“Riure és un esport que es practica amb poca freqüència”
Diuen que fer riure és una de les coses més difícils que hi ha. Si a això hi sumes que el teu públic són persones ingressades en un hospital, l’aventura sembla impossible. Però res més lluny de la realitat. Als hospitals s’hi riu. A vegades, s’hi riu molt. I Lindes Farré, veïna de Sant Sadurní, n’és una de les responsables.
Forma part del coŀlectiu Pallapupas des de fa vuit anys, però la seva relació amb el teatre social ve de lluny. Es va endinsar en el món de la interpretació en un postgrau universitari, i des d’aleshores no se n’ha desvinculat. Fa tots els papers de l’auca. És clown, actriu, fabrica les seves titelles, dirigeix i, si cal, també compon. Al mes de maig serà al Casal de Vilafranca amb la seva obra ‘Les sirenes són calbes’. S’havia d’estrenar ja fa dies, però la pandèmia ho va estroncar. El que no ha estroncat el virus són les ganes de la Lindes de fer riure per convertir el món en un lloc millor.
Hi ha molta gent a qui se li desperta el cuc de la interpretació des de ben petit. Vostè va començar després de la universitat.
Quan era petita i anava al teatre sempre pensava: “Jo vull ser aquesta que surt aquí!”, però no vaig fer res d’interpretació fins que vaig acabar la carrera. Vaig estudiar educació social, i després vaig fer un postgrau en teatre social. La combinació de l’art i l’educació em va enganxar!
Sobretot el clown…
Al postgrau, va ser una de les disciplines que vam tocar. Al començament m’aterrava la idea de sortir a fer el pallasso, però una vegada superada la por, em vaig enamorar de tot el que representa la figura del clown. De la manera com es poden transmetre totes les emocions a través d’aquesta figura.
De seguida va vincular aquesta manera d’interpretar amb la cura hospitalària.
Per atzar, una amiga i jo vam anar a parar a la Fundació AFANOC. A través d’aquest coŀlectiu vaig estar tres anys treballant a la Vall d’Hebron.
I d’aquí, a Pallapupas.
La feina a la Vall d’Hebron em va donar molta experiència. Tot el que fèiem allà era molt intuïtiu, però hi vam aprendre un fotimer de coses. Em vaig assabentar que feien un càsting per entrar a Pallapupas, i no m’ho vaig pensar. Ja fa vuit anys que hi soc.
El seu ‘alter ego’ és la Doctora Fonenda.
[Riu] Sí, tots els membres de Pallapupas tenim el nostre propi clown. No és un personatge, va més enllà, i comença molt abans de començar a treballar. Està vinculat a com és cada persona, a com som quan no ens regim per les normes. A banda, però, fem una gran tasca de formació per adaptar-nos al medi hospitalari, i al que ens podem trobar en cada situació.
M’imagino que el seu públic no sempre té ganes de riure…
No, és evident. Generalment treballem amb nens. Són nens que estan en un hospital, i que moltes vegades no es troben bé i tenen por. Per això cada una de les intervencions que fem és molt personalitzada. Tenim en compte moltes variables, i sobretot treballem amb el radar molt connectat per saber fins on podem arribar cada dia. I si a algú no li ve de gust, doncs girem cua i marxem, i ho provem en una altra ocasió. No obliguem ningú a res.
Els nens no es troben bé, i els familiars no deuen estar d’humor.
Sí, és evident. Les persones que els acompanyen moltes vegades estan més preocupats que els mateixos infants. Però quan els arrenques un somriure, tots t’ho agraeixen, perquè els permet treure una mica de la càrrega emocional que porten a sobre. És cert que nosaltres no podem canviar el dolor, però sí que podem ajudar a viure’l diferent.
Riem poc, en general?
Riure és un esport que es practica amb poca freqüència, sobretot quan ens anem fent grans. Sembla que sigui una cosa que no va amb la gent adulta. I realment és molt beneficiós per al benestar de les persones. A més, dins el somriure s’hi amaga un ventall infinit d’emocions. La gent no riu només quan una cosa li fa gràcia, també quan té vergonya o quan alguna cosa l’emociona.
Posar-se a la pell d’un Pallapupas no deu fer gens de gràcia, a vegades.
És una feina molt agraïda. Quan arrenques un somriure a algú que no en té ganes, et sents molt satisfet. Trobar aquella escletxa per on entrar, és molt emocionant. Però també és cert que hem de conviure amb coses que ens fan mal. Infants amb els quals has conviscut durant molt de temps que no superen les seves malalties, o que recauen. No és fàcil.
La feina que fa un clown és immensa, i a vegades està infravalorada.
No crec que es valori poc la feina dels clowns, però sí que és cert que a vegades s’ha tirat d’estereotips grotescs que no han ajudat el personatge. Maquillatges exagerats, perruques dantesques. Però el que fa al pallasso és el nas. Qualsevol persona, quan se’l posa, és capaç de transformar-se.
I de riure’s de tot. Quins són els límits de l’humor?
L’humor és una via d’escapament. Durant el confinament, per exemple, amb la meva parella vam crear uns vídeos fer el tancament més portable. La Lia, un dels titelles que he creat al llarg de la meva carrera, en parlava sense embuts. I crec que aquest humor ens va ajudar a canalitzar sentiments com la ràbia, la frustració. I això és aplicable en moltes altres situacions.
Els titelles tenen més sentit de l’humor que els humans?
Els titelles poden fer moltes coses que els humans no podem fer. Manipular-ne un t’obre un món de possibilitats infinites i et permet crear situacions que només amb l’actuació serien molt difícils.
La pandèmia està sent dura per als artistes.
És cert, però també ho és que no veníem d’una situació esplèndida. Cal més suport per als que ens dediquem a aquest sector, perquè el que també ha demostrat la pandèmia és que quan s’ha pogut obrir, la gent ha consumit espectacle.
