Impotència!
Jordi Parellada
Us heu trobat mai amb algun fet que us genera un efecte contradictori entre el cap i el cor? Allò de ‘ara faria…’ però millor ‘em mossego la llengua’.
No em podreu dir que no!
Hi ha moltes, moltíssimes situacions d’aquest món que vivim que et generen ràbia que succeeixin i que la reacció del cor –o millor, de la budellada– et faria saltar immediatament, alçar la veu, cremar-ho tot i fer foc nou. Però la mesura que hi posa el teu cap és la de frenar, rumiar-ho bé i, en nombrosos casos, deixar-ho estar. Sigui pel motiu que sigui: impotència, incapacitat, resignació, confusió, indefensió…
En citaré algunes situacions.
Quan tens un amic o familiar proper que t’aconsellava, et cuidava o hi comparties bons moments quan eres petit i, ara, no recorda com et dius ni qui ets. La sensació d’impotència i desolació és màxima.
Quan veus que es bombardegen impunement pobles i ciutats i maten la societat civil que viu allà, amb l’excusa d’unir i fer gran ‘un sol poble’. La ràbia de veure com els que estan al poder envien a matar la gent i, alhora, els seus soldats, sense estar ells al front sota les bales, sinó en un despatx blindat envoltat de luxes… Molta, molta ràbia!
Quan veus la misèria als carrers, amb persones pul·lulant, malauradament sense altra cosa a fer, i t’assabentes de baralles crispades que acaben amb ferits d’arma blanca, sovint amb un rerefons de drogues. Per què es permet que la gent visqui així, matant-se entre ells, amb armes o amb la droga? On són els governs que ho permeten?
Quan llegeixes a les xarxes, a la premsa o als mitjans els insults i el menysteniment entre persones pel fet que aquest o l’altre va amb mi, i si tu no vas amb mi, vas en contra meu. Com si es tractés d’una batalla entre bàndols de clans oposats, aplicant el dogma de la secta que, cridant més o fent més soroll, vol imposar els seus criteris i infondre, als que han perdut –o que mai han tingut– senderi, les seves tesis. Quanta ignorància al món i quanta impotència per poder recuperar efectivament el seny.
Quan veus que no tothom és igual i a uns se’ls desnona per no poder pagar el lloguer, han de resignar-se a malviure i demanant menjar a entitats socials i, en canvi, a d’altres se’ls posa catifa vermella per allà on passa, siguin els Emirats Àrabs o Londres. Sents una amargor interna i incapacitat per corregir aquestes vulnerabilitats. Per cert, no veig cap necessitat de mantenir cap rei, a cap país: tots són corruptes.
Hi ha molts més exemples, moltíssims. Amb aquests cinc es pot entreveure que anem de cap contra la paret i a tota velocitat; que el que importa més a una part important de la societat és posseir i estar per sobre de la resta, tingui el cost que tingui: difamant, canviant d’argument quan convé, eliminant proves o aplicant el dogma.
