“A diferència d’un suïcidi, en què mors sol, amb l’eutanàsia comparteixes la teva mort”

Nela Pede amb els autors de l’entrevista.
26/09/2021 - 09:00h

Entrevista dels mestres jubilats Josep Muntané i Jordi Manyà a Nela Pede, penedesenca d’origen belga a qui el seu pare va demanar ajuda per morir

Nela Pede va néixer a Bèlgica el 1968, però després de viure a Chiapas (Mèxic) i Nova York (EUA), es va traslladar al Penedès –concretament a Font-rubí– l’any 1997. Fa de mànager de les seves filles artistes, les Escarteen Sisters, i és iŀlustradora. Recentment, ha iŀlustrat els llibres ‘Retall de cel’ i ‘Coses sublims’, de l’editorial Andana. El seu pare, de nom Rafaël i nascut l’any 1945 a la ciutat de Gant, li va demanar ajuda per morir -el febrer del 2018, a la mateixa ciutat belga-, i en aquesta entrevista narra l’experiència de l’eutanàsia a Bèlgica.

El seu pare venia sovint pel Penedès?
Solia venir a veure’ns un cop a l’any, però en els darrers temps ja no es trobava prou bé i no podia fer un viatge tan llarg (venia amb cotxe).

Per quin motiu va demanar l’eutanàsia?
En aquell moment, ara fa tres anys, tenia una insuficiència cardiorespiratòria greu que després de moltes crisis i recaigudes el va deixar postrat al llit sense poder fer el que més li agradava: caminar i llegir. Es movia amb un carretó, però havia patit diverses caigudes. Trencava coses i es feia ferides, de manera que va decidir fer els papers per demanar l’eutanàsia.

És complicat tramitar-la?
Des que va començar a fer els papers, van passar uns mesos. El malalt ha de concretar quin dia vol que es faci efectiva. Però un cop va tenir els papers ho va anar allargant. Deia: “Ara encara no, perquè vull sentir els ocells…”, o “Encara no us vull dir adeu…”. Però va tornar a caure i va dir a la meva germana: “Prou. No vull patir més”. Era dijous, i va decidir que seria el dilluns següent, perquè tinguéssim temps de ser-hi.

Els van sorprendre les presses?
El Lluís, el meu company, va dir: “Això és com un suïcidi”. A ell no li semblava gens bé que el meu pare hagués decidit que volia morir. Ell deia que allò era com un suïcidi, però jo, un cop passats els fets, penso que no hi té res a veure, perquè el sabor que deixa a la família és molt diferent. El meu pare ens va preguntar quina opinió teníem de la seva decisió, ens va demanar si l’enteníem, va estar parlant molt amb els fills. El seu adeu era molt digne, era preciós, per dir-ho d’alguna manera. Era conscient que deixava un buit, però volia que entenguéssim les raons per les quals ho feia. I això és molt diferent d’una persona que se suïcida pels motius que sigui. És molt diferent per a la família.

Tot i així, devia ser molt dur per a la seva mare.
Estava afectada, però em sembla que per un tema de creences, perquè pensava que una persona no ha de decidir per si mateixa.

Li va costar, entendre-ho?
Sí, li va costar, sobretot perquè no volia assumir el dolor que el meu pare sentia. I creia que ell no havia de decidir. Però per al meu pare, feia mesos que la seva vida no era digna. No estava vivint una vida, estava al llit estirat respirant molt malament; no tenia la qualitat de vida que volia. Era comprensible, però la meva mare no volia veure aquest cantó, li va costar.

A la meva mare li va costar entendre la decisió del pare perquè no volia assumir el dolor que ell sentia”

Nela Pede

Els membres joves de la família també se’n van assabentar?
Sí, els ho vaig explicar als meus tres fills, que tenien unes edats que anaven dels 13 als 22 anys. Vaig pensar que ho podrien entendre. Va ser molt especial, perquè les dues noies grans formen un duet musical, les Escarteen Sisters. La sortida del seu primer disc va ser al gener i la mort va passar al febrer. Va ser una coincidència, perquè el disc estava dedicat al seu avi, i ell surt al disc, parlant. Molts àudios que s’han utilitzat en les cançons són gravacions de quan elles eren petites, i hi surt el meu pare llegint un conte. I penso que el meu pare va acomiadar-se molt bé, per exemple parlant amb el noi, que tenia 13 anys, i explicant-li les entremaliadures de quan ell era petit. Amb les noies va estar-hi tres dies abans, i el van estar dibuixant al seu costat mentre s’adormia. Als fills de la meva germana, que eren més petits, ella no els hi va explicar, en part perquè el més gran tenia un vincle molt fort amb el seu avi.

