Al mal temps, bona cara!

Pere Casanovas

Quan jo tenia deu anys anava a l’escola de la Granada, que va ser inaugurada pel president Companys, en el seu primer acte oficial, el gener del 1934. El curs escolar començava el primer d’octubre, que també era la festa del ‘Caudillo’, àlies ‘Paquito el sanguinario’; sí, correcte, el mateix que el va fer assassinar l’any 1940. Aquell primer dia d’octubre el mestre ens feia cantar el ‘Cara al sol’. I, clar, sempre hi havia l’espavilat de torn que deia “Culo al sol”, en lloc del preceptiu ‘Cara al sol’, i, naturalment, després anava tot el dia amb el cos marcat per la fuetada que el mestre li fotia amb la vara de fusta, que era l’eina oficial dels càstigs escolars i que feia mal de veritat. Al mestre gris, de cara grisa i bata grisa, franquista a la força, li dèiem ‘El Pop’, i ningú sabia quin alumne avantatjat i lúcid l’havia batejat feia temps amb aquest bonic malnom, que li va quedar: Pop! Tots els nens del poble d’entre 10 i 14 anys, potser n’érem una cinquantena, amuntegats en una gran aula, presidida per un crist vigilant, clavat a la paret. La disciplina del dolorós cop de regle de fusta funcionava a mitges, entre altres coses perquè tots plegats érem una colla de brivalls per civilitzar. Molta missa i molta repressió, però al cap i a la fi, nens de poble, acostumats a resoldre les nostres diferències a cops de pedra i ventallots. A partir del deu anys, a l’escola ens separaven per sexes: les nenes cap aquí i els nens cap allà, no fos cas que algú pequés només de pensar-hi. Perquè aleshores, ‘cagumseu’, es podia pecar d’obra, pensament i omissió, cosa aquesta última que ningú no entenia! Els hiverns eren durs, amb caramells que penjaven dels ràfecs de les taulades, i sort en teníem de l’estufa de carbó que no deixava mai de fumejar, gràcies que cada setmana l’agutzil esgarrapava uns sacs de carbó de la pila que hi havia a l’estació per alimentar les calderes dels trens… Com deia Cesare Pavese, no recordem els dies, sinó tan sols alguns instants. No és tan fàcil desempallegar-se del passat! Cada generació té el seu recorregut vital, però la nostra, la que va néixer cap als anys cinquanta, ha patit una de les transformacions socials més bèsties de tots els temps. Del carro i el cavall, als viatges espacials. Del tren que tardava una hora a arribar a Barcelona, als 60 minuts d’ara! Del llapis i la goma, als mòbils amb milers de plataformes de comunicació, finestra panoràmica universal. De la família com a puntal social, al campi qui pugui actual. Encara no sé com no hem acabat tots bojos, o potser ja ho estem i no ens n’adonem, perquè cap boig no es reconeix a si mateix com a tal…. Al mal temps, bona cara!

No recordem els dies, sinó tan sols alguns instants..