“Cada concert de la gira de comiat de Serrat és molt intens i tenim gent plorant”
Entrevistem el guitarrista i productor musical, el vilafranquí David Palau
Nascut a Vilafranca del Penedès fa 52 anys, aquest reconegut guitarrista i productor musical ha tocat amb diverses estrelles del panorama musical, com Sergio Dalma, David Bisbal –del qual va ser director musical 7 anys i amb qui va guanyar un premi Grammy llatí pel disc Una noche en el Teatro Real (2012)–; Gloria Estefan, Rocío Jurado –amb qui va gravar l’últim disc de la cantant–; Alejandro Sanz, Miguel Bosé, Joaquín Sabina, Miguel Ríos, Ana Belén i, des de fa dues dècades, Joan Manuel Serrat. Precisament aquest divendres tocarà amb el cantautor del Poble Sec en el concert programat al Festival Jardins Terramar de Sitges dins la gira ‘El vicio de cantar’, de comiat de Serrat dels escenaris. També ha fet de guitarrista amb músics reconeguts internacionalment, com Bobby Kimball (cantant del grup Toto), Frank Cornio (vocalista de Boston) i Jimi Jamison (del grup Survivor i autor de la popular cançó ‘Eye of the tiger’).
Com va començar el seu vincle amb la guitarra?
Sempre m’ha agradat la música, però potser vaig notar que m’agradava molt aquest món a partir dels ‘cristos’ acollonants que provocava el teclista de la sèrie Fama, a la dècada dels anys 80. A partir d’aquí, una vegada em vaig trobar a casa dels meus avis una guitarra d’un tiet, em tancava hores en una habitació i va acabar a casa meva. Als 10 anys vaig anar a estudiar guitarra amb el Gregori Martínez i després vaig continuar al Conservatori.
Sempre s’ha dedicat a la música?
Vaig acabar Enginyeria de telecomunicacions, però la música sempre la tenia a prop meu. Vaig començar a gravar amb el grup Aqua, després vaig estar amb els Stem Tips dels germans Rota i Los Pollos, amb els quals encara fem bolos com a Baron Brandy. A partir d’aquí em van començar a trucar per fer alguna gravació i quan me’n vaig adonar estava tot el dia fent música. M’agrada molt la dita llatinoamericana ‘Si la vida te da limones, pues haz limonada’. Va ser una raó de pes.
I com va començar a col·laborar amb grans artistes?
A partir d’aquest món de la gravació, per exemple, fent la sintonia de Cadena Dial i molta publicitat coneixes molts productors i músics, però el meu primer gran salt després de fer Lluvia de estrellas o La parodia nacional va ser el 1995 amb Sergio Dalma, a partir del contacte d’en Kitflus [Josep Mas]. Jo acabava de telonejar Bon Jovi perquè vaig guanyar un concurs dels ‘40 Principales’ enviant una maqueta en cassette.
Caram!
Ja era com a David Palau, i també hi havia els M Clan quan encara no eren coneguts i la banda escocesa Gun. Va ser una gira brutal i a partir d’anar amb el Sergio Dalma començo a anar a tots els programes de tele de l’època, com el Sorpresa, sorpresa. Havia deixat de ser un músic d’estudi per començar a ser més una figura pública.
Vostè és molt expressiu tocant, amb la gorra característica, etcètera.
Tota la vida. No em preocupa tant tocar bé o malament, sinó més comunicar; tocar i transmetre. Si baixo de l’escenari i no he aconseguit comunicar, me’n vaig molt trist. A vegades costa més, però afortunadament hi ha algunes claus i molt d’ofici per aconseguir-ho, tot i que hi ha públics més receptius que altres i hi ha molts factors que condicionen que hi puguis connectar o no ràpidament.
Parli’m de Joan Manuel Serrat. Què en destaca?
Porta 60 anys escrivint cançons absolutament magistrals i d’alguna manera ha inventat l’ofici d’escriure històries musicades. Té la capacitat d’atrapar-te i de fer-te somiar en cada cançó, com ‘La tieta’, ‘Paraules d’amor’, ‘Hoy puede ser un gran dia’… Té una manera increïble de narrar i és molt estimat perquè ha tocat el cor de diverses generacions.
Com està vivint la gira de comiat?
