“La mala accessibilitat ens obliga als discapacitats a ser presoners de casa nostra”

Carme Garrido fa uns 15 anys que va amb cadira de rodes
Judit Benages
30/01/2020 - 17:42h

Entrevistem Carme Garrido, presidenta de l’associació de discapacitats ENTRETOTS

Carme Garrido té 59 anys i en fa 15 que va amb cadira de rodes. De ben petita va ser víctima de l’epidèmia de poliomielitis que va patir Espanya als anys 50, cosa que li va fer patir un deteriorament funcional progressiu anomenat síndrome postpòlio. El cansament i la debilitat muscular i articular en són els símptomes principals. Però Garrido no es va deixar guanyar: es va treure tres carreres universitàries, es va casar i va tenir dos fills. Magrat això, fa cinc anys que cobra una pensió per discapacitat perquè la malaltia la va obligar a abandonar la feina. Ella i la seva família van deixar Barcelona fa 20 anys per viure amb més calma a Vilafranca. Ara és la presidenta de l’Associació de discapacitats ENTRETOTS.

Com recorda el moment en què va haver d’agafar per primer cop una cadira de rodes?
Primer en vaig tenir una de manual i després vaig gestionar l’elèctrica, i a partir d’aquí vaig recuperar mobilitat i autonomia.

Com? Va recuperar mobilitat amb cadira de rodes?
Sí, vaig tornar a tenir aquella autonomia que no tenia amb crosses. Sembla que no pugui ser, però per mi agafar la cadira de rodes va ser una alliberació, perquè caminar era pur dolor. Vaig tornar a estudiar, vaig començar a treballar a l’administració pública i també em vaig especialitzar en els drets de les persones consumidores. També vaig adonar-me que m’agradava treballar més amb les persones que amb les màquines, tot i que jo m’havia format en informàtica. I em vaig tirar a la piscina. Vaig fer la carrera i soc terapeuta gestàltica.

PUBLICITAT

Viure a Vilafranca li és més fàcil que fer-ho a Barcelona?
Visc més tranquil·la, envoltada d’un paisatge preciós. Però si vull sortir de Vilafranca tot són problemes, sobretot en temes de mobilitat, accessibilitat i barreres arquitectòniques. El fet de veure que a Vilafranca som més de 2.500 persones amb discapacitat i 8.000 a l’Alt Penedès ens va donar força a mi i a un grup més el 2010 per muntar una associació de suport, perquè no ens sentíem representats per cap entitat. A més, l’administració no ens dona la capacitat de decidir com volem viure: ens limita a una ajuda mínima a casa o a una plaça de residència fora de la comarca, perquè a l’Alt Penedès no n’hi ha.

Per mi, agafar una cadira de rodes va ser una alliberació perquè caminar era pur dolor”

Carme Garrido

Quin són els principals problemes amb que topen?
Està molt bé reconèixer els drets, però també cal reconèixer les necessitats que tenim, que són aquelles a les quals no s’aporten recursos. La discapacitat no discrimina per classe social ni gènere ni edat, però tenim un greuge comparatiu amb altres col·lectius. Nosaltres lluitem per posar de manifest que tenim discapacitats, sí, però moltes capacitats. Hi ha gent preparadíssima, però amb discapacitat. A Catalunya fa 50 anys les cabines de telèfon no eren accessibles ni les voreres tampoc. Ara hem fet algun pas endavant, però no gaires.

Els carrers estan igual que fa 50 anys?
És que parlem d’accessibilitat amb majúscules. No només de voreres o passos de vianants, que també, sinó que una botiga, per exemple, potser té l’entrada accessible però no està senyalitzada, o no ens podem emprovar la roba perquè l’emprovador és petit. O un restaurant que fa servir el bany adaptat com a magatzem, cosa que no és digna per a nosaltres. O anar a un centre mèdic i que no et puguin fer una radiografia perquè no tenen una grua per passar-te de la cadira a la màquina; no és el primer cop ni l’últim que algú no pot fer-se una prova perquè no tenen la grua. O anar al metge i que et preguntin quant peses i quant mesures, tot i que no ho saps perquè no et pots aguantar dret. A Vilafranca encara hi ha una farmàcia que no és accessible, perquè hi ha un esglaó i el timbre és molt alt. Això és una manca de respecte.

