Opinió

Cada cosa al seu temps!

19/12/2022 - 10:55h

Pere Casanovas

A partir del segle XVIII, la Il·lustració posa en valor la tasca de filòsofs i pensadors, que en base a criteris científics, intenten fer la vida humana una mica més racional. En aquesta línia, el 1786, Jefferson, que anys després seria el tercer president nord-americà, va ser dels primers a defensar un sistema monetari de base 10. O sigui, que el dòlar quedava sota el patronatge del 10, subdividint-lo en 100 cèntims (centaus!). La resta de països del món van seguir aquesta ‘decimalització’ imparable de la moneda, amb l’excepció de la Pèrfida Albió, que fins al 1971 no va adoptar el sistema decimal i, aïllada, seguia comptant amb l’embolic dels penics i els xelins de sempre. També el sistema mètric de mesures decimals va posar fi al desgavell que es vivia arreu del món, on cada comunitat tenia les seves unitats de mesura pròpies. Per exemple, a Catalunya, les unitats de mesura per al vi no valien per a l’oli i eren diferents a cada contrada… El mateix passava amb el jornal de terra, que variava segons l’orografia del terreny. El sistema mètric, basat en el metre, el quilogram i el litre, posa ordre i unifica el comerç nacional i internacional. Els francesos, pocs anys abans de la seva Revolució, són els primers que, el 1795, ho implanten. I, tot seguit i de forma lenta, gradual, imparable, s’acaba imposant a tots els països. A Espanya, al cap d’un segle; al Regne Unit, dos segles després. Tot i que, encara avui, antigues unitats angleses, com els nusos o milles nàutiques, segueixen en vigor i les distàncies per carretera s’indiquen en milles i les alçàries de les muntanyes, en peus. I a les ferreteries d’aquí és ben normal comprar tubs de 1/2’’ (mitja polzada). Dada curiosa: els Estats Units d’Amèrica és un dels pocs països del món que avui en dia encara no empren el sistema mètric decimal. Funcionen amb les mesures heretades dels primers colons europeus: peus, iardes, milles, polzades, unces, galons, etc. I, en aquelles contrades americanes, totes les propostes que intenten obrir camí a l’hora d’adoptar les mesures internacionalment reconegudes han fracassat fins ara. En canvi, cultures diametralment oposades a l’europea –Japó, Xina, etc.– han abraçat el sistema mètric decimal sense fissures. Però, tot i els canvis socials i polítics profunds d’aquests darrers segles, ningú no ha reeixit a l’hora de definir una manera de mesurar el pas del temps en patrons basats en sistemes decimals. Cada cosa al seu temps! La resistència mental a la racionalització del còmput del pas del temps està en plena vigència. Ara per ara, no sembla possible que puguem canviar l’hora de 60 minuts, el dia de 24 hores, la setmana de 7 dies i l’any de 12 mesos dispars. Aquestes mesures medievals, però, almenys són coherents i acceptades arreu, tot i que si un dia ens visitessin uns marcians, tardarien anys a comprendre aquest diabòlic sistema que tenim de mesurar el temps! I tal com escrivia Moustaki: “Les amours finissent un jour / les amants ne s’aiment qu’un temps / mais nous deux, c’était différent / on aurait pu s’aimer longtemps, longtemps, longtemps“. El temps, inevitablement, marca la pauta de les nostres vides…