Quina edat tenien, aleshores?
El gran 10 anys, i el petit 7. Al matí, abans d’anar a l’escola, es van dir adeu com cada dia, i després, un cop passats els fets, els va anar a buscar. Però els van dir que va ser una mort natural, no els van explicar més.

Això pel que fa als més joves. Quina va ser la reacció dels altres membres de la família?
Va ser una cosa una mica estranya. El meu pare tenia vuit germans, un dels quals ja s’havia mort. Ell era el més gran, i una germana s’havia mort l’any abans. Al matí els va enviar a cadascú un SMS dient: “Avui me’n vaig. Adeu”. I van començar a arribar les respostes. Tots ho sabien, però no el dia concret. I les respostes van ser: “T’estimem”; “Quan arribis allà, digues hola als pares i a la germana”. El meu pare era molt ermità, no tenia gaire contacte social, però va deixar dit quines persones volia que assistissin al seu funeral. Ell sempre havia estat un home molt solitari.

Tenia conviccions religioses?
El meu pare va estudiar medicina; era metge gerontòleg. Va perdre la fe quan va començar a exercir i va veure el patiment de la gent. En la seva feina va ajudar molta gent a morir, quan encara no hi havia l’eutanàsia: la gent gran que estava sola, ajudant-los, seient al seu costat, agafant-los la mà i dient-los: “Tranquil·la, jo estic al teu costat”. D’aquesta manera va acompanyar molta gent que estava sola en el moment de la mort. En canvi, la meva mare era llevadora. Si el meu pare ajudava la gent a morir, ella ajudava a néixer.

Que curiós! El dos extrems vitals en les professions de la família. El pare havia verbalitzat o escrit pensaments sobre la manera com la gent mor?
Ell volia que la gent gran tingués la millor qualitat de vida possible, però crec que no ha deixat res escrit sobre això. Sí que va explicar com moria la majoria de gent. Ell treballava en un hospital públic on atenien gent gran pobra. A Bèlgica ser pobre és una altra cosa: que estaven sols o no tenien familiars, o sigui que morien sols, i ell explicava que el confort de tenir alguna persona al teu costat acompanyant és molt important, perquè surt una por. Deia que l’abisme és gran, així que tenir algú al teu costat és fantàstic. I això em fa pensar en el que va passar l’any passat, quan tanta gent va morir sola.

La mort en solitud de molts malalts amb Covid-19 ha estat un dels grans drames de la pandèmia.
Sí, ha estat com una mena de genocidi. Morir així és pitjor que la malaltia.

Hem sentit el testimoni d’un metge català, Adrián Conesa, que ha treballat molts anys a Bèlgica i que ha administrat l’eutanàsia a diversos pacients. Explica que per a ell no és un fet traumàtic, sinó que és un acte mèdic més, en aquest cas l’últim, però que queda integrat amb normalitat dins dels tractaments que administra…
Quan fas els papers cal adreçar-se a un metge que la vulgui administrar, i la meva germana, que és llevadora i té moltes amistats en el món de la medicina, diu que no és tan fàcil trobar un doctor que ho vulgui fer, perquè quan n’han administrat dues o tres volen estar una temporada sense fer-ho. En el nostre cas va ser una metgessa, i després jo li vaig demanar: “Com et sents, després d’administrar-la?”. Em va contestar: “És un acte mèdic i s’ha d’assumir, però hi ha un impacte. No vas cap a casa i et poses a veure una sèrie de Netflix. És una decisió que el malalt ha volgut fer, i l’entenc”. La meva germana també explicava que no hi ha metges que es dediquen a les eutanàsies, sinó que fan pauses.

