“A la societat de Girona, com a la de Vilafranca, costa d’entrar-hi i després costa molt de sortir-ne”
Entrevistem monsenyor Francesc Pardo, penedesenc que es jubila com a bisbe de Girona, càrrec pel qual va ser nomenat el 2008
Monsenyor Francesc Pardo i Artigas, nascut a Torrelles de Foix el 26 de juny del 1946, és bisbe de Girona des del 19 d’octubre del 2008. Ara, en fer 75 anys, ha presentat al papa Francesc la renúncia al càrrec per jubilar-se. Llicenciat a la Facultat de Teologia de Catalunya, és autor de diversos articles publicats a revistes especialitzades de pastoral. Va ser ordenat capellà a la basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès el dia 31 de maig de 1973 i, com apunta en la següent entrevista, també va exercir a la parròquia de Sant Sadurní d’Anoia, entre d’altres. El 3d8 el vam anar a entrevistar a la seu del Bisbat de Girona, a l’emblemàtica plaça del Vi.
Com li va venir la vocació religiosa?
Era escolà a Torrelles amb mossèn Salvador Pou, que va ser vicari i molt estimat a Vilafranca, i em va proposar d’anar al Seminari Menor, com també havia fet mossèn Bartomeu Elies. Primer els vaig dir que no, però un dia, als 12 anys, ho vaig provar anant a fer el batxillerat a la Conreria. Als 18 anys, quan havia d’entrar al Seminari Major, vaig tenir una peritonitis i vaig estar un mes ingressat a Barcelona a punt de morir. A partir d’aquí vaig començar la reflexió i el discerniment, i com que vaig veure que em sentia creient i que podia fer un servei a l’Església essent capellà vaig anar fins al final.
Va ser ordenat a Vilafranca, oi?
El 1973, a l’església de Santa Maria, amb el cardenal Jubany. Abans ja havia estat a Vilafranca de seminarista i dos anys de diaca amb un equip de capellans molt potent, amb el degà mossèn Tomàs Pujades ja jubilat i mossèn Maideu i tot l’equip que se’n cuidava. Vaig viure a l’antiga vicaria, on hi ha ara la rectoria. Estant a Vilafranca també anava a Moja i ajudava on calia i vaig ser arxiprest sent vicari a Vilafranca.
On va anar després?
A Sant Sadurní d’Anoia, d’on vaig ser rector 17 anys, i el cardenal Carles em va fer vicari episcopal de l’Alt Penedès, Anoia i Garraf; i també em van nomenar director del Centre d’Estudis Pastorals de les Diòcesis Catalanes, un centre de tots els bisbats de Catalunya. Si convenia, també anava a ajudar a altres parròquies. Vaig deixar Sant Sadurní per anar a Granollers, d’on vaig ser rector 11 anys, i també vicari episcopal del Vallès Oriental i vicari general de Pastoral del Bisbat de Terrassa. El 2008, el Sant Pare em van nomenar bisbe de Girona.
Sap el per què?
No. El sistema estableix que els bisbes, de tant en tant, proposen a Nunciatura del Vaticà capellans com a possibles bisbes i aleshores s’endega una investigació sense saber on aniràs o si arribaràs a ser mai bisbe. Quan en una diòcesi hi ha una vacant, s’inicia el procés per cobrir-la. Tot sota el que s’anomena secret pontifici, durant el qual no pots parlar-ne amb ningú. Una comissió a Roma, de la qual en forma part el cardenal de Barcelona, rep els informes dels possibles candidats a bisbe i acaba decidint el Papa en base a aquests informes.
Com valora acabar el seu ministeri com a bisbe?
No ho sé, suposo que devia tenir bons informes pastorals. Vaig ser escolà, de la joventut rural, diaca, vicari, rector, director, vicari episcopal i general…i em van fer bisbe. Estic content i d’estar aquí a Girona. I també del meu pas per Vilafranca, on vaig marxar fa 41 anys i encara hi tinc molt bons amics. Van ser uns anys molt interessants i difícils…
Per què ho diu?
Hi havia tot el canvi que va suposar el Concili Vaticà II, el final del franquisme i inici de la democràcia, les primeres manifestacions, va ser l’època de l’Assemblea de Catalunya i primeres assemblees comarcals i, per exemple, les reunions a Penyafort dels Cristians pel Socialisme. Després he estat molt bé i content a tot arreu.
Quin termini hi ha fins que deixi el bisbat?
No ho sé. De moment, pel cànon de dret canònic, he fet la carta preceptiva al Papa dient que he fet 75 anys i poso el meu càrrec a la seva disposició. Suposo que ha començat el procés de plantejar-se qui em pot substituir i que no sabem quan durarà, potser uns mesos.
I què farà un cop jubilat?