És per millorar aquestes situacions a l’àmbit sanitari que han signat el conveni amb el Consorci Sanitari?
Sí, és un acord de col·laboració per l’assessorament i suport en matèria d’accessibilitat universal i atenció a les persones amb discapacitat. L’objectiu és posar la nostra experiència i coneixement al seu abast per garantir l’assistència i accessibilitat a tots els serveis davant la discapacitat. No dubtem de les capacitats dels tècnics, que són grans professionals, però no han anat mai amb cadira de rodes i, per tant, hi ha coses que se’ls escapen. L’entitat no vol només lluitar, reivindicar i denunciar, sinó ajudar. Perquè hi ha coses que ens trobem cada dia que ens generen impotència.

PUBLICITAT

Quines són?
El que deia de no poder-te fer proves perquè no et poden moure, o anar a fer una gestió i que la persona administrativa no et vegi perquè el taulell et queda per sobre el cap… O que els banys no estiguin senyalitzats o prou adaptats. És obligació de l’administració donar la igualtat d’oportunitats i hi ha un marc legal, que és la Convenció de Nacions Unides aprovada el 2006, que és un tractat internacional d’obligat compliment que no es compleix.

Com reaccionen en casos com els que em comentava?
Doncs anem denunciant, anem barallant-nos i anem aconseguint coses, però a poc a poc i per pedaços. Per això hem decidit que reclamem però també assessorem, perquè malauradament moltes administracions no saben ni per on començar. És increïble, però al segle XXI hi ha moltes administracions que ens diuen que no saben com entomar el col·lectiu dels discapacitats.

Així doncs, el problema és una falta de recursos però també de coneixement?
Sí, però sobretot és una falta de voluntat. Perquè si fos una prioritat, trobarien diners d’on fos, cosa que sí que passa amb altres sectors. Perquè lluites per allò que creus. També hi ha un problema afegit, que és l’autonomia personal, ja que una persona ha de poder decidir si es vol quedar a viure a casa seva amb un assistent personal, i això està contemplat a la llei de dependència, però molts ajuntaments ho desconeixen.

Com està, Vilafranca, en temes d’accessibilitat?
Fa uns anys va haver-hi moltes millores, però ara està aturat. Va venir la crisi econòmica, i des del 4 de desembre del 2017 tots els espais públics haurien de ser accessibles: establiments, administracions, escoles, parcs infantils, escales de veïns… Ens venen com a malalts que s’han de cuidar, però no ens hem de quedar a casa tota la vida, i l’entorn ens discapacita. Vilafranca va començar sent una vila pilot amb temes d’accessibilitat i ara fa molt de temps que ja no avança i, de fet, per exemple, quan es fan obres públiques s’hauria de garantir la nostra accessibilitat, cosa que no es fa tot i estar regulat per les ordenances. Deuen tenir altres prioritats.

La discapacitat no discrimina per gènere, per edat ni per classe social. En un minut et pot canviar la vida”

Carme Garrido

I en l’àmbit del transport públic?
Ens ha costat set anys que Renfe inclogui a l’aplicació quins trens estan adaptats i quins no, i encara no ens en podem refiar. La majoria d’estacions del Penedès no tenen ni ascensor, però les que en tenen, com ara Vilafranca, els dies que no funciona no tens cap tipus d’alternativa per anar a les vies. No agafes el tren o, si et passa quan tornes, has de trucar als bombers. Al final et tornes presoner del teu poble, de casa teva. Passa el mateix amb els autobusos: al final et fan més dependent del que ets.

Què pot fer la societat per ajudar a resoldre aquesta problemàtica?
La discapacitat no avisa ni discrimina, i en un minut et pot canviar la vida. Si tens sort que no tens cap discapacitat, com a mínim el que has de fer és tenir consciència social i solidaritat: respectar les zones d’aparcament, no aparcar sobre voreres que ens impedeixin el pas, etc. Cal una corresponsabilitat. A vegades et trobes que els conductors et diuen que han aparcat malament només dos minuts, però aquests dos minuts són igual d’importants per a tu que per a mi.

I això és el que intenten ensenyar a les escoles?
Sí, des de l’associació fem tallers per intentar conscienciar els més joves, ja que ells són el futur.

També et pot interessar

Comentaris