“Sempre vaig notar que la base del poble cubà era de gent més fidelista que comunista”
Entrevistem Juanita Mateo, empresària perruquera vilafranquina establerta a Cuba
Nascuda a Moja però vilafranquina d’adopció, aquesta empresària del sector de la perruqueria es va establir el 1984 a Cuba. Té una escola de perfeccionament de perruqueria per a professionals a l’Havana que actualment està tancada per la pandèmia del coronavirus. Mateo també ven productes cosmètics per a dues fàbriques espanyoles.
Per què va marxar a Cuba?
L’any 1983 vaig anar de vacances a l’Havana, on vaig conèixer persones del sector de la perruqueria que em van proposar d’anar-hi a fer classes, i a partir del 1984 vaig estar un any anant i tornant. A Vilafranca, al carrer Amàlia, hi tenia una perruqueria que encara existeix i que em vaig traspassar el 1986. Durant anys també vaig estar anant i venint de Mèxic. A Cuba em van proposar de donar classes de perfeccionament de perruqueria i encara avui tinc una acadèmia per a professionals i de promoció de productes de cosmètica capiŀlar i d’accessoris de perruqueria d’una empresa catalana. Fem també l’assessorament i muntatge de perruqueries.
Per tant, treballa per a l’Estat?
Ara no, perquè les coses han canviat molt. Aleshores sí que pagava l’Estat, però ara tenim una casa llogada al centre de l’Havana per fer els seminaris i perfeccionament de perruqueria, i tenim l’exclusiva de muntar els productes d’una cadena estatal amb diverses botigues. No venc res al públic, sinó contenidors de productes a l’engròs per a les cadenes.
És gaire gran, el seu centre de perfeccionament per a perruquers professionals?
Ara el tenim tancat per la pandèmia, però quan fem demostracions, un cop cada setmana o cada quinze dies, hi poden venir un centenar de persones. També portem figures internacionals de la perruqueria.
Quines diferències destacaria entre l’illa de Cuba que va conèixer i l’actual?
Tot ha canviat molt, sobretot l’obertura, perquè aleshores no es podia fer res sense que el govern ho beneís. El dòlar estava prohibit i la gent havia de comprar en botigues especials per als cubans. Ara tothom pot comprar el que vulgui on vulgui, només falta que tingui diners. Ara hi ha el que ells en diuen cuentapropistas.
Què vol dir?
És la gent que treballa per compte propi, és a dir, els autònoms. L’obertura del dòlar es va fer l’any 1992, i aleshores es van posar moltes botigues que venien a tothom, a més de deixar obrir restaurants i perruqueries pròpies, per exemple.
Aquesta obertura deu haver estat aturada per la Covid-19, oi?
Sí, tot i que nosaltres seguim important i venent productes a les perruqueries perquè són articles de primera necessitat.
Com aquí…
Això mateix; són productes d’higiene que es poden vendre tot i la pandèmia. També pot vendre cava un dels meus fills, director del grup Freixenet-Henkell a Centreamèrica i el Carib i amb seus a l’Havana i a Panamà.
Sé que va ser amiga de Fidel Castro. Com va conèixer membres del règim cubà?
Quan em van contractar va ser a partir d’un primer contacte d’una assessora del ministre de Comerç Interior, que portava el sector de les perruqueries i que em va dir si hi volia anar a donar classes. Era l’any 1984, però fins al 1986 no hi vam obrir un negoci. Ara fa més de 30 anys que represento l’empresa Salerm, una fàbrica molt gran de productes de cabell que hi ha a Lliçà de Vall. La primera reunió important, per tant, ja va ser amb un membre del govern. Al Fidel el vaig conèixer en una recepció d’empresaris espanyols; bé, jo era l’única empresària. Allà hi ha moltes empreses basques i catalanes i, per exemple, ja vaig anar a la inauguració del primer hotel Melià, el Melià Palmeras a Varadero. Després han obert més hotels de la cadena.
Com era Fidel Castro?
