L’escala fosca del desig no té barana

Pere Casanovas

Ja han començat a sortir els primers espàrrecs silvestres: de marge, en diuen. A partir d’ara, la natura desperta i amb ella, jo mateix. La truita d’espàrrecs acabats de collir és un dels plats més extraordinaris que conec, tot i que menjar espàrrecs fa que de seguida els pixats facin fortor. Ara he llegit que no tothom és capaç de percebre aquesta aroma. Es veu que depèn d’uns gens que són (o no) capaços de detectar l’olor de l’àcid asparagúsic, que és molt capriciós, i no admet tots els nassos. En aquests dies en què l’hivern conclou, una mica de solitud és necessària, més que res per retre comptes amb un mateix, encara que sigui a petites dosis i fent-se les trampes que calgui. Deia en Jean-Paul Sartre que si et sents sol quan estàs sol, és que estàs mal acompanyat. No entenc aquelles parelles –en conec– que passen el dia junts. Es lleven junts, es dutxen junts. Esmorzen junts. Agafats de la maneta, baixen pel Passeig de Gràcia i van a comprar llibres a la Casa del Llibre, per llegir-los plegats. Veuen els mateixos programes per la tele. I després, esclar, abans d’anar a dormir, es renten les dents ensems i, si es descuiden, s’intercanvien els pijames i els somnis. La vida duplicada per l’individu mínim. Jo, si no visc més, és perquè no tinc més temps. I, com Sòcrates, també penso que el pas del temps arruga la pell, però la manca d’entusiasme rebrega l’ànima. No és el meu cas: sempre tinc projectes en marxa que fan que acabi tots els dies estropellat, debolit. No paro. I quan dic no parar no és una frase feta de continguts volàtils, no. És literal. La culpa principal la té la meva síndrome d’hiperventilació, que m’obliga a tenir sempre coses entre mans. I algun despistat pot preguntar-me: i com és que un jubilat com vostè no para en tot el dia? La resposta la tenen tots aquells que, com jo, tenen la sort i la pega de viure en un gran casalot en forma de masia catalana molt antiga. Es tracta d’un monstre bulímic que cada dia, per no dir cada hora, demana la nostra atenció. Sempre hi ha una peça que grinyola, sempre hi ha alguna cosa per arranjar o, senzillament, un mateix qui s’enreda tot sol i, com és el meu cas, es posa a instal·lar pel seu compte un conjunt de plaques solars, tot i no sabent ni per on començar. Ara, després de mesos de feina, ja funcionen, i és un goig pensar que, de mica en mica, revertirem el drama del canvi climàtic que la nostra generació ha fet créixer en desmesura. I quan arriba l’hora nona, arrossego l’ossamenta i m’instal·lo davant una pantalla per lliurar la meva ànima en mans dels somnis dels millors creadors. Ara mateix he caigut a la trampa que Paolo Sorrentino presenta a les seves fantàstiques sèries dedicades als Papes. El fosc i fascinant món del Vaticà, vist amb els ulls impagables de l’italià i l’elegància d’actors insuperables: Jude Law, John Malkovich, Cecil de France, Cámara, etc. Tota una simfonia cinematogràfica amenitzada amb els sensuals balls eròtics de les monges novícies, que es contornegen obscenes amb el ritme de la frenètica música dance de Charlie Barker. Mare meva, quina desmesura tan divertida! Potser la Maria Mercè Marçal ja ho havia somiat, tot això, quan ens deia que l’escala fosca del desig no té barana.

“Com és que un jubilat com vostè no para en tot el dia?”