“Vaig estar a punt de morir, i per això ara aprofito la vida al màxim”

La Rosa en un dels seus moments al Complex Aquàtic de Vilafranca
Judit Benages
08/03/2021 - 20:00h

Entrevistem Rosa Fuentes Comas, a qui fa tres anys van haver d’amputar les cames per sota el genoll i tots els dits de les mans

Fortalesa. Determinació. Vitalitat. Aquestes paraules, i moltes d’altres, defineixen el caràcter de Rosa Fuentes Comas. Vilafranquina d’adopció des de fa 15 anys, va dedicar els últims anys de la seva vida laboral a una empresa de productes de neteja, on formava els venedors d’altres companyies. Va treballar fins als 63, moment en què la companyia va tancar. Es va quedar a l’atur durant un any i 9 mesos i es va poder jubilar. Va cuidar la seva mare, que va morir fa tres anys, quan ella en tenia 67, moment en què la seva vida va canviar completament a causa d’una sèpsia que va fer que perdés les dues cames per sota el genoll i tots els dits de les mans.

Fins als 67 anys vostè tenia una vida normal i, de cop, va haver d’aprendre a viure sense dits i amb les cames tallades. Com va començar, aquest procés?
Un dia vaig tenir un còlic nefrític, però no era el primer. Li vaig dir a una amiga que em deixés a l’hospital, que ja sabia com anava. Em pensava que faria la pedra i ja hauria passat tot.

Però aquest cop no va ser així.
Malauradament, no. Se’m va estrènyer el conducte que va del ronyó a la uretra i la pedra, de dos miŀlímetres, es va quedar allà. Ningú es va adonar que vaig estar un dia i mig sense orinar. Com que la pedra va quedar encallada abans d’entrar a la uretra, el ronyó va escopir l’orina a la sang i me la va infectar. Això em va causar una necrosi, i quan van veure que entrava en sèpsia des de l’hospital de Vilafranca em van enviar a Bellvitge. Als meus fills els van dir que no passaria d’aquella nit.

Què és una sèpsia?
És la resposta del cos a una infecció, que provoca danys als teixits i òrgans i pot desembocar en un xoc, la fallada multiorgànica i la mort.

Vostè estava conscient?
A l’hospital vaig arribar amb molt de dolor i mig inconscient, i després vaig perdre el coneixement. Vaig estar un mes en coma induït i recordo vagament alguns moments. Sé, per exemple, que el meu cos va reaccionar quan em van parlar dels meus nets i que vaig obrir els ulls quan em van dir que Puigdemont havia declarat la independència.

PUBLICITAT

Caram! D’això se’n recorda?
No, no. Tot això m’ho han explicat després.

Com va reaccionar quan li van dir que li havien d’amputar les cames i els dits?
De fet, no m’ho van dir. Recordo que quan em vaig llevar em vaig trobar amb les mans plenes de ferides i fils de cosir i, quan vaig veure què m’havia passat, els crits van ressonar arreu. Estava en xoc i només deia que m’haurien d’haver deixat morir, perquè així no podia viure. Em van amputar els dits de les mans i les dues cames per sota el genoll. Només em van deixar una part de la pinça del dit gros de la mà. Els meus fills estaven espantadíssims.

I vostè també, suposo.
Diria que més aviat perduda, però quan vaig processar el que m’havia passat vaig decidir tirar endavant.

Amb el suport de la seva família, suposo…
Si. I hi havia un amic que sempre havia volgut tenir una relació amb mi que va venir a l’hospital i va dir a tothom que era la meva parella, quan jo ni els havia parlat d’ell. Va entrar a l’UCI i em va dir: “Jo et cuidaré”. Aquelles paraules em van ajudar a tirar endavant, va ser com si m’arren-qués la por.

I la relació va prosperar? L’està cuidant?
Sí, i tant. Sort en tinc, d’ell!

Com va ser la tornada a casa?
Dues setmanes després de l’amputació em van traslladar al Ricard Fortuny, on vaig estar nou mesos amb un tracte meravellós. Vaig tenir dues recaigudes perquè no van detectar que era un estrenyiment de conducte, i agafava infeccions. Un dia, ja molt enfadada, li vaig dir al metge que jo podia lluitar contra les amputacions, però no contra les infeccions, així que si no feien alguna cosa, jo tirava la tovallola.

Però no es va rendir i va aprendre a fer moltes coses de nou, com caminar.
Sí. Primer em van embenar per donar forma als monyons, i al cap d’una setmana de posar-me les pròtesis, ja caminava. Vaig tenir aŀlèrgia a la silicona, i per això me les van posar de gel. No ha estat fàcil. Vaig demanar que em fessin les pròtesis de manera que pogués ser tan alta com abans. Quan em vaig posar dreta em vaig espantar, però al cap de poc vaig començar a caminar.

PUBLICITAT

També va haver d’aprendre a escriure.
Sí. Vaig fer fisioteràpia per poder escriure i poder fer manualitats, entre moltes coses, sense dits.

Vostè sempre ha estat molt esportista. Creu que aquest fet la pot haver ajudat?
Sí. De fet, els metges em van dir que segurament continuava viva perquè des dels trenta fins que em va passar feia molts tipus d’esport.

I en continua fent.
Sí. Vaig estar un any sense fer-ne perquè no em veia capaç. Però ara ja faig fitness, piscina, abdominals, treball de cames, bicicleta… Sempre assessorada pels tècnics del Complex Aquàtic, que són molt atents.

Pensa que el seu esperit de superació també ha contribuït a la seva recuperació?
Sí. És el meu caràcter. Jo era una dona independent i vaig decidir que tiraria endavant. No sabia com, però estava decidida a tirar endavant. Vaig estar sis minuts en parada multiorgànica i, de fet, els metges encara no saben com vaig sobreviure. Per això ara tinc la intenció d’aprofitar la vida al màxim. Menjo sola (excepte alguns aliments com les gambes) i em vesteixo i em despullo sola, i a casa em cuido de la roba. Així puc estar satisfeta.

També et pot interessar

Comentaris