Em quedo aquí a Girona, en una residència per a mossens grans que està a davant mateix d’on visc ara. Ajudaré com a capellà allà on se’m demani. La mitjana d’edat dels capellans és molt alta -72 anys- i al bisbat hi ha 400 parròquies amb uns 90 o 100 capellans en actiu. Falta ajuda i mentre pugui i em trobi bé, em va semblar que m’havia de quedar aquí.
L’Església té aquest problema de manca de capellans…
Estem en una societat molt secularitzada i molt plural, amb molta gent creient i cristiana, però que costa descobrir i ajudar en la fe. Sobretot en les generacions joves. No m’atreviria a dir que no en tinguin de fe, però fa falta una vinculació amb l’Església i una pràctica religiosa que es fa difícil.
Què proposaria vostè?
Depèn de la vitalitat de les parròquies i dels cristians. El que és important és el testimoniatge; és a dir, el que avui crida l’atenció no són tant les paraules com el testimoni d’aquella persona a qui poden veure que realment és una bona persona en el sentit de la bondat, que estima, que és compromesa i que provoca preguntes, per exemple: ‘I això, per què ho fas?’, ‘D’on ho treus?’, ‘Quins valors tens?’… L’altra pot dir: ‘Mira, és que crec i sóc cristià, i el creure m’ajuda’.
Hi ha els cristians que en dic culturals, que potser no són creients, però que tenen afecte i estima, per exemple, per sant Fèlix o sant Narcís”
Francesc Pardo, bisbe de Girona
Ha notat algun creixement en la fe per la pandèmia del coronavirus?
Més que guanyar fidels, moltes persones s’han fet preguntes i s’han obert a la perspectiva de fer-se’n. Moltes han recuperat celebracions com la pregària quan no hi participaven. El problema pastoral és que hi ha unes generacions, diguem des dels 15 o 16 anys fins als 45 o 50, que s’han allunyat de l’Església. No vol dir que no hi vagin mai, però és en moments puntuals. També hi ha els cristians que en dic culturals, persones que potser no són creients com a opció personal, però valoren molt i tenen la cultura cristiana i tenen afecte i estimen, per exemple, Sant Fèlix o Sant Narcís. Fins i tot valoren el cristianisme pel que ha aportat i pel que aporta, però no viuen la fe personal. Ara bé, aquí ens trobem que cada any, per Pasqua, bategem o fem la confirmació a uns 20 o 30 adults. Mantenim les esglésies obertes perquè cada persona fa un procés en la seva vida, que depèn dels fets i situacions que visqui i mai pots dir que s’ha acabat. Si de petit ha tingut una experiència religiosa, sempre té la possibilitat d’obrir-se a la fe. És important, però, que tots plegats respectem el procés.
Què pensa que el pot activar?
Pot venir per una malaltia o un fracàs que hagi tingut aquella persona, però també per un motiu d’alegria, com quan els fills fan la primera comunió i recupera la relació amb l’Església, o bé també quan algú es casa i la seva parella és més d’Església i li fa descobrir. Per tant, hi ha moltes situacions en la vida que t’ajuden i et poden fer adonar d’una religiositat que necessites. És important de saber-ho aprofitar.
Què li diria a algú que dubta, per exemple, sobre l’existència de Déu?
El primer és trobar una parròquia on hi hagués un grup de cristians acollidors, que pogués veure la seva vida i que, més que grans discursos, veiés i seguís el seu exemple.
Algú pot dir que no creu en Déu, però en definitiva fa un déu dels diners, del poder i ho sacrifica tot i es pot tornar com els talibans”
Francesc Pardo
No es fa això?
S’intenta fer, però també calen parròquies i grups de cristians que tinguin vitalitat i que no només s’ho creguin, sinó que ho visquin amb senzillesa. En un enterrament, per exemple, acollim tothom qui vol, persones de tot tipus, i és un bon moment per ajudar a descobrir la importància que té la fe en Jesucrist. La dimensió religiosa no és un barret que un es posa, forma part de la constitució de la persona. Per tant, o s’encamina cap a un lloc o es pot convertir en una mena de Déu nou que un pot adorar. Algú pot dir que no creu en Déu, però en definitiva fa un déu dels diners, del poder i ho sacrifica tot i et pots tornar com els talibans.
…
Si no tens una experiència religiosa profunda, et pots tornar en una mena de persona amb una sola obsessió i ja està.
Insisteixo: què li diu concretament a algú que no creu en Déu?
Que el descobrirà juntament amb l’experiència d’altres persones que han fet el mateix procés i que li poden explicar com s’han fet aquelles preguntes que deia i com han anat trobant, en aquesta recerca de Déu, el camí. El testimoni dels altres és el que sempre s’ha seguit des del temps dels apòstols. Els cristians sempre hem dit que ‘per mi, haver descobert la fe en Jesús ha significat un canvi de vida’. Això i fer-ho acompanyat de persones de les quals se’n fiï i valguin la pena, perquè un de sol aquest procés no el fa. A partir d’una primera pregunta vindran la resta. Un, normalment no creu sol, sinó amb els altres. I per això hi som l’Església.
