“A dalt de l’escenari m’agrada improvisar, i busco que la gent rigui i s’ho passi bé”
Entrevistem Guillem Estadella, actor còmic i guionista cunitenc que és a punt d’estrenar l’espectacle ‘Quin pollastre!’
Guillem Estadella, actor còmic nascut divendres fa 23 anys a Barcelona i resident a Cunit des dels 11, va ser notícia la setmana passada perquè Renfe li va impedir de fer el monòleg ‘Quin pollastre!’ en un tren de Rodalies. Volia reivindicar que la cultura és segura en plena pandèmia de la Covid-19. D’altra banda, si el coronavirus ho permet, s’estrenarà a la Sala BARTS el 3 de desembre i hi serà tots els dijous del mes que ve. A diferència de l’anterior espectacle, ‘Estoy madurando’, que era bilingüe, aquest és íntegrament en català. També és guionista del programa de TV3 ‘El Foraster’, que dilluns enceta nova temporada, i forma part de l’equip de retransmissions esportives ‘El Barça juga a RAC 1’.
Com va començar la seva trajectòria com a còmic?
Era el típic nen que a classe sempre explicava acudits. Recordo, per exemple, que els darrers minuts de la classe dels divendres a primer d’ESO em deixaven sortir a explicar-ne i a imitar els professors. Quan vaig venir a Cunit i vaig començar a fer ràdio vaig veure que el que em tirava era això de fer gràcia. La creació del grup teatral Fórmula Còmica amb el Samuel Vaos va ser el laboratori per començar a experimentar definitivament i veure que el que volia era pujar a un escenari per fer riure.
Què li agrada més de la seva feina?
Estar dalt de l’escenari i veure que la gent riu i s’ho passa bé. Busco que la gent s’ho passi bé, no tant que a l’acabar de riure reflexioni sobre el perquè d’un acudit. També m’encanten els moments en què et pots sortir del guió i agafar-te, per exemple, al fet que algú riu molt fort o que sona un telèfon. Sobretot m’agrada molt fer riure jugant amb el públic, improvisant. Trobo que fa l’espectacle molt més natural i que la gent gaudeixi més.
De quin tema li agrada més fer riure?
Sobretot, de l’amor. Tots ens hem enamorat i hem patit alguna desiŀlusió, i en l’humor has de parlar de temes universals perquè la gent se senti identificada i pugui riure. En aquest tema també m’agrada molt fer de Satanàs i fotre’m amb una parella per calcular quan els queda de relació [riu].
Li funcionen, aquests temes?
Crec que a l’escenari funcionen molt bé tots aquells temes del dia a dia que tractes de manera natural. Hi ha molts tipus d’humor, però considero molt important tractar els temes de tu a tu. Si a la gent li parles de la NASA, li costarà més d’empatitzar, però si parles d’alguna cosa que et va passar en un lloc proper, per exemple, és més fàcil que s’hi identifiquin. Si els explico una cosa amb què es puguin identificar, els farà riure més.
Imita algun personatge?
No, soc fatal imitant. De petit estava convençut que imitava Zapatero, però no era així. Ho feia molt malament, amb la meva veu d’espinguet dels 12 anys [riu]. Trobo que imitar algú és molt complicat. L’Edu Mutante, per exemple, que ha estat el meu mentor, fa 80 personatges en poc més d’una hora, cosa que trobo envejable.
Quins són els seus referents?
Idealitzo mestres com Andreu Buenafuente i Berto Romero, els quals han estat com una guia, però els ídols que tinc són els còmics que m’he anat trobant en el dia a dia i que m’han ajudat, com Edu Mutante, Javi Sancho, Àngel Miralles, David Saz… Còmics que potser no són gaire famosos, però que m’han ajudat a créixer, a saber afrontar un bolo i a gestionar qualsevol cosa dins de l’espectacle.
Hi ha algun tema que no toca?
M’agrada molt l’humor negre, però mai l’he fet a l’escenari perquè em fa molt de respecte. Té molta veritat en certes coses i crec que la societat no està capacitada per afrontar-la, de vegades. Ser molt punyent, crític o directe en certes coses a la gent no li agrada, perquè els incomoda. Ara bé, tinc un respecte enorme a la gent que fa humor negre o que travessa fronteres. No m’hi veig capacitat, en aquest sentit.
De què va el seu últim espectacle, ‘Quin pollastre!’?
Estic molt content perquè crec que tindrà molt de recorregut i farà parlar. Narra la història d’un còmic que vol deixar la comèdia justament per obrir una rostisseria, de la qual cosa potser estic ara més a prop que no pas de seguir actuant [riu]. Són pollastres del dia a dia: de l’amor, l’amistat o de la feina. I conté un moment d’improvisació en què repartirem paperetes al públic perquè ens expliqui quins són els seus pollastres, i els farem servir per jugar-hi i fer una mica de teràpia.
Si la pandèmia ho permet, l’estrenarà el mes que ve. Ja té més projectes?
Si va bé, la idea és anar-lo renovant mes a mes fins al juny. Després volem repartir pollastres per tot Catalunya, allà on ens vulguin.
Vostè també treballa com a guionista al programa ‘El Foraster’. Com hi va arribar?
Vaig fer d’animador de públic en un programa de la temporada passada al municipi de Les perquè m’ho va demanar el Ferran Aixalà, de la Bisbal, que no podia anar-hi. Els va agradar molt i m’han demanat de ser guionista. I jo encantat, esclar.
Què destaca del programa que protagonitza Quim Masferrer?
M’ha sorprès, perquè jo no havia fet de guionista de televisió, sinó de ràdio amb el Fricandó matiner i altres programes, i treballar amb el Quim, a qui admiro i és un referent, és molt enriquidor. Treballa com el que més i ho fem de manera molt coŀlectiva amb ell. Cosim el programa a la seva mida. M’agrada i m’és fàcil de treballar-hi perquè a mi, quan vaig de bolos, també m’agrada molt parlar del poble i amb la gent que t’hi trobes. També queda molt divertit fer broma centrant-ho molt en el que veus en vídeo.
Com va entrar a les retransmissions del Barça que fa Josep Maria Pou a RAC 1?
Després de tres anys a RAC 105 fent coŀlaboracions a RAC 1, el meu nom els va sonar per cobrir aquesta figura d’animador i fer mencions publicitàries amb un toc d’humor i diferent. Van pensar en mi i n’estic molt agraït perquè per mi El Barça juga a RAC 1 és un transatlàntic radiofònic. És un honor i una sort, ser-hi. A més, estic aprenent molt i m’ho estic passant molt bé.
Pot destacar algun comentari que li hagi fet especial iŀlusió de sentir?
L’estiu passat vaig anar a actuar a Lliçà de Vall, i al final de l’espectacle una dona em va dir que ho havia passat fatal durant el confinament i que després de mesos sense riure, aquell dia havia plorat de riure amb mi. Amb això n’hi ha per dir que no cal que et paguin l’actuació. Quan faig riure i canvio l’estat d’ànim d’una persona em sento la persona més afortunada del món.
