Això rai!

20/11/2020 - 15:40h

Pere Casanovas

Llegir Casasses sempre és un plaer. Assagets. Sorprenent, culte, imaginatiu, renovador. Cop i rai, en diu ell. Recorda que l’arquitecte Puig-Boada, amic de Gaudí, ens transmet allò que va dir el geni en una xerrada al palau Güell, ara fa cent anys: “No és de rebut dir mori Espanya, perquè el nom és nostre”. Els romans, al segle II aC, prèvia derrota del cartaginesos, van començar a administrar la Hispània Citerior que, si fa no fa, correspondria territorialment a tota l’àrea que ara anomenem Països Catalans. Els del centre i sud, que s’han apropiat del nom i la cosa, són estrangers d’aquesta Hispània primigènia. La història perversa de les nacions! Els grans pensadors –desconegut Gaudí fora de la seva faceta arquitectònica– ho són, no només perquè tinguin idees pròpies, sinó també perquè fan pensar. I pensar i repensar el moment present sempre alimenta el nostre esperit atribolat: ens cal intel·ligència per entomar assossegadament temps complexos. Precisament aquests dies hem passat moltes estones pendents de les xarxes per veure d’esbrinar qui seria el nostre nou president. Bé, ja m’enteneu: el proper president d’Occident. Si més no, és la conclusió a què s’arriba escoltant els nostres entesos tertulians, a voltes perillosos corifeus del poder de torn, entestats a explicar-nos el segle XXI com si fos una simple extensió de temps passats. Tot ho saben; això rai: experts en tot i pensadors de res. Tant si es tracta de canvi climàtic, com de pandèmia, com del llunàtic Trump. La seva oratòria, filtrada per micròfons poderosos, fa que l’anàlisi més supèrflua esdevingui tot un tractat de sapiència barata. Ja fa temps que critico aquest poder abusiu que tenen unes poques dotzenes de xerraires que apareixen tothora a les ràdios i televisions. Cobrant diners, naturalment. ¿Com és possible que surtin sempre els mateixos personatges que abans d’obrir la boca ja saps què diran? I no depèn del seu color polític, perquè tan avorrit és un dels teus com un altre que no pots ni veure. Estic convençut que rebuscant una mica trobaríem centenars de persones interessants que podrien obrir una mica la caixa de les idees, ara tancada a pany i forrellat. De fet, ens passa el mateix al Parlament de Catalunya, on sempre sentim les mateixes veus defallides. I dels diputats que no surten al faristol ni a la premsa –la gran majoria– no en sabem ni el nom. D’això se’n diu dictadura: dels partits polítics i dels mitjans de comunicació. Obriu les portes i que entri aire fresc: ens ofeguem! Tornem, però, a les eleccions americanes. ¿Setanta milions de desequilibrats nord-americans de molt diversa condició han votat lliurement el sonat més miserable de l’Univers? O potser és que, des d’aquí, no podem entendre ni el què ni el com dels Estats Units d’Amèrica? Recordem que quan a França encara estaven entretinguts guillotinant reis i reines, George Washington ja era el president d’un gran país, amb una constitució que consagrava la separació de poders! El món canvia a una velocitat de vertigen i potser som nosaltres, els descendents de la vella república de Roma, els qui no ens assabentem de res.

També et pot interessar

Comentaris