Ansietat

07/03/2020 - 12:25h

Mariona Ríos

Els problemes són relatius, pensa la Sole: hi ha persones que senten que el seu món se’n va a la merda si les fan fora de la feina, si les deixa la parella, si es discuteixen amb algú, si se’ls espatlla el cotxe… N’hi ha que han travessat mars en patera o han fregat quilòmetres sota un camió per arribar a una terra promesa que no existia i encara segueixen lluitant, i potser ni s’han pogut permetre plorar. Se sentia apàtica. La Cris li explicava que l’Aleix havia marxat de casa i ella no ho trobava tan greu. I a sobre, se sentia malament per no estar preocupant-se. En temes de desigualtat sempre defensava que qui deia “ui, en fas un gra massa” era qui estava en una situació privilegiada. Potser ella ho era, de privilegiada, potser ella semblava que estava prou bé i per tant, la resta li relliscava. Però es pot estar bé i ser empàtica, no?

PUBLICITAT

I una merda estic bé, es va dir. Des que havia tornat de vacances sentia una ansietat molt física, gens mental. El cos li parlava, li cridava, i ella posava atenció però no entenia el llenguatge. Parava, intentava respirar profundament, tancava els ulls i preguntava: cos, què em passa? La seva ansietat era la regularment descrita en tots els manuals d’autoajuda, però quan ella l’explicava sempre tenia la sensació que ningú l’entenia del tot. Que es pot conviure amb l’ansietat? Més o menys, però qui no n’ha tingut mai no sap què és ofegar-se fora de l’aigua. La Sole dormia bé, es despertava bé. Però així que el seu cos assolia la posició vertical hi havia un tap invisible i gegant que es coŀlocava entre la boca de l’estómac i la gola. I l’aire d’allà no baixava, així que els pulmons se li reduïen a tres centímetres quadrats cadascun. Evidentment, si no t’arriba l’oxigen al cervell passen coses, i la Sole anava mig marejada pel món en moments així.

Alguna cosa hi tenia a veure la seva part esquerra, en tot això, perquè l’ansietat se li escampava per l’espatlla esquerra, se li tensava des de les cervicals, li baixava la tensió pel braç i li encarcarava els dits de la mà. La cuixa esquerra també se li tensava i notava la pressió fins al genoll. I així trampejava aquests dies d’ansietat transitòria que apareixia quan deixava de concentrar-se en alguna cosa: desmanegada, interiorment coixejant i ofegant-se com si acabés de córrer una marató, buscant racons per respirar.
La Sole es mirava al mirall sense samarreta: intentava posar els dits per sota de les costelles, com per fer espai, com per intentar desencallar quest tap, com una canonada embussada. Resultat nul. Sap del cert que l’ansietat és la somatització d’alguna cosa que el cervellet no sap dir i llavors el cos fa coses rares per cridar l’atenció. D’acord! Ella ja li prestava atenció, però necessitava una mica d’interpretació!

Altres vegades sentia ansietat i sabia exactament per què era. L’ansietat sempre és por, preocupació, nervis acumulats… Però ara? Feia inventari mental de què podia crear-li ansietat i no trobava el producte defectuós. S’havia posat música per plorar, havia evocat els seus morts per recordar-los i deixar anar, havia fet ús de l’orgasme i l’esport per explotar, meditacions per visualitzar, escriure per explicar… Què li faltava? Sí, sí… “Abraza tu ansiedad, forma parte de ti”, deia la veu del YouTube.
Es va mirar al reflex del mirall, desafiant: Però vull respirar!

També et pot interessar

Comentaris