“A Llorenç del Penedès hem vingut amb tots els nostres espectacles”
Entrevistem Joan Lluís Bozzo i Anna Rosa Cisquella, cofundadors de Dagoll Dagom, arran de l’homenatge que van fer als llorencencs Joan Figueras i Josep Rafecas
Joan Lluís Bozzo i Anna Rosa Cisquella, dos dels cofundadors (juntament amb Miquel Periel) de la companyia de teatre Dagoll Dagom van atendre el 3d8 un parell de dies abans de portar al Centre de Llorenç del Penedès una adaptació de l’obra ‘Maremar’. L’entrevista es va fer a la mateixa societat amb la presència del president i amic dels fundadors del grup català, Llorenç Rafecas.
Per quin motiu han vingut a fer ‘Maremar’ a Llorenç del Penedès?
[Bozzo] Nosaltres sempre hem tingut molta relació i molta tirada cap al món del teatre amateur, perquè provenim del teatre amateur i sabem que és el gran planter de l’afició al teatre a Catalunya. El que ens diferencia molt de la resta de l’Estat o del país veí, digues-n’hi com vulguis, és que ells no han tingut aquest fenomen de teatre amateur que actualment a la federació agrupa uns 300 grups. Poblacions petites com aquesta tenen un grup, actuen i es mouen. Això fa que hi hagi una base molt bona, no només de professionals –perquè molts sorgeixen del teatre amateur–, sinó –i per mi és més important– que fa una gran base de públic. Educa el públic. Crea l’afició del públic, i Llorenç és un exemple molt important d’això i d’una gent que s’ha mogut per anar a veure teatre, no només per fer-ne. A en Josep [Rafecas] i a en Joan [Figueras], el públic no només de Llorenç, sinó que intueixo que dels pobles del voltant, li tenen un deute de gratitud perquè han treballat molt per elevar el nivell teatral del públic.
Quan els van conèixer?
[Bozzo] L’any 1978, quan vam venir a Llorenç a fer Antaviana. Va ser un gran èxit i vam veure que una gent enamorada del teatre, apassionada, i a partir d’aquell moment no hi havia estrena a Barcelona, per exemple, que el Joan Figueras hi faltés. Pel Joan, Dagoll Dagom era una religió. No fallava mai i va ser molt impressionant l’última vegada que va venir, quan el van deixar sortir expressament de l’hospital per celebrar els nostres 40 anys. I, igualment, amb el Josep Rafecas ens vam anar veient fins a l’últim moment. A Llorenç hem vingut amb tots els espectacles.
Quina importància per al teatre donen a persones com Figueras i Rafecas?
[Cisquella] El teatre a Catalunya, quan no hi havia teatre públic i no hi havia diners per a res, es movia gràcies a gent com ells. Tota la gent del teatre amateur ha fet créixer el consum de teatre. És una gent grandíssima amant del teatre que feia mans i mànigues; es deixava diners i esforços perquè anessis als seus pobles.
[Bozzo] Tenim un cas, a Salomó, on no tenien cap infraestructura i un grup de 15 o 20 persones van posar molts diners de la seva butxaca perquè hi anéssim per la festa major. Va ser un gran èxit, i al final van donar pernil a tothom del pavelló perquè havien recuperat els diners que veien perduts [riu].
[Cisquella] Això era un gran amor pel teatre i per la cultura.
A què atribueixen el que passa a Catalunya amb l’afició pel teatre?
[Bozzo] És un fet diferencial molt de l’associacionisme català, que ha estat molt fort ja des del segle XIX amb els cors de Clavé, els ateneus populars, els centres excursionistes… Tot això lliga molt amb un concepte de catalanitat, de vegades amb una versió cristiana i de vegades no, amb ateneus obrers…i que ha fet que el país, a nivell teatral i en molts d’altres, sigui un país on la gent s’associa.
[Cisquella] Crec que també és important l’autoria popular. Catalunya ha tingut grans autors, com Sagarra, Guimerà i Pitarra, que eren autors amb una voluntat d’aproximar-se a la gent i que arrelaven molt popularment. Aquest interès que creaven els portava a fer obres que tenien una voluntat popular.
Com veuen el nivell actual del teatre amateur català?
[Cisquella] Últimament he vist un parell de coses que estan força bé i hi ha actors molt bons, amb un nivell brutal i, en general, el nivell és força bo. I, sobretot, crec que està molt bé una cosa del teatre amateur i que passa en poques coses, que és aquesta barreja de gent de moltes edats. A vegades els joves pensen que el món dels grans no té res a veure amb ells i a l’inrevés, i el teatre amateur ajunta generacions i fa que hi hagi interessos comuns. Fa que la gent, a nivell de societat, tingui una comunicació diferent.
I el nivell del teatre professional?
[Bozzo] Molt bo. Quan vam començar Dagoll Dagom, les condicions eren molt dolentes, amb poques sales per actuar, i les que hi havia estaven en un estat de deixadesa tremenda. En 40 anys, el país ha caminat força, i el teatre ha caminat amb el país. És innegable.
[Cisquella] El que també passa ara és que hi ha moltíssima més gent que vol fer teatre, i hi ha hagut un canvi molt important en la professió. Quan jo començava, molts pares es pensaven que era un ofici de perduts i això, sortosament, ha canviat, i és un ofici que la gent s’estudia i va a escoles. Però el que passa és que hi ha molta més gent, i aquesta gent, per molt que hi hagi molt més públic, costa que realment trobi feina perquè hi ha molta competència. També hi ha les televisions, pel·lícules i sèries, i tot això fa canviar la manera de fer teatre. Ara les companyies no es poden fer com abans, que podia durar molt de temps amb la mateixa gent, perquè un se’n va a fer una pel·lícula, l’altra una sèrie… Per tant, els joves també ho tenen difícil.
Quins projectes immediats tenen?
[Bozzo] Dagoll Dagom es deixa una mica en segona fila la creació d’espectacles en solitari i més aviat tendim a la coproducció amb altres companyies consolidades, com poden ser T de Teatre i La Brutal (la companyia de David Selvas), amb les quals ja hem fet la primera coproducció, que s’ha acabat i ha anat molt bé, que ha estat La tendresa, i ara estem a punt d’estrenar T’estimo si he begut, un espectacle basat en els contes de l’Empar Moliner. L’estrenarem a final de març al Poliorama i ja hi ha una gira bastant important contractada.
