La por de sortir de casa

Maite Colomer

Durant aquests últims mesos de pandèmia s’han incrementat notablement les consultes psicològiques referents a l’angoixa per sortir de casa. Aquesta por, que afecta habitualment al voltant del 3% de la població, amb la situació de confinament –a més d’agreujar-se en les persones que ja la patien amb anterioritat– s’ha produït en un nombre considerable de nous casos.

Són diverses les teories que han intentat explicar l’origen de la patologia de l’ansietat. D’acord amb el model cognitiu de Beck, l’inici d’una fòbia es dona per la interpretació d’estímuls com a amenaçadors, quan en realitat no ho són.

En el cas de la Covid, seguint les indicacions de tècnics i científics,  inicialment es va considerar sortir al carrer com una situació de perill, una amenaça per a la salut. En la situació actual, aquesta por, que hauríem de començar a deixar enrere –sempre que seguim les mesures de protecció recomanades–, per a molts ha vingut per quedar-se.

Només cal analitzar l’abandó de les mascaretes a l’aire lliure. El que semblava que havia de ser un alliberament per a la població, per a molts no ho ha estat. Podem comprovar la reticència de moltes persones a treure-se-la, sobretot en la gent de més edat que, suposadament, ja està vacunada.

Si pensem en les persones a qui abans de la pandèmia ja els representava un esforç sortir de casa, serà fàcil comprendre que la seva por els ha ajudat a mantenir-se tancats. A més, la dificultat que trobaran per superar-la serà cada vegada més gran.

Hem de poder analitzar si els perills que percebem són raonables i recordar que si evitem sortir només per no enfrontar-nos a la nostra por, trobarem un alleujament immediat, però això només contribuirà a reforçar aquesta por, i cada vegada ens serà més difícil superar-la.