“La literatura consisteix a explorar els límits per apropar-nos més a la vida i les emocions”

Xavi Gonzàlez
23/04/2021 - 18:00h

Entrevistem la llorencenca Maica Rafecas arran de la publicació de la seva primera novel·la “El setembre i la nit”

Maica Rafecas (Llorenç del Penedès, 1987) és educadora social, antropòloga i tècnica editorial. Ha publicat el poemari ‘Blanc breu’ (Edicions Bromera, 2017), guardonat amb el premi València Nova Alfons el Magnànim. Ha obtingut altres guardons de poesia i de narrativa per obra inèdita. És coautora de diverses antologies i membre del grup poeticomusical Versaleta i col·labora en diferents activitats literàries i investigacions culturals, com l’inventari del patrimoni immaterial de l’Institut d’Estudis Penedesencs (2018). Acaba de publicar ‘El setembre i la nit’, la seva primera novel·la, que presenta dissabte a les caves Blancher de Sant Sadurní (11h) i diumenge als Jardins d’Oriol Martorell de Llorenç del Penedès (12.30h).

La seva novel·la és una defensa del territori i el seu paisatge i en contra els grans polígons?
Aquesta és una interpretació que se’n pot fer, però la meva novel·la neix per fer literatura d’un lloc, un paisatge i un moment històric a través del món interior dels personatges. Que jo hagi utilitzat l’exemple de l’amenaça d’un polígon per poder desplegar una trama, unes veus, unes emocions i unes simbologies, i per parlar de molts altres problemes socials (la crisi agrària, la precarietat juvenil, el masclisme o l’individualisme), no significa que El setembre i la nit sigui un mer manifest. És cert que la ironia apareix en pocs capítols i que s’intueix un cert apropament ideològic entre l’autora i la protagonista. Això és així perquè vaig optar per centrar-me en un narrador mutant que reflectís les diferents mirades envers la protagonista, i així fer palesa la relativitat del concepte de bogeria i poder reflectir el canvi en la manera de relacionar-nos amb la terra i amb les persones. Amb aquesta forma d’enfocar la veu narrativa, no se’m va fer necessari un personatge antagònic fort, i per això es pot intuir el meu posicionament. Però la novel·la és tot això altre. 

Vostè ve de família pagesa? 
El meu avi era pagès de professió, i actualment el conreu de la terra segueix present en la meva família com un complement a les feines principals de cadascú. L’única relació que té aquest fet amb la meva novel·la és que m’he pogut estalviar una part de l’assessorament, ja que moltes coses relacionades amb la verema, per exemple, les conec perquè les he experimentat. 

També fa un crit a la defensa del món de la pagesia i dels entrebancs que l’administració ha anat posant darrerament. 
Per poder justificar la desolació de la protagonista davant la crisi agrària em vaig assessorar consultant a enòlegs i pagesos, i sobretot amb el llibre La vinya i el vi del Penedès, de Santi Borrell, en què l’autor sadurninenc explica molt bé que no és un problema d’ara, perquè la pagesia sempre ha estat la classe oblidada. Com deia abans, la novel·la parla dels canvis en el món de la pagesia i també de les altres crisis que els acompanyen. Parlo d’un passat vitícola idíl·lic (“el setembre”) que en realitat no ha estat mai idíl·lic però que almenys permetia seguir lluitant i seguir transmetent uns valors, un passat que quedarà irreversiblement sota el formigó (“la nit”). Hi ha una certa idealització i exageració, perquè la literatura consisteix en explorar els límits per apropar-nos més a la vida i les emocions. La desolació explícita de la protagonista cap a aquest problema en concret és només el fil conductor de totes les temàtiques que tracto, de tots els paral·lelismes i subtrames que he construït. S’expropien terres i emigren persones, es perden valors educatius i es perden valors relacionals, es descuida la terra i alhora es malmet la platja…

Al llibre cita Gelida, Vilafranca, el Vendrell però també el riu Foix, el Montmell o el Castellot. Mentre que els personatges diu, són ficticis, els noms geogràfics són reals. Per algun motiu concret?
No pretenia desubicar la novel·la del seu lloc, la volia ubicada al Baix Penedès, per això la comarca i el seu entorn havien de ser reals (les capitals properes, la platja de les Madrigueres, els cims i rius, etc.). Ara bé, l’espai més focalitzat m’interessava que tingués un nom fictici perquè la zona d’inspiració, el peu de les muntanyes Gemenelles, havia de ser més plana i més propera a les carreteres perquè hi pogués anar un polígon logístic. Per això Vilarer i Quatrecases són noms inventats. Podem dir que l’espai és real i imaginari alhora.

