“Escriure més pel que diran que pel que passa és la prostitució del periodisme”

29/04/2022 - 08:34h

Entrevistem Ramon Besa, redactor en cap d’Esports del diari ‘El País’, col·laborador de diversos mitjans de comunicació i professor universitari

Nascut a Perafita (Osona) –tot i que, de fet, va ser en una clínica de Vic– el 9 de setembre del 1958, Ramon Besa és un dels periodistes esportius més reconeguts de Catalunya; és doctor honoris causa per la Universitat de Vic i professor a la Universitat Blanquerna de Barcelona. Redactor en cap de la secció d’Esports del diari ‘El País’, col·labora també amb altres mitjans de comunicació, com Catalunya Ràdio i Ràdio Barcelona. Divendres passat el 3d8 el va convidar per pronunciar una conferència sobre la premsa local i comarcal en l’acte de commemoració dels 40 anys que el setmanari va organitzar per agrair la feina a treballadors i col·laboradors durant aquestes quatre dècades.

Per què és periodista?
Perquè o era pagès o era periodista, i vaig fer-me periodista perquè m’agrada estar amb la gent i voltar. Quan era nano, al poble sempre estava a la plaça, al camp de futbol i a totes les activitats, i volia explicar el que passsava. Amb els anys he voltat molt de món, he vist molt de futbol i he estat amb molta gent, que és el que em movia a sortir d’un poble de 400 habitants. I tot gràcies a una pilota de futbol, que per mi ha estat com la bola del món.

Què és el que li agrada més del seu ofici?
L’adrenalina. Cada notícia i cada dia és diferent i trenques la rutina. Això fa que no tinguis gaire estabilitat, però al mateix temps tens inquietud de voler dir cada dia més coses. El periodisme, per mi, és una mica com una droga.

Suposo que ha canviat molt la feina des que va començar a ‘El 9 Nou’, el 1978…
Absolutament, tot. Això vol dir el model de producció de les notícies, el de negoci i el model de consum. Estem com si s’hagués de reinventar tot i entenc que ara és el jovent a qui li toca reinventar aquesta fórmula partint sempre del mateix, que és trobar notícies.

Parla de reinventar l’ofici. És optimista de cara al repte?
Els periodistes sempre som escèptics i pessimistes per definició, però tinc molta confiança en les noves generacions. Cada generació que ve és millor que l’anterior. Ens pot agradar més o menys, però estic segur que el periodisme viurà. La clau és que cadascú es pregunti per què vol ser periodista avui dia. La vocació ha canviat molt i també, aleshores, la manera del que es pot canviar o no. Ara, per exemple, els alumnes a la universitat els has de seduir. Abans el periodisme era més un ofici que no pas un grau, i ara és potser més un grau que un ofici i s’hauria de trobar el terme mig.

Vostè és un ferm defensor del periodista local…
Quan començava i deia que volia ser periodista d’esports em deien que no interessaven a ningú i ho tenia molt clar, tot i que me’n parlessin com si fos un gènere menor; i també es deia del periodisme de comarques que era menor i que te n’havies d’anar a la ciutat. Amb el temps s’ha demostrat que els periodistes esportius i els de comarques poden tenir una vida tan còmoda, divertida o bona com qualsevol altra, i que la premsa comarcal està a l’alçada de qualsevol altre tipus de premsa. I moltes vegades és millor. Quan vaig a un lloc, en comptes de consultar Google, el primer que faig és comprar el diari d’aquell lloc.

Com creu que s’ha de combatre la immediatesa i superficialitat que, sovint, tenen les xarxes socials?
Cal conscienciar la gent que una cosa és comunicar i una altra, informar. Abans de les xarxes socials anàvem a un quiosc i no ho compravem pas tot, sinó el que ens interessava; per al tema de les xarxes és el mateix. Has de saber triar la informació bona de la dolenta, però el que no pots fer és condicionar-te. Ara moltes vegades s’escriu més pel que diran que pel que passa i això és la gran prostitució del periodisme. Quan escrius pel que diran o pel que vols que diguin, ets un venut; has d’escriure el que passa. Si una piulada té molts ‘likes’ o ‘retuits’ pots pensar que és perquè és molt bona, però això és discutible, perquè no saps per què t’han fet aquell ‘like’.

Valori’m l’estat actual del Barça, vostè que el segueix…
Es troba en un moment molt complicat perquè és un club que no és una societat anònima i amb moltes singularitats. El futbol és cada vegada més un negoci i els clubs s’estan convertint cada cop més en una SA, i aquesta singularitat del Barça és cada cop més difícil davant la globalitat. Es troba, a més, en una crisi econòmica, esportiva i també crec que és una crisi social. El Barça té socis arreu del món, però la identitat que hi havia entre el club i el país està qüestionada, com tot el que està passant al país. A quanta gent li interessa el futbol? Quanta renova el carnet o quanta hi comercialitza? Espero que se’n surti de tot plegat, però segurament serà un altre Barça.

Creu que esdevindrà una SA?
No en tinc ni idea, però avui dia, sense ser-ho, el Madrid ja actua com si ho fos, per exemple. En el cas de l’Athletic de Bilbao i l’Osasuna, les seves finalitats fan que puguin mantenir la seva singularitat, perquè el Bilbao el que vol és omplir San Mamés i disputar les seves finals de Copa i si pot, anar a una competició europea, i ho pot aconseguir amb la massa social que té; i el mateix li passa a l’Osasuna, que el que vol és intentar estar a Primera Divisió. El Barça, si ha de competir amb clubs de l’Estat i ser a la Champions i recuperar la seva situació econòmica, necessita capitalitzar-se, i avui dia és complicat només amb els fans. És un moment complex, però crec que la força que té el Barça farà que se’n surti.

Hi ha gaire proximitat amb els jugadors, per exemple?
És veritat que tens cada vegada menys accés a ells, perquè a molts no els interessa tenir contacte amb la premsa convencional perquè ja tenen la corporativa i la seva pròpia i, per tant, ignoren d’alguna manera els periodistes. El que hem de fer els periodistes és els possibles per tornar-los a conquerir. En aquest moment no només diria que no ens necessiten, sinó que, a més, hi ha un distanciament i que per ells ja els aniria bé que la relació que hi havia hagut no es recuperi. En canvi, el periodista el que necessita és justament explicar el que passa; no només en futbol, en tot.

És clar…
La comunicació corporativa ha fet que cada companyia, cada soci i cada jugador ja tingui els seus canals de comunicació i no en vulgui d’altres. Ara, per això reivindico la figura del periodista, perquè per sobre de l’analista, de l’opinador, de la interpretació de les dades, de l’entreteniment o per sobre del Big Data, entre altres especialitats, hi ha d’haver el periodista que informa. Això és el que està mal vist pels poders fàctics, que no volen periodistes que expliquin el que passa, sinó que ho volen explicar ells mateixos sense la intervenció d’un tercer que faci el diagnòstic i expliqui si està ben o mal fet. La comunicació corporativa ha evolucionat molt i, en canvi, el periodisme convencional s’ha empetitit.

També et pot interessar

Comentaris