Els objectes no menteixen. No funcionen dalt de l’escenari si no estan ben fets”

Eva López
23/01/2021 - 18:00h

Quan va pujar per primer cop a actuar en un escenari, Ramón Pascual ho va tenir clar: aquell era el seu medi

Nascut a Burgos, la seva vinculació amb el teatre va començar de manera amateur, però ara s’ha convertit en el seu ‘modus vivendi’. Establert a Sant Sadurní des de fa més de vuit anys, s’amaga habitualment darrere els titelles que ell mateix construeix i que va aprendre a manipular treballant a Port Aventura. Juntament amb la seva dona, Lindes Farré, ha creat i crea espectacles que han girat per tot el país, i ara treballa en un projecte en què els insectes són protagonistes. Titelles que està gestant i que naixeran de l’aprofitament de material reciclat. La seva feina es pot veure a angelicomusgo. wixsite.com.

Quan tenia catorze anys l’escenari el va captivar.
Va ser la primera vegada que hi vaig pujar. Abans de ser allà dalt, tenia la sensació que estava desenfocat, però damunt la fusta tot es va posar a lloc. Vaig sentir que em convertia en protagonista de la meva vida, una sensació que fins aleshores no havia tingut.

Malgrat aquest convenciment, va estudiar Psicologia.
El meu entorn no confiava en la interpretació com una professió, i em vaig deixar portar per la seva decisió. En lloc d’acabar la carrera en cinc anys, vaig trigar-ne set i mig perquè em passava el dia pensant a actuar.

I va anar a buscar-se la vida a Madrid.
Quan vaig acabar la carrera, em vaig traslladar de Salamanca a Madrid, a provar sort en l’actuació. Però la capital és una ciutat molt dura.

Però no es va rendir.
Un amic em va comentar que necessitava un actor per treballar en un espectacle de titelles a Port Aventura. Mai n’havia fet anar, però em va atreure la idea de provar una cosa nova i m’hi vaig llençar.

Li va agradar tant, que encara és hora que se separi de la seva família inanimada…
Sí. Des que vaig involucrar-me en aquell projecte, tots els espectacles en què he participat han estat vinculats amb els titelles. Em va captivar la transparència dels objectes, la capacitat que tenen per mostrar la veritat.

PUBLICITAT

Què vol dir?
Els objectes no menteixen. No funcionen dalt de
l’escenari si no estan ben fets. Els actors poden interpretar millor o pitjor, i dissimular si alguna cosa no surt bé, però si un titellaire no sap conduir els seus titelles es nota, no es pot amagar.

Vostè s’amaga darrere els seus titelles?
A vegades sí, i d’altres no. De fet, és una de les coses que més m’agraden d’aquesta disciplina, que puc mostrar-me o no, depèn del que a mi m’interessi. Si vull que el titella sigui protagonista i aconsegueixo que l’espectador només es fixi en ell malgrat que jo sigui al darrere, és tot un èxit. No és fàcil.

Amb el Ros ho va aconseguir.
El Ros és titella del primer espectacle que la meva dona, la Lindes, i jo vam crear de zero. Va tenir molt bona acollida. El vam fer créixer a partir d’unes boles, i mostrava la contradicció entre el seu discurs poètic i surrealista i la seva imatge gairebé infantil.

On és, ara, el Ros?
Tancat en una capsa, esperant, potser, que neixi algun altre projecte en què sigui protagonista.

Corren temps difícils per als nous espectacles.
La pandèmia ha posat en joc el sector de la cultura. La majoria d’artistes estan lligats de mans i peus, perquè n’hi ha molts que no tenen recursos per tirar endavant, però també és cert que el confinament i l’aturada obligatòria de l’activitat han fet aflorar molta creativitat que estava retinguda.

La Lia va néixer d’aquesta empenta creativa?
La Lindes va crear la Lia per a La Marató de TV3 del 2010. És un titella de goma escuma que estava guardada en una capsa i que va ressorgir durant el confinament. Tenim un fill de vuit anys, que com tants altres va haver d’estar tancat per les restriccions de la pandèmia, i la Lia ens va permetre explicar com se sentia ell i com ens sentíem nosaltres d’una manera despreocupada a través de la sèrie Lia es queda a casa.

PUBLICITAT

Juntament amb tu, és la coprotagonista de 20 capítols.
Sí, les nostres converses van donar molt de si [riu]. Amb la Lindes vam treballar molt, durant el confinament. Fèiem tres capítols per setmana, i van tenir una gran rebuda. Encara es poden veure a través del nostre canal de YouTube, Angélico Musgo.

I després de la Lia…
Després de la Lia hi ha molts projectes, però els cuinem a foc lent. Tant la Lindes com jo tenim feines a banda de l’actuació, i això fa que els espectacles triguin una mica a sortir.

No és fàcil, viure de l’art.
No és fàcil. I més, quan només fas coses que t’agraden, sense buscar que tinguin una part comercial. Nosaltres no hem renunciat mai a això. Sempre hem treballat en el que hem volgut, sense pensar si ens solucionaran la vida o no.

Què l’iŀlusiona, ara?
Ara treballo en un nou espectacle en què els insectes són protagonistes. Ells i el medi en què viuen, i com l’incivisme humà poden afectar aquests espais. Estan tots fets amb material reciclat.

Qualsevol cosa es pot convertir en un titella?
Absolutament tot. Només cal voler-ho.

També et pot interessar

Comentaris