“De conflictes sempre en tenim; el que cal veure és com els portem i com en sortim”
Entrevistem Magda Blanch, psicòloga clínica formada com a psicoanalista a la Universitat de Barcelona
Nascuda a Altafulla i resident a Barcelona des del 1975, Magda Blanch, psicòloga clínica que va exercir a Sant Sadurní d’Anoia i durant anys i fins aquest estiu ha tingut consulta a Vilafranca del Penedès, ha treballat oferint atenció psicoterapèutica a infants, adolescents i adults. És docent de l’Associació d’Estudis Psicoanalítics GRADIVA i de l’Escola de Clínica Psicoanalítica de Nens i Adolescents (ECPNA) –on fan formació de psicoterapeutes–, autora de diverses publicacions sobre treball psicoterapèutic i conferenciant.
Com va anar que es fes psicòloga?
Quan estudiava història i psicologia al batxillerat, hi va haver un moment que vaig dubtar, però m’agradava molt el treball amb nens i com vivien les situacions familiars i socials i em va interessar molt quan, a filosofia, estudiàvem la part de psicologia.
Sempre ha treballat la psicologia amb infants o també amb adults?
Quan feia cinquè curs de carrera, em va sorgir la possibilitat de fer una substitució en una escola del que aleshores en deien deficients, i va ser molt interessant perquè hi vaig conèixer psicòlegs i educadors que treballaven amb nens amb moltes dificultats, i això encara em va despertar més l’interès. Al cap d’uns anys vaig començar a treballar amb adults.
Com arriba al Penedès?
Acabada la carrera, a través d’una persona que coneixia i que em va dir que hi havia una vacant de psicòloga escolar a l’antiga escola Vilarnau de Sant Sadurní. Hi vaig estar tres anys i em vaig formar molt, tot i que mai he deixat de formar-me i investigar. A l’escola vaig començar a veure que molts problemes d’aprenentatge en els nens i adolescents tenien a veure amb conflictes interns.
Què vol dir?
Hi havia traves a l’hora d’aprendre i em vaig començar a interessar pels aspectes clínics, quins eren els aspectes psíquics personals que dificultaven aquest aprenentatge. Aleshores vaig tenir l’oportunitat d’anar a treballar al centre d’higiene mental de Cornellà, antecessor dels centres públics de salut mental, on vaig estar 11 anys. En acabar vaig establir ja el contacte per anar a fer de psicòloga en una consulta a Vilafranca, que ha durat fins al mes de juliol passat. No em vull jubilar, però sí anar reduint feina, que mantinc a Barcelona.
Hi ha símptomes de problemes mentals que hi han sigut sempre?
Sí, perquè són intrínsecs a la persona humana, tot i que segons l’època canvien les formes, com la sensació de desemparament, solitud, de no complir amb els ideals familiars o socials o la conflictivitat interna entre el que es desitja ser i el que es pot ser…
I trobem problemàtiques més d’una època que d’una altra?
Hi pot haver més o menys predominància de segons quines patologies que poden esdevenir greus. Per exemple, sempre hi ha hagut problemes de conducta alimentària, però s’agreugen segons quina moda de la qüestió d’imatge i el físic.
L’estat emocional d’infants i adolescents, en general, ha canviat gaire respecte del de fa unes dècades?
Sí que ha canviat una mica. Com et dia, hi ha una part intrínseca de l’ésser humà, com la necessitat de ser cuidat, estimat i entès i posar límits que ajudin a créixer i a ser forts, però hi ha modes que en alguns aspectes no ajuden prou, com dir que els nens ho han d’aprendre tot per ells mateixos, i no, se’ls ha d’ajudar a créixer d’una manera consistent. I hi ha aspectes socials que influeixen molt, com tot el que té a veure amb les tecnologies. No es valora prou, per exemple, l’ús excessiu d’aquestes per part de nens molt petits i de certs adolescents. En canvi, és molt bona cosa un bon ús pel que fa a l’accés a molta informació que no teníem fa 30 anys.
A vegades és difícil el paper dels pares…
Sí, perquè poden crear un nivell alt d’exigència per satisfer el seu narcisisme. Han de potenciar el creixement dels fills no en funció d’aquest narcisisme, sinó del creixement de la criatura mateixa. Moltes coses es fan sense adonar-nos-en, però als fills se’ls ha de projectar coses, però no han de ser la nostra prolongació ni cobrir les frustracions dels pares de no haver pogut arribar a un lloc i esperar que ho facin ells. Tampoc és bo que responguin a una determinada moda d’aprenentatge pensant que així són bons pares sense qüestionar-se si aquesta moda és positiva o també té alguns aspectes negatius per als fills.
