Coronavirus i corona

Jordi Parellada

Des del confinament domiciliari i voluntari

No tinc una bola de vidre per saber com pot evolucionar aquesta afectació global i fins a quin extrem arribarà, però m’atreveixo a pronosticar que no serà únicament de salut. 

A través de la premsa i mitjans internacionals i, per sort, de les xarxes socials de particulars, hem anat rebent informacions de la situació viscuda a altres països del món, especialment de la Xina i d’Itàlia, focus principals i més importants pel nombre d’infeccions i de morts. 

Primer ens quedava molt lluny: “La Xina és a l’altra banda del planeta i no arribarà aquí”, deien alguns.

Després, el focus es trasllada a Itàlia i, “Ep, això s’acosta!”. Quan fa uns dies es van detectar a Igualada els primers casos de Catalunya, n’hem començat a fer una mica de cas –no tothom i tampoc des de tots els territoris per igual, ja m’enteneu–. 

Seria bo saber i aprendre quin ha estat el tractament que han utilitzat en aquests llocs, fer una estimació de la durada, analitzar l’evolució i l’impacte de les mesures sanitàries –o d’altra mena– aplicades i, sobretot, no voler fer la viu-viu, que el coronavirus no entén de classes socials ni rangs militars, i infecta qualsevol ADN humà que se li acosti. 

Som, doncs, davant d’una nova evidència –global– de la precarietat de la humanitat la qual no estem preparats –ni conscienciats– per afrontar.

Probablement, els nostres pares o avis recorden les grans guerres mundials –o d’altres– i les misèries que hi van fer cap: morts, ferits, odis, venjances, destrucció, etc. Qualsevol situació semblant de gran escala com aquelles eren fruit de la misèria de l’ésser humà com a propi depredador de si mateix, tot per uns interessos de poder i econòmics.

Ara ja no es tracta de bombes, bales o canons. Es tracta d’un ésser diminut, invisible a simple vista, que corre i vola i s’escampa amb facilitat.

Podríem lamentar-nos i anar repetint la frase de “quina mala sort, ara això i ara allò”, però hem de ser capaços de resoldre la situació amb la màxima col·laboració i empatia compartida. No es tracta d’enfonsar l’economia de treballadors, autònoms, botiguers i petits empresaris, ni de permetre que hi hagi col·lectius que se n’aprofitin. Per això, com es va fer amb els bancs, cal preveure una política d’ajudes per protegir els més fràgils.

I en mig de tot aquest embolic, i sense decisions de confinament de ciutats o zones afectades a determinats focus importants, com ara Madrid –i mentre l’Estat espanyol es vanta d’impunitat vírica i no actua quan ho ha de fer–, apareix l’altra corona i renuncia a l’herència en un intent de tapar la corrupció de nivell més alt i perpetuar-se.

Necessitem alliberar-nos dels virus i de les corones d’una vegada per totes: són nocius per a la salut!