En aquestes recepcions no parlava de política, i fins i tot t’explicava acudits. Era molt proper. Una vegada, en una recepció es va asseure amb una altra empresària i amb mi fins que va venir el seu germà Raúl, que va dir: “El comandante se tiene que retirar”. Fidel Castro ens va dir que ja podíem veure qui era, el cap [riu]. Per qüestions de la perruqueria, també coneixia la seva dona, a qui vaig pentinar bastantes vegades. A més, els fills eren d’edats semblants als meus. Una cosa porta a l’altra, i el vaig conèixer bé.
A les recepcions amb empresaris, Fidel Castro no parlava de política, i fins i tot t’explicava acudits”
Juanita Mateo
Quan vostè sent algú que critica el castrisme, què pensa?
Que no es pot tapar el sol amb un dit. Hi ha hagut moltes necessitats, i hi són. Hi ha un bloqueig terrible i hi ha gent que no veu el que passem allà pel bloqueig dels nord-americans. A més, un dels problemes és opinar sense haver-hi estat. Quan parlo amb gent que ha estat a Cuba m’hi entenc millor, però amb qui no hi ha estat prefereixo callar. I, com va dir el senyor Ferrer de Freixenet, jo a Cuba no hi he anat a fer política, sinó negocis. He tingut contactes amb molts ministres i mai m’han preguntat si soc de dretes o esquerres, ni res semblant. Per tant, penso que hi ha molta necessitat, i més ara. Però jo, que he voltat molt per la zona de Centreamèrica, he vist que potser la gent no té res, però a Cuba almenys tenen alguna cosa, perquè poden anar al metge o a l’escola. Els europeus de classe mitjana o alta pensen que no s’hi pot viure, a Cuba, però si vas a Guatemala, el Salvador o Nicaragua, estan pitjor. A Cuba hi ha gent pobra, però no hi ha miserables que no puguin menjar ni beure. Passen necessitat, no es pot negar, però als altres països es moren al carrer, i fins i tot he vist dones parir al carrer. La desgràcia de l’últim terratrèmol d’Haití, per exemple, et fa venir ganes de plorar. A més, a Cuba no tothom té una gran cultura, però hi ha un nivell general alt. Tots els cubans que venen aquí com a emigrants són espavilats i a Vilafranca, per exemple, hi ha molts metges cubans. Hi ha països, en canvi, amb un 60% d’analfabetisme…
Què és el que més li agrada de Cuba?
És un país bonic i amb molta vegetació, perquè no s’ha desenvolupat tant com altres països. Té unes platges precioses. Aquí també les tenim, però allà no hi ha blocs d’habitatges al costat… Pel que fa a la gent, és molt amable i hi ha molta humanitat.
Per tant, no té intenció de tornar a Catalunya…
Home, vinc sovint… A vegades, dos cops a l’any.
Es nota molt, l’obertura post-Castrisme?
La comercial ja hi era, però la Covid ha afectat molt el turisme, esclar. Hi ha molts hotels tancats i molta gent dedicada a l’hostaleria que no té feina.
Fa unes setmanes va sorprendre al món veure manifestacions a l’Havana.
Jo era a Panamà, però pel que sé es van fer perquè no hi havia res, perquè no arribaven vaixells, i la gent es va desesperar. A mi m’afectava veure-les per la televisió. Entenc que la gent estigués cansada perquè als mercats de verdures no hi havia res, per exemple, i el bloqueig d’Estats Units ha deixat de permetre la circulació de dòlars… Jo pateixo pel Covid perquè també hi ha cues tremendes per anar a comprar, entre altres coses. El coronavirus hi ha arribat més tard que a Espanya: al gener estàvem en uns 50 casos i ara n’hi ha uns 9.000 diaris. El novembre vaig anar d’aquí a Panamà i volia anar a l’Havana al desembre, però no vaig poder tornar-hi fins l’1 de juliol, al cap de set mesos. El 29 de juliol vaig venir cap a Barcelona, que és on m’estic normalment quan vinc. No sé quan tornaré a Cuba, però no abans de mitjans d’octubre.
