L’esport post-covid
Daniel García Peris
Fa només un mes començàvem a sortir al carrer a passejar i fer esport en unes franges determinades del dia. Veníem d’un confinament estricte i l’anunci s’havia fet per sorpresa només una setmana abans. Fins llavors les imatges esportives que ens mostraven els grans mitjans de comunicació, que no eren d’arxiu, ens informaven com, principalment els futbolistes, s’entrenaven en els seus gimnasos a casa. També es feien ressò de la resta d’esports, per mostrar-nos com s’espavilaven per simular de les maneres més enginyoses el seu espai habitual. En aquestes darreres setmanes però hem viscut el dia a dia de com els equips de les grans lligues de futbol retornaven als entrenaments. Primer en solitari i la polèmica dels test preceptius, després com començaven els rondos per arribar ja a la pràctica en grup. Les dates del retorn de les competicions també les coneixem gairebé a la perfecció, això sí de les lligues europees de futbol i alguna de bàsquet com l’ACB i la NBA. Fins i tot ara es parla de l’assistència controlada als estadis per evitar el drama de jugar sense públic. Però i la resta dels esports? I sobretot que ha passat amb l’esport base?
El veritable drama esportiu és el que succeeix amb milers de clubs i milers i milers de jugadors federats de totes les edats que s’han quedat sense poder ni trobar-se encara fora de l’entorn online. Per una banda a nivell estructural poder conèixer com podran recuperar-se del sotrac que ha representat el deixar d’ingressar quotes en molts casos per afrontar les despeses ineludibles. I per l’altra com afectarà a la seva funció social el fet d’haver-se donat per finalitzades les competicions per ja mirar de preparar la propera temporada. Un retorn passat l’estiu ple d’incerteses, especialment pels esports col·lectius, no ja per la reducció de l’aforament de públic previst a les instal·lacions sinó per l’obligatorietat de la distància de seguretat física que afecta a la seva essència. Són incògnites que haurien de ser notícia.
