“Les meves imatges tenen molt de respecte, el que es mereix una persona amenaçada de mort”
Entrevistem Gervasio Sánchez, fotoperiodista autor del llibre “Activistes per la vida” que dilluns es presenta a Vilafranca
El fotoperiodista Gervasio Sánchez (Còrdova, 1959) serà aquest dilluns a les 6 de la tarda al claustre de Sant Francesc de Vilafranca per presentar el llibre ‘Activistes per la vida’ que ha editat Entrepobles i Blume. L’obra recull el testimoni de 40 persones amenaçades de mort per la defensa que fan del seu territori a Guatemala i Hondures. Guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia el 2009, ha publicat més d’una dotzena de llibres fotogràfics. És enviat especial per la pau de la Unesco des del 1998. El 2004, el Govern d’Aragó li va lliurar la Medalla al Mèrit Professional i el 2011 el Govern d’Espanya li va concedir la Gran Creu de l’Orde Civil de la Solidaritat Social.
Quin és l’objectiu del seu llibre?
Aquest projecte, que comprèn el llibre i una exposició, vol donar visibilitat a dones i homes, activistes i ambientalistes, persones que poden morir en qualsevol moment i que són al punt de mira dels sicaris. Persones que pateixen la persecució pel fet de ser crítics pel comportament de les grans empreses extractores que desenvolupen grans projectes a Hondures i Guatemala. Ara presentem el llibre, però a l’estiu vindrà a Vilafranca l’exposició.
Què el va moure a denunciar aquests fets?
En una visita a la tomba de l’arquebisbe Romero a San Salvador i dels jesuïtes espanyols assassinats el 1989, amb el director general de Cooperació Internacional de la Generalitat de Catalunya, Manel Vila, vam coincidir en la importància de donar visibilitat a periodistes, activistes en drets humans i ambientalistes que estaven sent perseguits i massacrats en països de Centreamèrica. En una trobada amb el representant d’Entrepobles vam coincidir a tirar endavant el projecte.
Hi explica fins a 40 històries.
Són persones que han estat (i que encara estan) perseguides. Persones que vaig entrevistar i que en qualsevol moment les poden matar. En aquests països la impunitat és total, i fins i tot matant saps que no et perseguiran. Per fer el llibre vaig posar com a condició, a banda de poder treballar amb total llibertat, que pogués mostrar el que està passant, deixant de banda la ideologia de cadascú. A més, vaig poder treballar als llocs on realment estaven passant els fets. No es tractava que els activistes vinguessin a la capital i allà, còmodament, fer-los les entrevistes. Volia trepitjar el terreny per veure què està passant i passar la mateixa por que ells experimenten.
Les seves fotografies capten dolor, però també molta bellesa.
Sincerament, anar a maltractar visualment una persona que ja està maltractada personalment a la seva vida quotidiana em sembla una falta de respecte. Rosalina Domínguez, que protagonitza la portada del llibre, té onze fills. La vaig anar a visitar a casa seva, un cau de mala mort, i mentre fèiem l’entrevista al costat nostre hi havia gallines, porcs, etc. Aquesta persona podria acceptar molts dòlars i marxar d’allà per salvar la seva vida, però en canvi no ho fa, i té el coratge d’enfrontar-se als poders que la poden matar. En canvi, vaig conèixer un altra persona que va acceptar diners per viure la resta de la seva vida tranquiŀlament. En un lloc on constantment t’estan amenaçant de mort jo no sé què faria, sincerament. Intento captar imatges amb dignitat i respecte, tal com es mereixen persones amenaçades de mort.
Per què es va especialitzar en conflictes bèŀlics?
M’hi va portar la curiositat. Soc periodista perquè sempre he estat curiós, i volia veure amb els meus propis ulls el que passava en aquells països. Pensi que als anys vuitanta hi havia periodistes que deien que eren a la guerra i, en canvi, estaven escrivint mirant la televisió. Això ja passava al Salvador i a la guerra de Croàcia i Bòsnia dels anys 90. A la història del periodisme n’hi ha hagut molts que han donat gat per llebre. Se’n faria creus de la llista, inacabable… Una altra cosa era quedar-te a Zagreb o Belgrad i cobrir la guerra de Bòsnia. Jo sempre ho he volgut veure amb els meus propis ulls i mai he explicat el que no he vist. A banda de periodista també soc fotògraf, i això m’obligava a estar al lloc dels fets.
El polèmic discurs que va fer en el lliurament del premi Ortega y Gasset l’any 2008 li va tancar moltes portes?
Aquell discurs va tenir molta més transcendència perquè era del grup Prisa, però sempre he mantingut la mateixa línia de denúncia. L’any 1993, quan l’Associació de Premsa d’Aragó em va donar el meu primer premi per la cobertura feta a la guerra de Bòsnia, diverses persones importants de la política aragonesa, aleshores d’esquerres, van marxar de l’acte perquè no els va agradar que critiqués durament el comportament dels partits d’esquerres en el conflicte de l’antiga Iugoslàvia. Això ha passat sempre quan el teu partit favorit és al poder. A Catalunya ha passat. Ara La Vanguardia, El Periódico i els mitjans catalans s’esquincen les vestidures, però quan hi havia Pujol, feia el que li donava la gana i tothom mirava cap a una altra banda, perquè si el criticaves et tallaven de soca-rel les subvencions.
Vostè sempre s’ha caracteritzat per ser molt crític.
Li puc dir que en tinc altres discursos que han estat molt més durs que aquell del 2008 en què denunciava la venda d’armes. La meva sort és que en haver-me especialitzat en periodisme internacional i conflictes armats, quan ets a l’Afganistan, a l’Iraq, al Congo o a Somàlia, o cobrint la guerra de Bòsnia, els mitjans de comunicació tenen tendència a oblidar que en algun moment els vas criticar durament. Si hagués fet periodisme a Espanya m’haurien tallat el cap fa molts anys.
