“Algunes persones a qui se’ls havia diagnosticat un càncer terminal el 2011 encara viuen”

Ricard Vinyals
11/12/2020 - 08:00h

Entrevistem a la científica penedesenca Judith Guasch, investigadora del càncer

Judith Guasch és una científica llicenciada en Química per la UB i doctora en Ciències de Materials per la UAB va créixer a les Masies de Sant Miquel (Banyeres del Penedès) i té la família a Llorenç del Penedès. Treballa a l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB-CSIC), a Bellaterra, des del 2016, després d’uns anys com a científica als Instituts Max Planck, a Alemanya. Investiga materials per a la millora del cultiu de cèl·lules immunitàries per combatre el càncer. Més concretament, l’equip d’enginyers, químics, biòlegs i nanocientífics del qual forma part desenvolupa uns hidrogels que permeten multiplicar les cèl·lules T, popularment conegudes com a o defenses, per ser usades en immunoteràpia contra el càncer.

Què l’ha portat a dedicar-se a la ciència?
De petita m’agradaven les ciències naturals i les matemàtiques. D’altra banda, vaig pensar que m’agradaria “poder contribuir a ajudar aquest món” d’alguna manera, i fent medicaments –que no és ben bé la tasca a què em dedico però s’hi assembla– podia ser una bona forma de fer-ho.

I la seva entrada al CSIC?
La meva idea era estudiar química per poder dedicar-me a desenvolupar noves medicines, però després vaig divergir una mica amb el doctorat en ciència de materials, treballant amb materials per a electrònica molecular i el magnetisme. De tota manera, vaig poder participar en un projecte amb materials que tenien propietats electròniques correlacionades amb la seva activitat anticancerígena i em va sembla molt interessant. A l’acabar el doctorat, vaig trobar un grup a l’Institut Max Planck de Stuttgart a Alemanya que justament treballava en materials aplicats a la medicina i a l’estudi del càncer. Allà la meva feina consistia en dissenyar uns materials, unes nanoestructures, que fossin capaces de controlar algunes activitats ceŀlulars, com la migració. Tot plegat, amb la idea d’entendre millor la metàstasi, perquè les cèŀlules cancerígenes el que fan en la metàstasi és marxar del tumor inicial per anar a un altre lloc del cos.

Com? I ara què fa?
El 2016, en tornar a Catalunya, vaig dissenyar un projecte que continués amb l’objectiu d’ajudar a entendre el càncer a partir de diferents materials i estructures. En concret, ara intento ajudar en la immunoteràpia contra el càncer.

PUBLICITAT

Què investiga el seu equip de treball?
En el meu equip, que ara som unes 5 o 6 persones en un departament d’unes 40, intentem imitar els ganglis limfàtics i i fabricar-ne d’artificials a partir d’hidrogels, un tipus de plàstic que és capaç d’absorbir molta aigua. La gràcia que tenen aquests materials és que copien molt bé els teixits del nostre cos. Aquests hidrogels ens serveixen per millorar el cultiu de limfòcits T, que son un tipus de cèl·lules del nostre cos, capaces de matar a les cèl·lules cancerígenes. Les immunoteràpies que nosaltres investiguem, utilitzen aquests tipus de cèl·lules.   

Com funcionen aquestes immunoteràpies?
El que fan les immunoteràpies és intentar atacar el càncer reforçant el sistema immunitari, és a dir, donant-li més eines per poder lluitar contra les cèŀlules cancerígenes.

Quin tipus d’eines?
D’eines, n’hi ha de diferents tipus, però en les immunoteràpies que nosaltres estudiem, son cèŀlules T. El que es fa en aquest cas, és extreure sang del pacient, obtenir les cèl·lules T en el laboratori, modificar-les perquè siguin més efectives i multiplicar-les, per tal de finalment, tornar-les a introduir al pacient en grans quantitats. Ara bé, no totes ens serveixen, perquè quan multipliques cèŀlules T, aquestes pateixen lleugeres variacions i depenent d’aquestes variacions, la resposta mèdica serà diferent. Amb els nostres hidrogels intentem promocionar les cèl·lules T que donen millors resultats.

Què ens aporten aquestes immunoteràpies respecte dels tractaments convencionals?
La gràcia d’aquestes immunoteràpies és que han donat resultats molt bons en pacients amb càncers molt avançats, alguns fins i tot havien estat considerats terminals, ja que no els havien deixat de funcionar les teràpies convencionals com la radioteràpia i la quimioteràpia. Actualment, hi ha dues teràpies mèdiques que ja estan aprovades i que s’apliquen per a alguns tipus de leucèmia i limfoma no hodgkinià. S’ha vist que en un percentatge alt, la resposta és positiva i el càncer remet o fins i tot es cura.

