“En aquest país tenim una passió per la llengua que no passa en cap altre lloc”

25/10/2021 - 10:51h

Entrevistem Ramon Marrugat Cuyàs, doctor en Filologia Catalana i autor del llibre “Cuc a enraonar”

Ramon Marrugat (Vilafranca del Penedès, 1939) ha exercit durant prop de quaranta anys de llibreter a Tarragona, on ha conduït una intensa activitat dins l’associacionisme cultural. Actualment coordina un ampli treball de recerca sobre la llengua al Penedès en la secció que amb aquest propòsit treballa a l’Institut d’Estudis Penedesencs. Doctor en Filologia Catalana, divendres passat va presentar el llibre ‘Cuc a enraonar’, un volum on es pot trobar un recull de seixanta-cinc articles apareguts a la secció del mateix nom d’aquest setmanari i que van des de l’octubre del 2015 fins a l’abril del 2021. Textos que de manera planera volen posar en relleu els trets que donen personalitat a la variant penedesenca de la llengua catalana.

Com va sorgir la idea de publicar els seus articles en un llibre?
La idea va ser del Fonxo Blanc. Fa uns tres anys ell m’insistia que havia de publicar-los. Sí bé els articles són variats, tenen una certa unitat, cosa que té la seva gràcia perquè en el fons és un llibre divulgatiu que vol arribar de forma planera al lector. Penso que el llibre ha sortit prou reeixit.

Al Penedès parlem bé?
És clar que sí. Quaranta anys enrere, em trobava persones que em deien que de català no en sabien. La gent tenia massa complexos i, en canvi, no tenien cap mania a escriure en castellà malgrat el text estigués ple de faltes d’ortografia, un fet molt curiós. En aquest país tenim una passió per la llengua que no passa en cap altre racó del món.

Geogràficament, el parlar penedesenc el podríem associar a la vegueria?
Les administracions són una cosa i la llengua, una altra. Per exemple, a Altafulla parlen penedesenc, com també ho fan a Martorell. A la conca d’Òdena, com també a Vilanova, si bé hi ha una qüestió fonètica amb les vocals obertes i tancades, curiosament des del punt de vista lèxic és clavat que al Penedès. És evident que hi ha paraules pròpies, fins i tot localismes, d’un sol poble. Ara bé, la llengua es crea a les ciutats. Vilanova, com a gran ciutat del Penedès, és la gran creadora de la llengua del Penedès, i Vilafranca, a través del seu mercat setmanal, era on també es distribuïen per tota la comarca les novetats, que després arribaven a Olesa o al Montmell, però sempre a través de Vilafranca.

Les persones enraonem o parlem?
Les dues coses alhora. Són sinònims. En un dels articles del llibre en parlo d’aquesta qüestió. Precisament, hi ha un article del vilanoví Oriol Pi de Cabanyes en què expressa que no hem de deixar d’enraonar. Recordo, fa uns quants anys, que la paraula parlar no s’utilitzava; la gent deia enraonar. M’imagino que la paraula enraonar és massa solemne, però també és més profunda. Tant se val l’una com l’altra.

Pel que fa al lèxic, podríem dir que el nom de catània és el més conegut de l’argot vilafranquí?
Dels originaris d’aquí, potser sí. Hi ha noms comuns a partir de noms propis, com aquest que vostè em cita, però també en trobem al revés, és a dir, noms propis que són originats de noms comuns. Al Penedès hi ha un exemple molt interessant amb el nom grifi, una fàbrica antiga de Vilanova de ciment blanc. Aquesta és una paraula vilanovina, i ara que la fàbrica ja no existeix la gent encara continua dient grifi al ciment blanc. O les rajoles del Vendrell: no cal que siguin fetes al Vendrell; són aquelles rajoles primes, rectangulars i vermelles que es posaven a les terrasses de les cases.

Llegint els seus articles un s’assabenta que, finalment, el xató de debò és de la Granada!
[Riu] Aquesta va ser una broma meva. Jo vinc d’una família de la Granada, i una vegada una persona em va dir que el meu avi era la persona que feia el millor xató del poble. Ho deien perquè era el que hi posava més bitxo. La meva opinió és que el xató és un producte líquid que es posa damunt l’escarola, i tota la resta són romanços. I que ningú hi busqui els orígens en els romans. Totes les variants de pebrots, nyores, bitxos… van venir d’Amèrica.

El parlar del Penedès corre perill?
No. Ni que es perdin totes les paraules que jo reivindico es parlarà el que sigui, perquè la llengua és una cosa viva i ha d’evolucionar. Penso que les noves generacions no és que tinguin menys vocabulari, sinó que el tenen diferent. A mi, quan venen a casa els fills i els nets m’emparen en la qüestió informàtica, perquè se me n’escapen moltes. Ara bé, si jo els pregunto noms d’ocells, per exemple, tinc les de guanyar.
Quina és la tasca que desenvolupa a la secció del Parlar Penedesencs a l’IEP?
A partir d’un fons d’uns quants centenars de mots vam crear aquesta secció a l’Institut d’Estudis Penedesencs. Tot ho vaig anar recollint de textos penedesencs i de la meva pròpia experiència vital. A la pàgina web de l’Institut es poden consultar avui fins a uns 700 mots. La nostra aspiració és doblar aquesta xifra. Tot ha estat gràcies a persones espontànies que ens han ajudat a enriquir el lèxic del parlar del Penedès. Demano a la gent que s’hi posi i aporti idees i que critiquin les coses, si cal fer-ho.

També et pot interessar

Comentaris