“Ara que es compleixen 50 anys de la mort de Pau Casals és un bon moment per homenatjar-lo”
Entrevistem Llorenç Rafecas que dirigirà l’obra ‘Un concert a la Casa Blanca’, la seva primera incursió en el món professional que s’estrenarà el 24 de març al TÀG del Vendrell
Llorenç Rafecas és un personatge molt conegut en el món del teatre amateur català. Director del grup El Centre de Llorenç del Penedès des del 1982, ha muntat espectacles de Goldoni, Ibsen, Anouhil, Shakespeare, Kafka, Priestely i Guimerà. Ha traduït, entre d’altres, L’estranya parella, de Neil Simon; Copenhaguen, de Michael Frayn, i Pensaments secrets, de David Lodge, aquestes dues darreres, estrenades professionalment. I aquest any s’estrena com a director d’un projecte teatral professional amb l’obra Un concert a la Casa Blanca, de Jordi Roigé.
Com va relacionar-se amb el món del teatre professional?
El meu contacte amb el món professional va venir arran de la traducció de l’obra Copenhaguen, de Michel Frayn, que es va estrenar al Teatre Nacional. Allà vaig conèixer el món professional, actors com Lluís Soler o Mercè Pons i el director Ramon Simó, i també vaig crear amistats en aquest àmbit.
Com ha arribat a la direcció d’un projecte professional?
Un amic meu i gestor cultural, Jordi Roigé, va escriure fa uns anys l’obra Un concert a la Casa Blanca. Amb el Jordi vam treballar plegats en la producció de l’obra Pensaments secrets, que vaig traduir, i que es va representar professionalment a la Sala Muntaner de Barcelona. Em va proposar que coŀlaboréssim plegats per intentar que el text es representés professionalment. Al director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, li va interessar el projecte i fins i tot dirigir-lo. Com ja sabem, les circumstàncies van obligar a dimitir el Pascual i el projecte va quedar aturat.
I aleshores?
Vam decidir muntar-la nosaltres mateixos mitjançant la productora La drecera, del Jordi Roigé. Va venir la pandèmia i altre cop el projecte es va quedar parat.
I ara, doncs?
La Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya (XTAC), que agrupa entitats i quasi 40 teatres de tot Catalunya, produeix cada any un espectacle professional que després va de gira. Ens hi vam presentar i vam ser escollits per a l’any 2023. De moment, ja hi ha confirmades 36 actuacions als teatres de la XTAC i una temporada a Barcelona, al Teatre Gaudí.
I al Penedès?
L’estrena serà el 25 de març al Vendrell, ja que en la producció hi coŀlabora l’Ajuntament. El 8 d’abril, al Casal de Vilafranca; el 9 abril, a La Cumprativa de Llorenç del Penedès; el 27 de maig, a la Unió del Casal Gelidenc, i el 30 de setembre, al Centre de Llorenç.
De què tracta ‘Un concert a la Casa Blanca’?
L’any 1961, el president John F. Kennedy va convidar Pau Casals a oferir un concert a la Casa Blanca. Pau Casals ja era molt conegut als Estats Units, i de fet a tot el món, abans de la Guerra Civil, quan es va exiliar. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, Casals creia que els aliats farien fora Franco. Al no fer-ho va deixar d’oferir concerts durant uns quants anys com a acte de protesta als països aliats, entre ells Estat Units. La presidència de Kennedy i la seva política van esperançar Casals que hi havia possibilitats de canvi i per això va acceptar oferir el concert.
L’obra tracta del concert?
Era habitual que Kennedy parlés cinc minuts amb els artistes que actuaven a la Casa Blanca, però en aquest cas va parlar uns 50 minuts amb Pau Casals, en una habitació tancada, sense testimonis. L’obra ficciona i recrea aquesta conversa, que només va ser coneguda pels dos protagonistes.
Una conversa inventada?
En part sí, en part no, ja que Roigé es va documentar molt en declaracions públiques, biografies, diaris i escrits dels dos personatges. De fet, hi ha frases de l’obra que són afirmacions textuals seves.
I de què podem imaginar-nos que parlaven?
Un tema comú era la preocupació per la pau. Estem en plena guerra freda i amenaces d’atacs nuclears, a Espanya la dictadura franquista, la cultura, la música, els camins de la humanitat pel benestar…
Eren visions oposades sobre aquests temes?
El 1961, Pau Casals tenia 85 anys i era un vell lluitador per la pau i la llibertat, i Kennedy en tenia 44 i era una jove esperança amb el mateix objectiu. Malgrat ser de dues cultures llunyanes i d’un passat molt diferent, tenien una cosa en comú: eren dos líders, amb una ideologia forta al darrere, amb pensaments clars sobre la vida humana, la pau i els valors. Tenien grans objectius, ideals, valors, que anaven més enllà d’una visió política de curt termini…
Per tant, és un diàleg polític?
No, va més enllà, és un diàleg també de dues persones humanes, amb les seves emocions i sentiments, els seus ideals, les seves concepcions de la vida, un diàleg teatral de dos personatges de carn i ossos. No es parla només de Pau Casals, sinó dels dos personatges per igual
Una obra realista, naturalista?
No puc avançar el seu contingut… però diríem que comença com una conversa realista i de mica en mica va evolucionant de manera no tan realista i més simbòlica o fins i tot surrealista… No puc avançar res més!
Qui són els actors?
Pau Casals és Mingo Ràfols, Kennedy és Roc Esquius i cal afegir una actriu, Mercè Pons, que interpreta múltiples personatges relacionats amb els temes de la conversa.
Com viu l’experiència de dirigir actors professionals venint del món amateur?
Pel que fa al treball de direcció, en part ho visc com una gran responsabilitat, i per altra banda, en alguns aspectes és més fàcil i còmode que treballar amb actors amateurs.
Com és això?
Els actors professionals tenen tècnica i experiència, o sigui el que en diem ofici, i això permet que quan els hi demanes un to de veu, un gest, un sentiment, un matís, ho facin bé i ràpidament. Amb els actors amateurs costa més aconseguir-ho perquè precisament el que no tenen és l’ofici dels professionals. D’altra banda, però, l’actor professional et demana un nivell de resposta més alt, més exigent, com a director.
I com és la producció professional d’una obra?
Per a un director és una delícia, ja que només t’has de preocupar de dirigir. En aquest cas també he fet una adaptació del text per donar-hi més estructura teatral. En el teatre amateur moltes vegades el director fa de líder de quasi tot: la proposta de l’obra, la direcció, llums, escenografia o la propaganda. En canvi, en la producció professional de tots aquests temes se n’ocupa l’equip de la companyia, començant pel productor. Vull remarcar, però, que en el cas del grup del Centre de Llorenç, es funciona molt en equip.
I algun motiu més per ser espectador d’aquesta obra?
Una bona ocasió de conèixer més a fons el personatge de Pau Casals, silenciat al nostre país durant molts anys i crec que molt desconegut. També és una bona ocasió d’homenatge al músic, ja que el 2023 es compleixen 50 anys de la seva mort, i que els temes de l’obra, tot i estar situada al 1961, són desgraciadament molt actuals i ens pot ajudar a entendre’ls i posicionar-nos.
Una entrevista feta per Manel Güell
