‘Bella ciao’

24/04/2020 - 18:32h

Teresina Cunillera

Em dic Teresina Cunillera i soc de Llorenç del Penedès. Fa divuit anys que visc en un poblet italià de la província de Como, a prop d’un llac magnífic tocant a Suïssa. Soc una de les moltes dones que per amor d’un home deixen tot el que tenen i comencen una nova vida lluny dels seus orígens. Tenim tres fills adolescents.

La regió on vivim, Llombardia, és on es van detectar els primers casos de Covid-19 d’Europa, i és també la regió més afectada d’Itàlia i la que ha vist morir més malalts. Per la mala gestió de tot plegat, diuen.
Estem confinats des de primers de març. El “tancament” va ser gradual: primer algunes províncies, després algunes regions, al cap de pocs dies tot Itàlia. Fins a primers de maig. Diuen.

La llorencenca Teresina Cunillera amb els seus tres fills

Al poble, la policia para els cotxes que en surten, et miren de reüll si te’n vas a fer un tomb pel bosc, han tancat els parcs… Hi ha malalts, com a tot arreu, i se sent olor de por. Fa impressió veure els carrers buits de nens i de jovent.

Sento aquest confinament com un parèntesi, com si el temps s’hagués aturat i ens obligués a conviure intensament i a trobar noves formes de relació familiar. Inconvenient i avantatge alhora. Els meus tres fills tenen la sort de poder-se fer molta companyia entre ells, si bé tots tenim alt i baixos. Aquesta situació globalitzada de contacte físic i social limitat em fa sentir molt a prop de la gent que estimo i que viu lluny d’aquí; els neguits i l’esperança són els mateixos. Ara que no es pot viatjar, la distància s’ha escurçat.

També et pot interessar

Comentaris