És increïble!
Algunes persones a qui se’ls havia diagnosticat un càncer terminal el 2011 encara viuen! Nosaltres però, només posem el nostre granet de sorra, intentant  multiplicar aquestes cèl·lules T tant bé com sigui possible, és a dir, obtenint aquelles que son més efectives i intentant fer-ho en el menor temps possible que ens permeti també reduir el cost total de la teràpia, per posar-les al malalt perquè tingui moltes eines per defensar-se del càncer.

En quina fase d’investigació es troba?
Estem començant a fer la validació clínica amb l’Institut d’Oncologia de la Vall d’Hebron, que esperem acabar a través d’un projecte de dos anys que CIBER-BBN ens acaba de concedir. En aquest projecte, el que comprovem és que les cèŀlules que hem produït siguin capaces de matar el càncer. En aquests moments encara estem treballant amb cèŀlules humanes a partir de donacions del Banc de Sang, però esperem poder començar a treballar amb cèl·lules de pacients en un futur pròxim.

Hi ha altres equips científics que puguin tenir accés a la seva investigació?
Sí. Està disponible per tothom qui estigui interessat en un article científic que vam poder publicar a la prestigiosa revista científica Biomaterials.

PUBLICITAT

Així doncs, pot ser que arribi al final del procés un equip diferent al seu?
Sí, sempre és així. A nivell d’empreses és més complicat, però en l’àmbit acadèmic moltes vegades s’acaba coŀlaborant amb aquells grups que tenen interessos similars.

Què suposa per a una científica veure que una investigació funciona?
És sempre una satisfacció molt gran, esclar. Sobretot si la societat se’n pot beneficiar. Pensi que molta de la ciència que es fa no arriba mai enlloc! Per arribar a vendre un producte, o perquè un medicament arribi a l’hospital, hi ha molts anys d’investigació al darrere. Per exemple, la immunoteràpia mateix, fa uns 15 anys que va “renéixer”, però ja en fa més de 100 que un cirurgià americà es va adonar que aquells pacients oncològics amb sarcoma que s’infectaven amb un determinat bacteri, semblava que se’ls disminuïa el càncer. L’explicació és que el bacteri activava el sistema immunitari, i el què va fer aquell metge i científic pioner, va ser agafar els bacteris, els va desactivar i els va posar en pacients amb càncer per reactivar-los les defenses.

El sistema no s’activa sol quan detecta cèŀlules nocives?
Cada dia en tenim, d’aquestes, i el sistema les elimina, però en alguns casos, això no passa i apareix el càncer. La quimioteràpia i la radioteràpia tenen problemes per discriminar teixit sa de teixit cancerigen, però la immunoteràpia, hauria de ser més capaç d’identificar i atacar només les cèŀlules cancerígenes.

Déu-n’hi-do.
A més, la gràcia també és que les immunoteràpies, en alguns casos, poden donar immunitat en el temps. És a dir, les cèŀlules que fem al laboratori es poden conservar al cos durant un temps. D’aquesta manera, si el càncer es reproduís, les cèl·lules “se’n recordarien” i actuarien per eliminar-lo sense haver de sotmetre el pacient a cap altre tractament. De fet, es sospita que aquesta és la raó per la que aquells pacients que fa uns 10 anys s’havien considerat terminals encara són vius.

Deu ser una mica estressant, gestionar l’èxit o el fracàs d’una investigació.
Molts estudiants de doctorat en ciència ho pateixen molt això, i n’hi ha que fins i tot han arribat a desenvolupar problemes psicològics per aquest tipus d’estrès. Per ser científic no cal ser optimista, però ser-ho ajuda a gestionar el dia a dia!

Com a científica, quina explicació donaria al fet que estem a punt de tenir la vacuna de al Covid-19 i, en canvi, malalties com l’Alzheimer encara siguin incurables?
Això és difícil de dir, però segurament i tenen a veure els graus de complexitat dels diferents reptes mèdics. N’hi ha que són més fàcils de solucionar que altres. Amb la Covid estem trobant vacunes. Això vol dir que el nivell d’infeccions baixarà molt, però encara no es podrà curar ni de moment, erradicar. L’Alzheimer és una malaltia molt complexa, i també la sida, per a la qual, per exemple, encara no hi ha vacuna. Ara bé, amb la Covid-19 s’hi han abocat moltíssims recursos arreu del món. I pensi que de virus en tenim molts i els entenem força. El problema amb l’Alzheimer o el càncer és que no sabem ben bé què passa, i així costa més trobar-hi una solució. Ara bé, evidentment, si s’hi aboquessin molts més diners, la ciència avançaria més ràpid. Com a científics, perdem molt de temps a escriure projectes per aconseguir recursos.

També et pot interessar

Comentaris