Tita

Maria Torra

Llarga vida i està en una residència confinada. Carmelita, la petita de dues filles, és la dona més alegre que mai et puguis haver topat, tot i que la vida no sempre li ha donat alegries. Forta i de caràcter (i, com la mare, quasi centenària), de jove deixava una petjada allà on anava. Atractiva i de molt bona planta, sempre s’ha fet mirar. Refugiada a Sant Boi quan hi va haver els bombardejos a Barcelona, recorda la mare tornant en tren carregada de menjar. Despresa, empàtica i amb molt bon sentit de l’humor, participava de les innocentades fetes als seus nebots amb la seva germana, d’aquí les rialles que se sentien en aquella casa. Casada amb un autèntic maño després d’un llarg festeig, mai li van faltar els préssecs de Calanda ni la rompida dels tambors de Setmana Santa. Els dies de la gran nevada se’n van anar de viatge de nuvis a París, i de tan original, la germana i el Joan, el seu marit, els van acompanyar. Quatre anys tenia la seva filla quan la vaig conèixer, i des de llavors les portes de casa seva sempre han estat obertes. Primer, va perdre la Glòria a una edat que no tocava, i també el seu pare, el seu puntal, tot un burgès català de la ceba. Va gaudir molts anys de la mare, que mantenia un pols diari amb el fanfarró i bonàs del Joaquín, de qui es reia quan ell rondinava. La filla se l’estima molt, vol el millor per a ella, i les cases no estan preparades. Operada del fèmur, la recuperació es fa llarga i la dependència s’atansa. Un virus impertinent li fa la vida menys suportable. A la residència ha fet 92 anys envoltada de cuidadors extraordinaris i, engalanada, ha bufat les espelmes i ha ballat, deixant-nos a tots bocabadats. Llarga vida a la Tita, estimada i admirada.