PUBLICITAT

Quan surt la idea de publicar la seva primera novel·la?
Fa temps vaig pensar que algun dia faria narrativa d’aquest lloc, d’aquest paisatge i dels seus espais. Potser per ganes d’homenatjar, o per influència d’alguna lectura com Camí de sirga, no sé ben bé quan ni com, però fa molts anys. Aleshores vaig estar molt de temps amb aquesta idea rondant pel cap i sense concretar res. Mentrestant cultivava la poesia i estava prou entretinguda. Després va aparèixer la protagonista, la idea d’una dona que s’obsessionava amb la pèrdua d’un paisatge, una pèrdua que abastava conceptes tant materials com immaterials. Després va aparèixer el capítol “L’enterrament”, que és l’únic que resta quasi intacte des del primer dia, fa molts anys, i relata la mort de l’avi, que significa la fi del treball exclusiu de la terra. Quan vaig publicar el meu primer poemari a Bromera el 2017, vaig tenir la sensació que s’obria una nova etapa, que ja podia dedicar més temps a la novel·la que em voltava pel cap. I així va ser.

Li ha costat fer el salt de la poesia a la narrativa?
Com deia, ja tenia una història per explicar abans de publicar el meu primer poemari. En funció del que vols transmetre utilitzes un gènere o un altre, però els vaig fent servir simultàniament, no penso que sigui un salt. Una altra cosa és l’ordre en què surten a la llum. La novel·la és més inversió de temps, i en el meu cas també vaig voler fer un curs per aprendre tècniques narratives abans de posar-m’hi.

Per què el títol “El setembre i la nit”?
“El setembre” fa referència a la verema com a representació d’un món ideal: la verdor del camp, la dolçor del raïm, la recompensa, els valors de solidaritat, responsabilitat i no-alienació. “La nit” fa referència al capitalisme, les diferents crisis i les agressions al territori.

Quant de temps ha invertit en escriure-la i acabar-la, la novel·la?
Abans he explicat que la idea ve de lluny, no obstant, han passat tres anys des de la confecció de l’argument i l’esquema fins a la versió definitiva de l’original, del 2017 al 2020. 

PUBLICITAT

No puc estar-me de preguntar-li per l’ombra del CIM. Creu que serà una realitat en un futur?
Bé, el projecte que jo sàpiga no s’ha anul·lat, l’empresa CIMALSA i la Generalitat hi segueixen treballant, en l’actual Logis Penedès. Una altra cosa és que les infraestructures en si mateixes tinguin gaire futur, en un moment que el transport rodat tal com el coneixem té els dies comptats i que la sobirania alimentària esdevé una emergència tant humana com climàtica. Tampoc cal idealitzar el monocultiu de la vinya, però sí que hi ha plataformes com ara SOS Penedès amb propostes alternatives sobre la taula. Tot dependrà de si la Generalitat les escolta o segueix amb els diferents macroprojectes desmesurats al servei del capitalisme.

Algun referent a la narrativa? 
En tinc diversos, no podria parlar d’un, ni tan sols d’un estil en concret. Com deia, potser fa molts anys em vaig inspirar en Jesús Moncada quan em va venir al cap la idea d’aquesta novel·la, un autor que va fer literatura de la destrucció d’un poble i dels canvis en la manera de relacionar-se amb un riu en el seu cas. La meva novel·la també fa picades d’ullet a altres autors, com ara Ödön von Horváth, que a Joventut sense Déu, inspirada en els temps previs al nazisme, utilitza la metàfora de “la cara d’un peix” per parlar de la pèrdua de valors humans.

Per què, de tant en tant, repeteix tres vegades una paraula. Té algun motiu concret? 
Hauria de veure exactament a quins moments et refereixes, però diria que tracto de ressaltar algun fet o sentiment, o de reflectir algun flux de pensament. La veu d’aquesta novel·la és un narrador extern que sempre parla des de la pell d’un personatge diferent, per això apareixen repeticions i diàlegs integrats. És la llibertat que em permeto perquè la lectura flueixi i per focalitzar en el món interior dels personatges a través de la innocència que també transmeten les repeticions.

Té previst presentacions? 
Durant l’abril n’he fet a Lleida, a Vic i a Barcelona. El cap de setmana de Sant Jordi la novel·la aterra al Penedès. El 24 d’abril a les 11 h la presento a les caves Blancher de Sant Sadurní, i el 25 a les 12.30 h als Jardins d’Oriol Martorell de Llorenç del Penedès. El 18 de maig a les 19 h la presento al Teatre Tarragona de Tarragona, i el 23 de maig a les 12 h a la Fira Literal de Barcelona.

També et pot interessar

Comentaris