Coneix altres casos?
A mesura que em faig gran vaig coneixent més casos, normalment pares de les meves amistats. Cada vegada hi ha més gent que la demana, per això cal buscar metges que vulguin administrar-la. En el cas del meu pare, el seu metge de família no va voler administrar-la. Va dir que no ho havia fet mai.

Es deu necessitar una formació específica.
No et pensis… L’acte en si és simple; s’administra en vena per una via que prèviament t’han posat.

T’adorms?
Sí, t’adorms, i després, a poc a poc, deixes de respirar.

Tranquil?
Sí, molt tranquil. En el cas del meu pare, molt tranquil. Va dir un adeu preciós a la meva mare. Li va dir: “Si tornés a viure ho faria altra vegada amb tu”. Es va acomiadar de nosaltres i després va dir: “Perdoneu, però recito el To be or not to be”… L’hi van posar i encara va dir: “Bé, adeu a tots”. Però molt relaxat.

Estava molt conscient, el seu pare…
Sí, molt. Però sé de la mare d’una amiga meva que notava la por. No es va desdir que l’hi administressin, però notava la por… La por que tenim tota la gent, l’abisme, impacta.

És la por normal, que la majoria tenim, fins i tot en coses més petites, com una anestèsia.
Però de dolor no en fa. Si l’eutanàsia va ser a les 12, a les 8 va venir un infermer per col·locar-li la via. Hi ha força estona entre un moment i l’altre, però com que passa a casa, estàs relaxat. Hi ha un espectacle del ballarí i coreògraf Alain Platel (em sembla que era Adéu a Lucie) on es projecta en una pantalla com mor d’eutanàsia una activista per una mort digna. No és res, tens la sensació de molta pau.

El metge Adrián Conesa també explica que hi ha la possibilitat de prendre un medicament per via oral tu mateix i aleshores és un suïcidi, un suïcidi assistit, però és una opció que gairebé ningú fa, entre altres coses, perquè hi ha la possibilitat de vomitar el medicament i que el procés es compliqui. No arriben a l’1%, els que es decanten per aquesta opció…
Crec que va més ràpid de l’altra manera, en què dura deu minuts, com a màxim. En el cas del meu pare es van oblidar de parar-li el marcapassos i el cor va estar bategant més estona. Però ell ja no estava conscient. Vist des del punt de vista d’ara, jo penso que és una cosa molt maca, en comparació amb un suïcidi, perquè és compartir la mort d’algú. Ell compartia la seva mort. Amb la diferència que en un suïcidi mors sol. El meu pare era una persona que li agradava decidir-ho tot ell: “Aquesta és la meva decisió i jo vull decidir sobre la meva vida quan té qualitat o no en té”.

Quantes persones hi havia a l’habitació?
En el moment de la mort hi érem la mare i les dues germanes, més una infermera i el metge. Sí, era una doctora, érem tot dones, cinc dones.

El seu pare tenia una vida interior molt potent…
Sí.

Per afrontar el procés de la mort d’aquesta manera s’ha d’haver treballat, s’ha d’haver pensat. D’alguna manera, aquest és un dels objectius que volem aconseguir amb la nostra associació. El món actual viu d’esquena a la mort, com si no hagués d’arribar mai.
Sí, i també amb la malaltia. Tot això es vol tapar, es vol amagar…

Al meu pare li agradava decidir-ho tot, i l’eutanàsia va ser la decisió sobre la seva vida i sobre si tenia qualitat o no”

Nela Pede

Es viu d’esquena a moltes coses, es viu sobre la marxa, d’una cosa a l’altra… hi ha una vida interior molt pobra.
Pel que fa a la mort, és perquè la majoria de la gent ha perdut les seves creences religioses, així que no tenen respostes i és com un buit. La mort ara és un buit. Abans es deia “anem al cel, ens retrobarem”, però ara la gent no té resposta, i això fa la por. Fa més por que si tens una resposta. Si t’ho mires des d’un punt de vista racional, que és el que passa si no creus en un més enllà, en una cosa espiritual, és més complicat pensar que és la fi.