Psicològicament parlant, hi ha etapes de la vida més problemàtiques que d’altres?
A vegades es parla de la importància del primer any de vida per com un infant es pot sentir inserit en el món, però caldria anar fins als 3 o 4 primers anys i també l’adolescència és una època complexa. Compaginar les exigències socials i laborals dels pares amb la criança dels fills en aquesta edat comporta un equilibri difícil i els pares responsables, que són la majoria, pateixen molt. A vegades, les parelles no suporten tanta tensió i es produeixen les ruptures.
He treballat molt per veure els problemes psíquics i familiars que hi ha darrere de conflictes escolars, quina dificultat familiar hi ha darrere d’una dificultat d’aprenentatge i d’altres malestars psíquics”
Això pot explicar l’augment de divorcis dels últims anys?
Penso que sí. Moltes parelles trenquen després d’anys juntes sense fills amb l’arribada d’aquests. Han de renunciar primer a moltes coses de les que es fan sense fills i després han d’afrontar la tensió per la criança dels fills, per exemple, amb un tant per cent molt elevat d’àvies que abans cuidaven més els nets i ara treballen fins que es jubilen. No hi ha tant el coixí familiar que hi havia abans.
Sovint, el tracte pares/fills és molt diferent del d’avis/nets…
Això fa que molts infants entrin en confusió a l’hora, per exemple, de poder fer una cosa en un lloc i no en l’altre. A vegades, sobreestimem la capacitat de judici i de criteri dels infants i adolescents. D’altra banda, el període d’adolescència cada vegada es precipita més i hi ha moments crítics als 11 o 12 anys i després als 14 o 15.
Un nen o nena de 14 anys avui deu ser molt diferent dels de fa 50 anys…
Sí, però també en certes famílies o socialment no està massa ben vist posar certs límits i es troben en situacions on no hi ha prou maduresa psíquica per discernir el que està bé o malament i, per exemple, hi ha un consum de porros de molt jovenets. Els infants necessiten l’acompanyament dels adults que puguin tenir criteri sobre tot això.
A vostè l’apassiona la psicoanàlisi…
Sí, per exemple, veure els problemes psíquics i familiars que hi ha al darrere dels conflictes escolars. He treballat per veure quina dificultat familiar hi ha darrere d’una dificultat d’aprenentatge, i això no vol dir culpabilitzar els pares, ni molt menys, i és important remarcar-ho, sinó ajudar els pares a entendre què està passant dins de la família per poder sortir d’una situació de neguit, patiment, tensió… Quan treballem amb adults, això ho fem d’una manera retroactiva, per veure quina cosa de la seva història personal l’ha portat a un determinat malestar.
De què se sent més cofoia de la feina feta com a psicòloga?
M’ha omplert molt quan les persones que patien i m’han vingut a veure han pogut tirar endavant amb la seva vida amb menys patiment i menys conflicte. De conflictes sempre en tenim, el que cal veure és com els portem i com en sortim; perquè la vida comporta moltes satisfaccions, però també cert malestar i frustracions. També he tingut sempre molt present tota la formació permanent i l’intercanvi entre companys, que et permet un creixement professional molt important i revertir-ho en la manera de poder atendre les persones que et venen a la consulta. I, a més, em satisfà poder donar cursos a joves professionals, per transmetre’ls coses que han anat bé i poder reflexionar sobre el que no ha anat bé, per veure com poder enfocar-les millor.
M’ha omplert molt quan les persones que patien i m’han vingut a veure han pogut tirar endavant amb la seva vida amb menys patiment i menys conflicte”
Sí que ha de ser positiva la relació amb altres professionals…
Evidentment, mantenim el secret professional i mai donem el nom i procedència dels nostres pacients, però és molt important l’anàlisi personal justament per poder ajudar les persones que ens consulten. Punts cecs nostres, del professional mateix, no han d’obturar la tasca terapèutica amb la persona que consulta. És molt fàcil que quan les persones que consulten i presenten un conflicte que pugui tocar més o menys un conflicte nostre, si no el tenim molt treballat, no podrem ajudar suficientment la persona a desobstruir aquell conflicte. Per tant, és molt important el nostre propi treball personal.
És que si vostè no estigués bé, no podria aconsellar a qui li consulta…
Exactament. I sense voler pots no entrar en profunditat en la resolució del conflicte i no l’ajudes a sortir-ne. Per tant, dono importància a la formació permanent, a l’intercanvi entre professionals i a la part d’anàlisi personal amb un altre psicoanalista. Són tres pilars fonamentals dins la nostra línia.
