Pits

Mariona Rios

Amb els peus a terra però el cap en un univers oníric, la Sole manté la mirada en un punt imprecís de la paret. Podria ser abans de la paret, podria ser més enllà, com travessant-la. Finalment, treu l’àncora d’aquest estat letàrgic i agafa aire per posar-se dreta.

Fa una ullada a l’habitació: el sol de les vuit ja dibuixa reflexos al capçal de pi, el nòrdic jeu rebregat sobre el llit, formant una escultura orgànica, entre núvol i pedra. Una tauleta de nit plena de mocadors de paper usats, en l’altra una nadala pansida.

L’haig de regar, es diu. M’haig de regar, conclou. Agafa el calefactor, el seu millor amic durant l’hivern –i que va arrossegant a qualsevol part del pis on va, fins i tot quan va a cagar– i el coŀloca sobre la pica del lavabo, tot fent equilibris. Ja li té la mida presa. Joder, és que fot una rasca, en aquests pisos antics! Les rajoles blaves i blanques de la paret, encara que portin floretes pintades, accentuen encara més la sensació d’estar dins d’una nevera. Per fi sota l’aigua bullent, quin plaer!

Per la Sole, les dutxes matineres són l’alegria del dia: són clau; sense elles, tot va diferent. O malament. Sí, gasta aigua i hi ha algun punt en què pensa que en podria gastar menys, pensa en la Greta i pensa en la gent que no té aigua potable. Però s’allarga la dutxa i deixa de pensar-hi, com fem tots amb tantes i tantes d’altres coses que podríem canviar però realment ens importen un rave i al final, no fem res. Som humans, som egocèntrics i egoistes. Ego, ego i més ego. Som fets d’això i quatre cosetes més.

La Sole es desvetlla i amb tota aquesta cerimònia va despertant la ment, va ordenant idees, va organitzant el dia. Es podria atabalar molt fàcilment, com fa sempre que té tantes coses a fer. Però avui la mandra li dona un punt de lucidesa que li fa decidir que no, que avui anirà piano piano. Al final, ens sentim com nosaltres decidim; hem de ser valentes i reconèixer-nos-ho, es diu. Donar la culpa als altres és de covards, li diu sempre el David.

I s’oblida de tot i es mira els pits, tobogans per a l’aigua que cau. Observa els pèls que de vegades li surten al mugró. Després me’ls trec, pensa. Són curiosos. Els podria deixar allà, però amb aquests no pot. Hi ha pèls que sí, però els quatre del mugró… No, no pot. I d’allà escombra la mirada cap aquella marca en diagonal.

De vegades apareix, de vegades desapareix. Una espècie d’estria. Una estria: prova d’inflar-se, desinflar-se, hormonar-se, desesperar-se… el cos, al final, va acumulant petites marques i tatuatges de vida. Segur que si ens miréssim millor, amb curiositat i no amb judici, podríem conèixer altres persones sense parlar: només veient com camina, com es pentina, com té la pell de les mans, les ungles, les marques dels grans a la cara… Segueix tocant-se els pits: plaer sensual, no sexual. I li venen al cap els pits de l’Èrica i l’Èrica. L’altre dia, quan es van canviar de roba després del diluvi va tornar a pensar que eren els pits més bonics que havia vist mai. Es coneixien des de l’institut i sempre, sempre havia tingut uns pits meravellosos, mantenint-se en una lluita dolça i silenciosa contra la gravetat, amb una proporcionalitat de l’aurèola del mugró i l’arc del pit quasi àuria. Els pits de l’Èrica determinaven la seva personalitat càlida i tranquil·la? Va mirar-se els seus pits de nou, va somriure –que no estamos tan mal– i va parar l’aigua calenta.

Què vols que faci la Sole?
Envia la teva proposta a soclasoleferre@gmail.com