Com es veu el món des de Cuba?
Hi ha molta gent que no marxaria per res del món, i d’altra que es pensa que tot el que hi ha a fora és fàcil i millor. La finalitat de molts cubans és arribar a Miami, als Estats Units, perquè a Mèxic, per exemple, els costa subsistir. Els que treballen en empreses com la nostra estan millor, perquè els hem de donar cotxe, sobretot als venedors i el comptable, però alguns han marxat i se n’han penedit. A vegades rebo correus que fan plorar, perquè no és fàcil marxar i viure bé a fora del país. Si marxen sense papers i s’han de buscar la vida, ho passen malament.
La gent que té la fixació de marxar a Miami és perquè ja hi té un contacte?
Molts sí que hi tenen familiars. De fet, es diu que a Miami hi ha una colònia de més de dos milions de cubans, tants com a l’Havana. Molts es troben que triomfen, però molts d’altres veuen que el mercat està saturat i la passen negra. És veritat, però, que hi ha una fixació, perquè de l’Havana a Miami només hi ha una hora d’avió i tothom hi té família o amics establerts. D’aquests també viuen molts cubans a Cuba, perquè els envien diners. Amb el president Obama es va obrir bastant, però després va arribar Trump i ho va bloquejar tot. Els cubans, pobres, només reben cops per aquí i per allà.
Què n’espera ara del president Biden, en relació a Cuba?
De moment no ha fet res. Deien que potser seguiria la política d’Obama, de qui va ser secretari d’Estat, però de moment no es veu cap canvi. Al contrari, les remeses de diners estan bastant bloquejades. Obama va dir que tothom podia enviar el que pogués i Trump ho va rebaixar a una misèria. El que feia molta gent resident era anar i venir de Miami, perquè un vol valia 200 dòlars, i entraven fins a 5.000 dòlars de cop per als familiars a Cuba. Els americans han tallat això, i no els deixen venir. O els deixen fer-ho amb pocs diners.
Es copsa ara el sentiment antiamericà marcat que hi havia amb Fidel Castro?
Jo sempre vaig notar que la base del poble cubà era de gent més fidelista que comunista. A vegades no et sabien parlar de política, però sí de “Fidel, Fidel, Fidel…”. Vaig tenir unes relacions amb gent de la FAO i de l’ONU de Mèxic que sempre deien que Fidel havia posat com a cosa bona la cultura, perquè hi ha molts inteŀlectuals i artistes, a Cuba. Deien que obligava la gent a ser fidelista, però hi havia molta gent convençuda que ho era més que el mateix Fidel.
Què en pensa de l’actual cap d’Estat, Miguel Díaz Canel?
Encara no l’he vist en cap discurs, però no hi haurà cap més polític com el Fidel Castro.
Creu que perilla el sistema polític cubà?
No, gens.
Sempre m’he sentit molt vilafranquina, com també els meus fills. De fet, no lloguem el pis que hi tenim per poder venir sovint”
Juanita Mateo
Quina relació manté amb Vilafranca?
Sempre m’he sentit molt vilafranquina, com també els meus fills. De fet, no lloguem el pis que hi tenim per poder venir sovint. He vingut cada any i, a vegades, fins i tot dues o tres vegades. A més, m’hi quedo un mes i mig o dos.
Com la veu la vila?
Ha canviat molt des que vaig marxar el 1984, quan no hi havia ni la Girada ni l’hospital, per exemple. Un dia que vaig voler anar a veure una parenta hospitalitzada, ja fa uns quants anys, fins i tot me’n vaig anar al carrer Sant Francesc [riu]. De Vilafranca sempre m’ha agradat molt la Rambla, el carrer Sant Joan i la plaça de l’Oli, que no han canviat gaire. Jo vivia a sobre de la perruqueria del carrer Amàlia, i després vam comprar un pis a la zona del Montagut.
