“Estava molt contenta per ella, ajudar a una persona a conquerir el seu objectiu és molt gratificant”
Entrevistem Sara Loehr, triatleta vilafranquina campiona als Jocs Paralímpics de Tòquio fent de guia
La triatleta vilafranquina Sara Loehr va guanyar la primera medalla d’or per la comarca de l’Alt Penedès en uns Jocs Paralímpics. A Tòquio, fent de guia de la gallega Susana Rodríguez, es va emportar l’or en la prova de triatló, en la categoria PTVI B1 per discapacitat visual. Loehr, de 37 anys, és una reconeguda atleta al panorama internacional en les proves de mitja distància. Sorgida a les files del Club Atletisme Vilafranca, va passar al Club Natació Vilafranca, per marxar a diferents indrets de Catalunya. En el seu palmarès hi figura el Campionat d’Espanya de Mitja Distància, o els Half Challenger de Salou i Mallorca. Des de fa divuit mesos és la guia de la gallega Susana Rodríguez en les proves de triatló.
Com valora la cursa que va comportar la medalla per a vostè i Susana Rodríguez?
Nosaltres sabíem que arribàvem a Tòquio molt preparades i en un estat de forma idoni. Si a la prova tot anava com teníem previst, les nostres opcions de medalla eren altes, però també poden sorgir problemes. Sortosament, tot ens va sortir rodó.
Però sembla que més rodó del que esperaven.
La veritat és que sí. Les nostres rivals (les italianes i les canadenques) sempre ens treien temps en acabar la natació. La nostra previsió era sortir d’aquest apartat amb desavantatge, i després recuperar temps en ciclisme i la cursa a peu, on Susana Rodríguez és una especialista. Però sí, des del primer moment ja vam dominar la prova.
Es va parlar molt de l’alta humitat que hi havia a Tòquio.
Era una temperatura preocupant, amb molta calor i humitat. En ser albina, a la Susana Rodríguez aquestes condicions meteorològiques encara la condicionen molt més. Cal destacar que havíem entrenat en aquestes condicions per intentar adaptar-nos-hi al millor possible.
Per als atletes, una medalla és la recompensa al cicle olímpic?
Realment, per als atletes han estat cinc anys de preparació, amb tots els dubtes que ha causat la pandèmia i amb el neguit de si se celebrarien o quedarien suspesos. En el meu cas, porto només divuit mesos fent de guia. Em va sorgir aquesta possibilitat, que era una novetat.
Quin és el treball d’un guia per a una atleta amb discapacitat visual?
En cada modalitat és diferent. En el cas del triatló, on hi ha els apartats de natació, ciclisme i cursa, tot és diferent. En els parcials de natació i cursa, el guia solament la pot acompanyar i orientar. En l’apartat de bicicleta sí que la pot ajudar. Ella i el seu equip buscaven una triatleta en el fort del qual fos el ciclisme, i així em van escollir.
Com va sorgir, aquesta possibilitat?
L’any passat, just abans de la crisi de la pandèmia, Susana Rodríguez tenia previst participar en la primera prova de les Sèries Mundials a Abu Dhabi. La seva guia, Paula Godino, feia temps que arrossegava molèsties, i jo la vaig substituir. De fet, però, aquella prova finalment no es va celebrar.
I ja s’hi va quedar?
Des del primer dia ens vam avenir a la perfecció, i així em va oferir aquesta possibilitat. Al final, només es veu la cursa i el resultat final, però estàs convivint les vint-i-quatre hores del dia amb un altra persona, i això és el més difícil de gestionar. Però tot i que la Susana Martínez i jo som molt diferents, ho hem portat molt bé.
Com es fan els entrenaments? Juntes o per separat?
Hi ha de tot. Cada una té el seu entrenament personalitzat, ella a Galícia i jo a Catalunya. Actualment hi ha poques competicions pel coronavirus, però jo puntualment vaig a Galícia a fer-hi petites estades de quinze dies. És, finalment, estar ben compaginades per competir i donar bons resultats.
I ara, quins objectius s’ha marcat?
Un any postolímpic sempre és més tranquil. Potser faré alguna prova individual, però ja hem lligat amb l’equip de Susana Rodríguez el calendari de cara a ser presents als Jocs Paralímpics de París, el 2024.
Què és el que més l’ha impressionat dels Jocs?
Sens dubte, les estades al menjador de la Vila Olímpica. Hi veus tota mena d’atletes amb greus discapacitats: persones menjant amb els peus perquè no tenen braços, anant amb patinet malgrat no tenir cames, etc. És un grup de persones que han guanyat les seves discapacitats. Al final, malgrat tot, ho veus com una normalitat que ja no t’impacta.
Com recorda l’entrega de la medalla?
Sempre és un moment emocionant, un moment pel qual has lluitat molts dies i hores, amb molta càrrega d’entrenaments. Aquest any ha sigut molt complicat per la pandèmia, amb un grapat de controls aquí i allà, i sempre penses que pots donar positiu i que s’acabi el somni per al qual tant has treballat. És un moment molt emocionant, però personalment estava molt contenta per ella. Ajudar una persona a conquerir el seu objectiu és molt gratificant. Ella em necessitava per complir el seu somni, i va ser molt emocionant.