Tenir vida interior pot ajudar, en aquests moments.
Sí, però és el que deia el meu pare a la gent: vas a un lloc desconegut… i és complicat. Obrir una porta en la foscor i no saps… pots dir que vols deixar el que hi ha aquí, però és complicat, i si és un punt final, més encara. Crec que en la nostra cultura la mort no es tracta, la mort és com un tabú. Diuen amics meus que han perdut un familiar que la gent no sap reaccionar, no saben com consolar, no els hi han ensenyat. Et poden fer una abraçada, però…

S’ha desculturitzat, s’ha tret a fora. Recordo que de petit el meu avi i un germà del meu avi van morir a casa, i vivies la mort perquè estava allà present, no podies no viure-la. En canvi, ara pots no viure-la.
Tot molt asèptic. Abans la gent moria a casa seva. Ara veure un mort fa por. Però recordo que el fill gran de la meva germana va anar a veure l’avi quan estava mort i era preciós, perquè el noi el va agafar, el va abraçar i el va acariciar. Realment, molt maco.

Quina edat tenia?
Deu anys.

És que els nens són capaços d’entendre aquestes coses més del que ens pensem.
Estan més a prop d’això, però després la cultura fa que de mica en mica es vagin separant. La meva filla de 19 anys el dia abans estava mirant una sèrie amb el seu avi i va venir plorant a casa la meva germana, que viu al costat, dient: “És que és dur, perquè està mirant una sèrie que ni tan sols podrà acabar”. I preguntava: “Per què, això?

Cada cop sento entre les meves amistats que hi ha més casos de gent que l’ha demanat (l’eutanasia)”

Nela Pede

Aconsellen viure els últims moments de la vida amb normalitat intentant gaudir al màxim del moment present.
Com ara menjant una cosa que t’agrada, i això ell ja ho va fer. No bevia alcohol, però va demanar una de les seves cerveses favorites.

Aquest metge també explica que si bé els primers anys van anar creixent el nombre d’eutanàsies que es practicaven perquè s’anava coneixent la possibilitat de demanar-la, des de fa anys s’ha estabilitzat en unes 2.500 per any, la qual cosa no representa ni el 2% de les morts totals de país.
Això no ho conec, però cada cop sento entre les meves amistats que hi ha més casos de gent que l’ha demanat. Volia comentar el cas d’un famós escriptor belga que es deia Hugo Klaus. Va ser un dels primers a demanar-la. Li havien diagnosticat Alzheimer, i deia que això no ho volia viure. Crec que tenia setanta anys. I el moment és complicat, perquè tu pots firmar els papers per a quan tu decidiràs de fer-la. Ell va fer l’eutanàsia quan estava encara molt lúcid.

Sembla que la llei belga no permet aplicar l’eutanàsia a gent amb Alzheimer avançat.
Així que hi ha gent que ha d’anticipar l’eutanàsia al moment que encara està lúcida. La llei espanyola sembla que permet aplicar-la si tens una demència avançada i en el seu moment ho vas deixar demanat al Document de voluntats anticipades. És complicat, en aquests casos, perquè l’has de fer en un moment que estàs bé, però que al cap d’un mes potser ja no ho estaràs.

Són temes que estan en discussió perquè s’ha allargat molt la vida de les persones, i moltes vegades no té la qualitat que voldríem. S’allarga perquè sí.
En aquests temes també cal tenir en compte la llibertat. Tu tens dret a fer-ho, però no tothom està obligat a fer-ho. Si a Bèlgica s’ha estabilitzat en 2.500 casos, vol dir que s’ha arribat a una normalitat. Qui la vol la pot fer servir i qui no, no. Normalment és gent amb cultura, gent que hi ha pensat, que hi ha reflexionat. Però hauria d’estar a l’abast de tothom, per això s’ha de fer un treball per donar-ho a conèixer, per divulgar-ho. Amb les meves filles vàrem gravar un vídeo en una residència de la comarca abans del Covid d’una cançó seva, i el que veus és dur, és molt dur. Esclar que n’hi ha que estan bé, però la majoria no. Hi havia una dona, que era escriptora, que ens deia: “Jo no puc parlar amb ningú, aquí”. Era impactant, veure l’ambient d’allà.

Amb aquestes reflexions sobre la vida a les residències del país, acabem l’entrevista amb la Nela i el seu valent testimoni. Gràcies, Nela!

També et pot interessar

Comentaris