“Al llibre reivindico que cada dia es pot sortir i trepitjar la costa catalana per redescobrir-la”

Foto: Ariadna Arnes
Xavi Gonzàlez
29/05/2020 - 12:00h

Entrevistem l’escriptor gironí Rafel Nadal arran de la seva nova novel·la “Mar d’estiu”

Rafel Nadal (Girona, 1954) escriu a La Vanguardia i col·labora a RAC1 i TV3. Va ser director d’El Periódico de Catalunya. És autor d’Els mandarins (2011), un llibre de retrats sobre el poder; Quan érem feliços (Premi Josep Pla, 2012), una obra de referència de la literatura de la memòria, i Quan en dèiem xampany (2013), sobre una saga familiar a cavall de Catalunya i la Xampanya francesa. La maledicció dels Palmisano (2015) ha estat traduïda a vint-i-dues llengües, i La senyora Stendhal (2017), a cinc. La seva obra El fill de l’italià (2019) va rebre el Premi Ramon Llull. Aquest divendres serà a Vilafranca per presentar la seva última novel·la, Mar d’estiu. De 6 a 7 de la tarda serà a La Cultural i de 7 a 8 a l’Odissea.

Fins a quin punt es va veure afectat per l’esclat de la pandèmia?
Havíem començat a presentar la novel·la a tots els llibreters de Catalunya, però arran de la pandèmia ho vam haver d’ajornar tot, de manera que teníem el llibre al magatzem, però sense repartir. Ara les coses estan canviant, malgrat que encara no podem fer presentacions convencionals. N’estic fent moltes de manera telemàtica, i a Vilafranca la farem en format només de signatures del llibre.

A l’abril no hi va haver Sant Jordi. Si tot va bé, es farà al juliol. Quines sensacions ha tingut aquests dos mesos?
He tingut una mica de nostàlgia d’aquelles primaveres i sant jordis normals. He trobat a faltar aquell contacte amb la gent i, sobretot, amb les llibreries i els companys escriptors. Són dies molt intensos que he enyorat, però també han sigut dies d’introspecció. Hem llegit i rellegit molt, i també hem repassat moltes coses de fons, algunes que ja havia llegit i d’altres que tenia pendents.

‘Mar d’estiu’ són vivències personals?
Sí, la majoria sí. Passades totes per un filtre literari, és clar. A mi el que m’interessa és donar el plaer als lectors. Primer, del ritme narratiu i, després, de la trama i la història. Que siguin històries amb interès i que un cop llegides interpeŀlin el lector i l’acabin transformant. És una barreja d’una part de memòria personal i una de quadern de viatges, però també té alguna cosa d’assaig i sobretot molt de recull de contes perquè cadascun dels cinc capítols acaba sent com un conte, amb la seva història i els seus protagonistes, on passen coses que et sorprenen o et poden emocionar

Podria tenir semblances a una guia de vacances?
No es podria considerar com a guia perquè no té una voluntat d’exhaustivitat. D’entrada és un llibre que es cenyeix molt a una atmosfera mediterrània. Intento fer-la recordant estius i viatges passats i somniant estius i viatges nous.

Al llibre evoca les diferències de veure la Mediterrània des de terra o des de mar.
El que reivindico és que no és important mirar-lo de terra o de mar, sinó mirar-lo amb calma, a poc a poc. Si ho fas des de terra cal que baixis del cotxe i caminis pels corriols, sentis les olors, t’acostis als penya-segats a veure aquells arbres vinclats per la tramuntana i aquelles pedres que han agafat formes. Cal que t’acostis a mar per rebre els esquitxos de les onades. Des del cotxe a vegades hi ha vistes magnífiques. I si vas per mar ho has de fer en barca de pescador o en ferri. Al llibre no critico cap forma de viatge. Reivindico que cada dia es pot sortir i trepitjar la costa catalana i redescobrir-la. No és el mateix veure-la en un dia d’hivern que en un dia d’estiu, o veure-la de jove, de petit o en la maduresa.

Per què s’anomena ‘Mar d’estiu’?
Crec que hi ha diferents mediterranis, però sobretot n’hi ha dos: el mar d’estiu i el mar d’hivern. El d’estiu és aquell de les olors, els colors, els gustos, els sentits… És un mar plàcid que et convida, un mar de cultura, d’intercanvi, de civilització… Però també hi ha aquell mar d’hivern, de tempesta, de tragèdia, de drama, de guerres i catàstrofes naturals, dels quals ja n’he parlat en altres llibres meus.

La campanya “Llibreries obertes” ha estat un impuls per a les llibreries. Precisament, les dues que vostè visita avui han estat les que més comandes han rebut de tot Catalunya. Quina lectura en fa?
Doncs que quan les coses es fan bé i amb criteri, el públic respon. Penso que la gent té molta confiança en els llibreters tant de La Cultural com de l’Odissea, perquè ja fa molts anys que donen servei. La gent sap, al final, si el llibreter li recomana amb criteri allò que a ell li pot convenir i li sap oferir alternatives. Crec que aquestes setmanes estan veient amb sorpresa que molta gent hi va no només a recollir els llibres encomanats, sinó també a buscar-ne de nous, i espero que això duri fins al Sant Jordi d’estiu. Jo vinc per ajudar-los –modestament– perquè crec que és la meva obligació i s’ho mereixen.

PUBLICITAT

Creu que el sector literari se’n sortirà, d’aquest entrebanc del coronavirus?
Sí. Serà difícil, però els llibreters i els editors s’han posat a pencar molt. És cert que perdre una temporada de març-abril en un any és fonamental i, per tant, ha estat una patacada molt forta, però crec que es trobarà la manera d’ajustar una mica els títols durant un temps. Crec que els lectors han respost llegint, i la prova és que ara, quan han acabat, el que comenten a les llibreries és que van a buscar nou material.

El seu llibre enceta una nova col·lecció?
Es diu La joia de viure, i volen ser llibres que facin una exaltació de la vida. En el meu cas, faig un homenatge a la vida i, sobretot, a la manera mediterrània de viure. En aquest mar hi ha onze mil illes i illots i més de 500 habitants, però tots ens reconeixem. T’hi sents com a casa. Malgrat que tots venim de les mateixes arrels (de l’oli, el blat, la vinya…) al final a cada illa hi pots trobar un matís, però en totes t’hi identifiques. És un plaer descobrir-lo i passejar-hi.

Per quin motiu s’ha endinsat en la literatura infantil?
És la primera incursió que hi faig. Uns familiars que tenen un fill afectat de fibrosi quística em van dir si els podia ajudar amb un projecte. De mica en mica m’hi vaig anar embolicant i al final vaig trobar que tenia una història a les mans que tenia sentit. La vaig acabar de treballar juntament amb el Valentí Gubianes, que ha fet uns dibuixos extraordinaris, sobretot dels gegants i capgrossos. És la història d’un nen que està malalt de fibrosi i que va poc a l’escola, i quan hi va és una mica esquerp i els altres li fan el buit perquè el troben antipàtic. Però al final descobreixen que té una malaltia. Entenen què li passa i es bolquen a ajudar-lo i a integrar-lo a l’escola però, sobretot, a fer-li complir el seu somni de desfilar amb els gegants i capgrossos del poble. És un llibre solidari, perquè els drets d’autors els he cedit íntegrament a l’Associació Catalana de Fibrosi Quística i a un projecte d’investigació de la Vall d’Hebron sobre la investigació.

També et pot interessar

Comentaris