Les epidèmies canvien el món

14/04/2020 - 12:31h

Carme Montserrat, escriptora

Aquests dies tinc molt de temps –jo diria que massa– i això fa que llegeixi molt, que busqui informació, que remeni calaixos… I a vegades trobo coses que em deixen ben parada. Fa uns dies em va passar això. Vaig trobar una carta que feia molts anys que no havia llegit i que va ser el detonant per fer-me pensar en tot això. De la carta ja us en parlaré més endavant.
El Covid-19 és un virus que de ben segur canviarà les nostres vides. No sé si serem millors o pitjors, però diferents sí, sens dubte. Aquests nens i nenes que han de passar dies i dies tancats a casa amb els pares pendents d’ells tot el dia, que han perdut l’ambient de l’escola, dels amics, de l’esbarjo (ja sigui el futbol, la música, el cau, etc.)… Aquests infants –i penso en els meus set nets– ho recordaran tota la vida, igual que molts adults han recordat el temps de guerra que van viure de petits i d’altres recordem la postguerra, que també ens va marcar per totes les mancances que vam viure. I ara, uns i altres trobem a faltar la relació, les converses, escoltar els menuts, veure les seves reaccions… I quan això acabi veurem quines lliçons n’haurem après tant uns com altres.

Les plagues han estat l’assot de la humanitat des de sempre. Avui, el president Torra ha fet una piulada en què expressava la seva satisfacció perquè s’havia recuperat de la Covid-19. Fa uns dies, un article de La Vanguardia feia referència a les plagues que han colpejat la humanitat des dels temps dels temps. Tucídides, que va morir l’any 399 aC, narra una epidèmia que va assolar Grècia l’any 430 aC, i ho descriu amb unes frases i unes sensacions que avui estem escrivint i experimentant nosaltres mateixos.

El savi grec escrivia que els metges “tractaven per primera vegada una malaltia desconeguda” i que la virulència de la plaga s’escapava “de qualsevol descripció”. Feia notar “l’alegria dels que es recuperaven”, a la vegada que s’entristia perquè “cadascú enterrava els seus com podia”. Tot això, el 430 aC, i avui ho sentim per les xarxes socials, per TV3 i totes les televisions que vulguis escoltar d’arreu del món. El president Torra expressava la seva satisfacció. La consellera de Salut i el ministre del ram fan mans i mànigues per dir-nos els infectats de nou, els recuperats, els morts que són enterrats (més ben dit, incinerats) sense que cap dels seus hi estigui present, sense que ningú els hagi pogut dir adeu. Cada dia hi ha piulades de persones que han perdut algú de la família sense poder ser al seu costat. Això és molt dur i no s’esborrarà així com així del pensament. Les paraules de Tucídides ressonen altra vegada entre nosaltres.

PUBLICITAT

No van acabar aquí, les epidèmies. La plaga de Justinià (541-542) es va emportar entre 30 i 50 milions de persones. La pesta bubònica (1347-1351), 200 milions; la verola (1520), 56 milions; i en van seguir d’altres, com el còlera o la febre groga. El 1821 a Barcelona la febre groga va obligar a incomunicar la Barceloneta i a construir un campament sanitari a Montjuïc perquè els malalts ja no cabien als hospitals; la gent no sortia de les cases per no encomanar-se i, al final d’aquella epidèmia, el carrer Ferran va aparèixer ple d’herba i de molsa perquè feia molt de temps que no hi passava ningú. Després, entre 1918 i 1919, la grip espanyola es va emportar entre 40 i 50 milions de persones. I aquesta sí que ens va colpejar. Dues germanes del meu avi, molt joves, van morir per l’epidèmia. La meva mare sempre deia que una d’elles es deia Enriqueta.

Els anys posteriors a la Gran Guerra van ser molt difícils econòmicament. Tot i que el nostre país no hi va lluitar i que per a una part important d’industrials i empresaris va ser una font de riquesa, també va ser l’embrió del malestar dels obrers i de la manca de feina i d’ingressos. Aquells anys, la tuberculosi va fer estralls. Els obrers treballaven sense condicions d’higiene, els aliments escassejaven perquè l’especulació va fer que els preus es disparessin, les famílies eren extenses i la misèria campava per arreu.

L’any 1920 el meu avi Ramon estava confinat en un sanatori per tuberculosi entre Granollers i Canovelles. A Barcelona hi havia deixat, a més dels pares i germans, la seva dona i dos fills: el Ramon, de cinc anys, i l’Enriqueta, de tres anys. Llavors no hi havia telèfons, ni wifi, ni res que s’hi assemblés. El contacte era per carta, i una d’aquestes cartes és la que vaig trobar fa uns dies i em va fer pensar en com de dur devia ser llavors estar separat.

El sobre de la carta va dirigit a un tal Sr. Don Manuel, i no es pot llegir el cognom. Després diu: Castell de Granollers por Canovelles. Para entregar a Dn Ramón Gomis. No hi ha remitent. Hi ha dos segells de correus (un de cinc cèntims i l’altre de quinze cèntims) amb mata-segells de Barcelona. A l’altra banda hi ha un segell de correus de Granollers amb data 19 AGO 20.

Ara us transcric la carta tal com està escrita:

Barcelona 17 de Agosto 1920
Mimas querido Ramón.
Mucho me alegraria que al recibo de esta te allaras algo mejor pues yo estoy bastante mejor y nose porque te as de poner de esta manera pues mira asi lo perderemos todo mira Ramón ayer nos quitaron el [no s’entén] más grande despues los pollos le dijeron a la Maria en dos puestos que no se podien acaponar porque son de una raza mui grande y que se nos moririan asi es que no acaponaron ni los nuestros ni los de ella dise la madre que si quieres que benda los dos pollos y el [no s’entén] porque asi aria algunos cuartos contestame pronto y dime como estas.
Sin mas por hoy y con recuerdos para todos se despide tu esposa que ya sabes el que te quiere y desea abrasarte.
Adelaida Rodriguez


L’avi Ramon es va curar i va viure una colla d’anys. No sé per què es devia haver enfadat quan ella li demana “nose porque te as de poner de esta manera”. L’Adelaida era la meva àvia. Va morir de tuberculosi dos anys després, sense anar a cap sanatori.

També et pot interessar

Comentaris