Quina opinió li mereix l’obertura del Papa Francesc en temes que generen controvèrsia en les altes esferes del Vaticà?
El papa Francesc no és que hagi sembrat una llavor que donarà fruit, no; ja dona fruit, que és diferent. Per exemple, en tot el que fa referència a l’atenció a les persones, a l’ecologia, a què Europa no es tanqui als immigrants, a la pobresa, amb propostes d’una nova manera d’entendre l’economia i que la capitalista no ajuda al progrés ni personal ni dels pobles… Tota aquesta manera de viure la fe és un testimoni molt ric.
Com és la societat gironina?
Girona ciutat és una mica com Vilafranca, que costa d’entrar-hi i després costa molt de sortir -ne(riu). Aquesta era la societat tradicional, però en aquests moments hi ha la immigració com a tot arreu i el turisme i, per tant, és una societat molt plural, treballadora, oberta… El fet d’haver estat sempre tocant a França ha portat tots els corrents europeus cap aquí i és una societat que estima la cultura, per això hi ha una universitat amb una història important. En conjunt és molt rural perquè, per exemple, el bisbat de Girona és el que té més parròquies dels bisbats de Catalunya. He fet com a mínim una visita pastoral a cadascuna de les 400 parròquies, que vol dir haver-me trobat amb el mossèn amb un informe i entrevistar-me amb l’alcalde per conèixer els problemes de cada lloc i veure com col·laborem, per exemple, Càrites amb els serveis socials de l’Ajuntament.
Em preocupa el polític com a persona perquè normalment només se’l valora per declaracions i té una família i uns sentiments al darrere”
Francesc Pardo
Ara que parla d’alcaldes. Quina ha estat la seva vinculació amb el món polític?
He intentat mantenir una relació cordial amb tothom, de respecte, perquè cadascú té les seves raons importants que has de respectar sobre la seva manera d’entendre el que és millor pel país i per les persones. Sobretot, el que més em preocupa és el polític com a persona, perquè normalment només se’ls valora per les seves declaracions o pel que diuen els mitjans d’ells i cada polític, al darrere, té una història, una família, uns sentiments, i ha arribat als fets per tota una colla de qüestions. Independentment de la ideologia que respectem, han de notar per part meva que hi ha un afecte per la persona, que és molt més que la ideologia que té.
Per tant, deu haver patit el conflicte pels presos polítics…
Ho patim. Cada any, per l’Onze de Setembre, intento fer una carta pel Full Parroquial parlant de Catalunya, però he intentat acollir els polítics i fer-me càrrec d’aquesta situació i participar també del sofriment del poble i de les persones. També fa patir molt la confrontació que hi pot haver. La política és normal, però el que no es pot fer mai és negar l’altre. Has d’intentar, no compartir-ho, però entendre la postura de l’altre. És això el que he intentat predicar amb la meva actuació i manera de fer.
Ara arriba la festa major de Vilafranca, que vostè va viure molt anys. Què en recorda de quan n’era rector?
Ui, eren anys difícils i, per exemple, el 1976 hi va haver la Marxa per la Llibertat i els balls no volien sortir a les 12 i vam haver d’anar a negociar amb el ‘Parrilla’ (acs) i l’alcalde Pere Martí… Més cap aquí, ja sent bisbe de Girona, el 2009 vaig presidir l’Ofici de Sant Fèlix.
Quin vincle manté amb el seu poble, Torrelles de Foix, i la resta del Penedès?
Hi vaig sobretot per la festa major. Hi tinc una germana, un germà a Moja, un nebot a Vilafranca i un altre a Moja… Però mantinc contactes sobretot telefònics amb gent de Vilafranca que havíem tingut relació i, per exemple, conec tots els mossens, esclar. A Vilafranca vaig tenir sobretot dos mestres pel que fa a ser capellà i que més m’han influït amb el seu tarannà i manera de fer: mossèn Frederic Ràfols i mossèn Joan Vinyeta.
Acabem. Com han influït les noves tecnologies en l’Església?
Molt. Ens han agafat, diguem-ne, sent aprenents i ja grans. En canvi, els que neixen ara ja ho fan digitalment i la manera de comunicar-se del jovent es pot valorar positivament i negativament. Positivament seria fer-los arribar les notícies pel whatsapp, tik-tok, instagram… Si no utilitzem aquests mitjans, no hi arribarem. D’altra banda, en la fe és molt important la relació de tu a tu personalment, no només a través d’un aparell, i en aquest mon nostre tan comunicat es dona, a vegades, el contrapunt que ens comuniquem personalment menys. Això, per tant, provoca més individualisme. Ara bé, si no es fan servir les noves tecnologies hi ha un segment important de població al qual no li arriben els missatges. És un primer pas per comunicar-s’hi, però si després no hi ha la relació personal no s’avança.