És molt intensa i en cada concert tenim gent plorant perquè saben que és l’última vegada que el sentiran cantar la cançó de la seva vida, per exemple. I hi veig molt d’agraïment, que és el més bonic que pot tenir un artista. Algunes nits l’he vist tocat i fent un sobreesforç per superar el moment intens.
Aquest divendres toquen a Sitges, amb les entrades exhaurides. Què representa per a vostè aquest concert?
És molt especial perquè, a més, després podré dormir a casa [riu]. M’és molt important perquè tot allò que has anat portant i construïnt pel món ara passa per casa i hi seran amics i, evidentment, la meva família. És un plaer poder tocar en una gira tan immensa com aquesta a prop de casa. Quan toquem a Catalunya, hi ha alguna cosa que em toca i que m’emociona profundament; i avui més.
Vostè també té una escola de guitarra…
Sí, la www.palauguitarschool.com, amb la qual des de fa uns dos anys faig masterclasses online.
A més de Serrat, vostè ha tocat amb molts famosos i deu haver vist de tot, però, hi ha un patró en la relació que hi manté?
La gran diferència és qui són i com es transformen quan estan fora de l’escenari. A dalt totes són immenses i enormes, les grans estrelles; i les entenc i respecto. Després, però, depèn molt de la persona, el moment, si són joves o de si se’ls ha pujat l’èxit al cap, per exemple. Hi ha artistes que abraçaries i fotries una birra cada dia amb ell, entre els quals Serrat, Ana Belén i Sabina, amb una fama conseqüència de tot el que han fet i que després són persones normals; però n’hi ha d’altres que es refugien en el seu personatge les 24 hores del dia, no t’hi pots ni acostar i són insuportables. El personatge els ha devorat, ho he vist especialment en les noves generacions i fan patir. Ara bé, quan entenen que darrere d’ells hi ha molta gent treballant, tot es normalitza i és una meravella que se sentin fins i tot orgullosos que toquis amb ells.
Com creu que respon, vostè?
Durant molts anys he entès que la meva feina era molt important a dalt de l’escenari, que tenia unes conseqüències mediàtiques i que toco davant de milions de persones cada any i això fa que siguis popular, però quan baixo em trec la gorra i soc el Palau que se’n va al supermercat, que frego a casa i que tinc els meus col·legues de Vilafranca de tota la vida. Per mi és fonamental saber d’on vens, i tot el que he après i després he portat pel món ho he après a Vilafranca. Viatjo molt i sempre enyoro Vilafranca i el Penedès.
Com porten, per exemple, estar de gira tres mesos Joan Manuel Serrat i vostè per Amèrica?
Bé, però has d’estar molt centrat i cuidar-te. Quan fas una gira de 140 shows, o menges, dorms, descanses bé i viatges en condicions o no aguantes.
És complicat fer el que vol l’artista que, potser, no és del seu gust?
Abans d’una gira ja hi ha una part d’estudi i de preparació molt intensa i t’has d’aprendre cada any cançons noves, amb assaigs durant unes tres o quatre setmanes finals tots plegats en un local. Quan tot està bé, allò és el que surt a la carretera, tot i que estant de gira encara hi ha canvis.
Què és el que li agrada més d’estar de gira?
Viatjar, tot i que a vegades només pots fer turisme en dies que no toques. Sortosament, però, com que he anat a molts llocs amb diferents artistes i he pogut repetir destins, a vegades he visitat alguna cosa que potser fa un any no vaig tenir temps. Hi ha ciutats que conec perquè hi he anat molts cops i hi he viscut temps, com Buenos Aires.
On Serrat és Déu…
Si volgués, podria ser el president d’Argentina. Al recinte Luna Park, com un Palau Sant Jordi, amb ell i Sabina vam fer 21 concerts! Hi vaig estar vivint un mes i mig i arribes a conèixer la bugaderia, el restaurant bo per dinar, el mercadet del barri… I després vam tancar gira a l’estadi del Boca Juniors amb 50.000 persones. Amb els anys acabes també anant a fer-hi conferències, per exemple, com a artista de Yamaha International.
Acabo. Quin tipus de música li agrada més?
Toco de tot, però el que més m’agrada és el rock. Soc molt fan de Toto, una banda que reunia els grans temes amb les grans produccions; Alan Parsons i tot el seu rock simfònic; i a partir d’aquí totes les grans bandes com Pink Floyd… I, per exemple, Aerosmith, Bon Jovi i un que donaria mitja vida per tocar amb ell: Bryan Adams.
