“Tendim a sobreprotegir la gent gran malgrat que tenen tot el dret de prendre decisions i riscos”

Montse Piñol
Judit Benages
10/05/2020 - 20:00h

Entrevistem la psicòloga i especialista en psicogeriatria del Centre Sociosanitari Ricard Fortuny de Vilafranca, Montse Piñol

La gent gran esdevé un dels sectors més vulnerables davant el confinament i els efectes mentals i emocionals que pot comportar. Segons un estudi de la UAB, la situació de reclusió ha provocat un empitjorament de l’orientació, de l’atenció en tasques quotidianes i en l’àmbit emocional a les persones més grans de 65 anys. Per aprofundir en aquesta qüestió, aquesta setmana parlem amb la psicòloga del Centre Sociosanitari Ricard Fortuny de Vilafranca, Montse Piñol, que també és especialista en psicogeriatria.

Com afecta el confinament a la gent gran?
De manera general, cal dir que veure familiars i amics és importantíssim i, pel que fa als residents del centre, depèn una mica de l’estat de cadascú, perquè n’hi ha que poden sortir una mica sols fora del centre i d’altres que no gaire, perquè sempre necessiten el suport d’un familiar. A més, en el cas dels residents, veure’ns com anem vestides aquests dies, amb tanta protecció, també els afecta. Finament, també és important dir que ja no segueixen les seves rutines ni les seves dinàmiques, i això els ha trasbalsat perquè, a més, tampoc poden fer servir tots els espais. Si ho ajuntes tot, és un còctel explosiu.

La gent gran ha estat la gran oblidada en aquesta pandèmia? Hem tingut en compte seves necessitats?
Sí, en certa manera els han oblidat una mica. S’ha generat un efecte de por que, en realitat, ajuda a protegir i a la supervivència, però si s’aplica exageradament tampoc és desitjable. La por, en realitat, també limita i, la idea no és ‘no tenir por’ sinó com gestionar les accions que l’acompanyen. És a dir, es pot tenir por, però no paralitzar-se. Em sembla bé donar importància a la canalla, esclar, però ens oblidem que hi ha un gran gruix de població que ha estat poc valorada al nostre país perquè ja no són productius empresarialment i no es valora la seva riquesa en experiències o altres valors. No se’ls ha preguntat l’opinió respecte les decisions que les institucions han pres.

Per altra banda, hi ha gent gran que diu que ja han viscut tant com els tocava i que prefereixen veure els seus fills o nets…
Sí, i tant. Tendim a sobreprotegir la gent gran, tot i que ells –parlo de qui té les capacitats cognitives bé– tenen plenes capacitats de decidir què volen fer i si volen assumir els riscos o no. I no només tenen la capacitat de fer-ho, sinó que en tenen tot el dret. Pequem de voler decidir per ells.

Per protegir-los?
Sí, però, repeteixo que la gran majoria saben si volen assumir els riscos o no.

Com viuen un confinament en una residència?
Depèn. Els que estan al Centre Sociosanitari per estades curtes saben que tornaran a casa seva d’aquí a uns dies. Però els que estan a la residència, casa seva és allà, i porten gairebé dos mesos sense veure gens els seus familiars. I ja veurem quant temps queda. Aquest contacte és molt important tant per al resident com per a la seva família. Nosaltres els cuidem, però no som la seva família i, per tant, queden necessitats afectives no cobertes i això genera angoixa.

PUBLICITAT

Com ho canalitzen?
Fem molta feina per mantenir la màxima comunicació possible amb les famílies a través de videotrucades, i també vam habilitar una adreça de correu perquè ens poguessin enviar cartes o dibuixos. Les imprimim i les donem als residents per intentar mantenir el vincle afectiu, i la veritat és que és una iniciativa molt ben rebuda. A partir, d’aquí, és clar que no és el mateix.

Des del govern central s’estan plantejant no permetre les visites a les residències fins al mes de juny. Com ho veuria?
Evidentment, farem el que diguin les autoritats sanitàries, però tant de temps és molt difícil de gestionar emocionalment. S’hauria d’iniciar algun contacte entre residents i famílies. Amb protecció, però és necessari.

S’ha produït alguna evolució emocional en l’estat dels residents?
Sí. Al principi, l’emoció més predominant era la por. Ara la por està en davallada, tot i que també és diferent si la persona es troba bé i té ganes de rebre visites, o si es troba malament, i no tenen masses ganes de res. Ara potser el que veig és que ja no fa por morir-se, sinó la forma d’arribar-hi. Sempre parlo de persones amb capacitats cognitives preservades, és clar, però, repeteixo que cada cas és una mica diferent perquè cadascú té unes circumstàncies personals diferents.

L’estat físic acompanya l’emocional?
Totalment. Les persones som una unitat, i no es pot separar la part emocional de la física. Si una d’elles va avall, l’altra va darrere. T’haig de dir que la musculatura es deteriora molt de pressa, però també es recupera força bé i, per tant, quan puguin sortir a fer les seves activitats habituals la musculatura se’n ressentirà positivament i, així, l’estat emocional també.

Quins són els consells que dona a la gent gran per afrontar millor aquesta situació?
Primer, cal establir prioritats de la persona en qüestió i, a partir d’aquí, no se li pot mentir mai. I sempre s’ha de pensar en termes positius. M’explico: cal pensar en les coses que sí que podré fer, i no pas en les que no podré fer o en les que ja no he fet. Cal prioritzar les capacitats i fortaleses més que les debilitats i mancances.

També et pot interessar

Comentaris