La vida és finita

Maria Torra

Aquest desembre hem perdut un bon amic. No feia massa soroll, era un home seriós, callat, prudent, detallista amb els de casa, gaudia veient que allò que havia fet agradava, no se’n vantava. Des del 1994 fins aquest 2020 confinat, tots els estudiants amb millor nota de tall de la selectivitat dels centres educatius de Vilafranca del Penedès van ser atesos per ell. Del premi que el Rotary Club de Vilafranca ha lliurat any rere any, el camp d’estiu on gaudien d’unes bones vacances compartint esports, jocs, cultura, practicant idiomes, convivint amb famílies d’un altre món i fent molts amics, aquest home tranquil i reservat, que n’havia estat membre fundador, n’era el mitjancer. A més dels intercanvis de joves dels cinc continents i les convivències gratuïtes amb famílies americanes per accedir a cursos als EEUU, els camps d’estiu al Penedès l’absorbien seleccionant-ho tot, fins l’últim detall, amb l’ajuda de les famílies acollidores. Melòman del jazz, gaudia de la música en festivals, concerts del Vi Jazz, i a la sala d’audició tan somniada de casa seva. Obria satisfet les ostres vives que feia portar de Sète per un dels camions de la seva flota, la nit de cap d’any. Pedalava incansable la bicicleta, sol o al capdavant dels Vinya-Bike. Viatger del món, va comptar estels a la coberta del vaixell al llac Nasser, va aguantar pacient, a dalt d’un autocar, les tortuoses corbes de l’Atlas, va recórrer amb jeep les dunes del Coto de Doñana, i es va llevar a la matinada per contemplar la bellesa del Taj Mahal, entre altres. Els cotxes i la velocitat era la seva debilitat. La vida és finita però ningú mor mentre hi hagi algú que el recordi. DEP.