“No tinc braços, però jo em sento igual que tothom. Si no fos així, els altres no em veurien igual”
Entrevistem Javier Hernández Aguirán, periodista i nedador paralímpic que va ser a Vilafranca fa uns dies a donar una xerrada motivacional
El saragossà Javier Hernández Aguirán va néixer sense braços i amb una cama més curta que l’altra. La discapacitat d’un 90%, no li va impedir formar-se en Periodisme i, a més, ser director esportiu, entrenador de futbol i nedador paralímpic. De fet, Hernández va quedar finalista (i va guanyar un diploma) als 33 anys als Jocs Paralímpics de Londres, malgrat que no havia entrenat mai abans dels 30. Després d’això va començar a oferir xerrades (on explica la seva experiència) arreu del món, i també va tirar endavant la fundació ”De los pies a la cabeza”, gràcies a la qual fa conferències motivacionals a centres penitenciaris, entitats socials o reformatoris, entre altres. Ara fa uns dies va portar el seu esperit de superació a Vilafranca, en una xerrada amb Toni Ponce organitzada pel Consell Esportiu de l’Alt Penedès i l’Associació Love Rare.
En què consisteix la xerrada ‘De los pies a la cabeza’?
És bàsicament una conferència de motivació, però no toco els temes habituals en aquestes xerrades, sinó que basant-me en la meva pròpia experiència –tenint en compte que tinc un 90% de discapacitat–, explico el que m’ha tocat viure. Però crec que la part diferencial de la xerrada és que tothom que em sent al cap de pocs minuts es pot sentir identificat amb el que explico, sense cap mena de necessitat de ser discapacitat. Arriba un moment que al meu públic se li encén la veu interior i es converteix en el protagonista del missatge. Això és el valor afegit de la conferència, que ja fa 10 anys que porto arreu del món. Les meves experiències legitimen les reflexions, però aquestes reflexions poden ser vàlides per a qualsevol.
Deia abans que explica què li ha tocat viure… Me’n pot posar algun exemple?
A mi m’ha tocat viure en un món creat per tenir braços, però sense tenir-ne. Jo sempre he dit que he anat sempre a totes: des de ben petit, passant per l’escola i fins que em vaig fer adult i vaig estudiar i treballar. I també en la meva vida personal. El meu objectiu és fer-ho tot, però en comptes de fer-ho amb les mans, ho faig amb els peus, perquè vaig néixer sense braços i, a més, amb una cama més curta que l’altra. Així que els meus peus s’han vist obligats a convertir-se en les meves mans.
Sé que va ser la tercera persona a Europa que va treure’s el carnet de conduir amb els peus. I que va aconseguir ser finalista paralímpic havent entrenat només tres anys…
Sí. Jo ho he hagut d’aprendre a fer tot amb els peus. Però potser el que més destaco és haver entrat a estudiar periodisme a la UAB per la nota de tall, no per l’espai que han de reservar als discapacitats. La llei m’emparava, però jo volia merèixer entrar per nota de tall. Evidentment aquest espai hi ha de ser per llei, però jo volia entrar-hi pels meus mèrits, no només per no tenir braços. De petit vaig aprendre a escriure amb els peus i anava igual de ràpid que la resta dels meus companys. I a la universitat vaig haver d’aprendre a picar també les lletres dels teclats amb els peus, i amb paciència ho vaig aconseguir. Sempre m’he sentit igual que els altres, perquè, si no, com vols que els altres em sentin igual que ells? No pots pretendre que et vegin igual si tu ja no t’hi veus.
Això és perquè devia tenir una família que va creure molt en vostè des de ben petit…
Sí, i tant! Jo sempre dic que els meus pares són uns herois, i que la xerrada l’haurien de fer ells. Em van fer entendre que ningú és perfecte i que per conviure millor els uns amb els altres cal adonar-se d’això, perquè sempre necessitem complementar-nos. Els meus pares em van tractar com un fill més. Si no hagués estat així, potser la meva visió del món hauria estat diferent. Vaig tenir la sort de caure en un entorn, tant a casa com a l’escola, que es va atrevir a confiar en mi, a confiar en el que aparentment era diferent. Però, en general, a la gent li costa conviure-hi.
Com veu la inclusió?
En aquesta societat tenim un problema. I és que ens agrada més aparentar que ser. Tots volem agradar, cridar l’atenció, i mentre no guanyem la lluita a la superficialitat, ens costarà acostar-nos els uns als altres. Hauria de tenir menys importància l’aspecte físic i més el fet de demostrar el que som, però no és així. Ens hauríem de guardar les etiquetes a la butxaca, perquè la societat cada cop correm més, però amb la velocitat perdem els detalls de qui tenim al costat. Sovint escoltem tot el dia el que ens explica la gent, però no tenim temps per conèixer-nos a nosaltres mateixos. Per mi això és un error. Hi ha iniciatives personals molt bones per trencar tot això, però la societat en general no va per bon camí. Jo de petit pensava que al cap de 40 anys estaríem millor del que estem ara.
Amb la seva xerrada intenta que ens escoltem a nosaltres mateixos?
Exacte. Ens passem la vida amb estímuls que ens distreuen, però no ens escoltem. I no seràs millor o pitjor perquè escoltis que jo t’expliqui què faig amb els peus, sinó perquè de la meva xerrada sortiràs pensant en què pots millorar tu. Perquè és clar que perquè ens vagi millor com a societat cal un compromís individual de tothom.
