“Sense Franco milions de persones s’haurien estalviat un enorme patiment”
Entrevistem Joan Lluís Lluís que avui presenta a Vilafranca la novel·la “Jo soc el que va matar Franco”
Joan Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és un escriptor i columnista català que ha rebut diversos premis literaris. És l’únic escriptor de la Catalunya del Nord que ha construït la seva carrera editorial al Principat, sense haver passat prèviament per una etapa d’edicions locals. Amb la novel·la Jo soc aquell que va matar Franco, va rebre el premi Sant Jordi 2017 que lliura Òmnium Cultural. Precisament, avui a les 8 del vespre, presenta aquest llibre a l’espai Muriel Casals de Vilafranca (carrer dels Banys, 11).
El seu llibre, premi Sant Jordi 2017, es pot considerar una venjança literària cap el dictador?
Sense cap dubte. Venjar-se de Franco és una tasca digne i noble. Biològicament va morir el 1975 però el franquisme, que estava adormit, ara s’ha despertat i per tant és una tasca que encara no hem acabat. Venjar-se de Franco és el mínim que es pot fer tot i que quan parlo d’això sempre dic que abans de ser una venjança aquest llibre és una novel·la.
Què hi ha de ficció i de realitat en aquesta novel·la?
És una ucronia, aquesta tècnica de canviar el curs de la història passada. Tot és real fins l’11 de juny de 1940 quan decideixo que Franco declara la guerra als aliats. A partir d’allà tot el què hi ha és ficció, excepte l’execució del president Companys que vaig mantenir perquè m’hauria semblat molt frívol negar o obviar el seu assassinat. La resta és una Catalunya submergida en una ficció que he intentat que fos versemblant. No és un assaig històric sinó una novel·la.
El protagonista de la novel·la és un nen de cinc anys?
Comença amb un nen de cinc anys però de seguida creix. Ell és el narrador que diu “jo soc aquell que va matar Franco” i per tant la novel·la és la crònica d’aquest jove corrector de català que quan esclata la Guerra Civil es troba embarcat en un conflicte que no entén massa. Acaba sent la crònica de la seva supervivència i com ho fa perquè es compleixi el que diu el títol
També parla del conformisme històric?
Aquesta és una noció de psicològica social que diu que tendim a pensar que les coses que són perquè havien de ser. És a dir, en el marc històric pensem que si Franco va guanyar la Guerra Civil és que havia de guanyar però no és així, no hi ha determinis i les coses es poden fer diferents perquè Franco hauria pogut perdre fàcilment la Guerra Civil i el destí d’una part d’Europa i sobretot el de Catalunya hauria estat diferent. Per mi és una noció interessant perquè vol dir que si el passat hagués pogut ser diferent el present també ho pot ser i que no hi ha un futur marcat.
S’imagina el destí que hauria tingut Catalunya sense la figura del dictador?
No, és un xic complicat. El que es pot dir és que s’ha sabut quan s’han pogut escorcollar arxius diplomàtics que durant la Guerra Civil les ambaixades estrangeres que hi havia a Madrid en els seus missatges deien que si guanyava la República era gairebé segur que Catalunya hauria estat independent. Sense Franco milions de persones s’haurien estalviat un enorme patiment.
Vostè, que és de la Catalunya Nord, com veu el català en aquest territori?
Buff. Aquest és un tema molt complicat i complex. La transmissió familiar es va interrompre fa més de mig segle i per tant sense tradició familiar la llengua no pot sobreviure. A la Catalunya Nord malauradament s’està extingint el català.
I el futur de Catalunya creu que passa per un estat propi i ho veu possible?
Sí, a les dues preguntes. Espanya el que vol és residualitzar Catalunya i que sigui una andròmina buida de continguts, anar buidant les institucions i afeblint la llengua cada cop més. Per mi és molt greu el que està passant actualment i la independència és l’única possibilitat per salvar la llengua i les institucions catalanes. Pel nacionalisme espanyol la unitat d’Espanya és el més important del món per davant de la democràcia.
Amb la publicació de la novel·la ha sentit perillar la seva integritat?
No, tot i que quan va sortir publicada em va aparèixer una mica de temor. Sí que és cert que hi va haver dues institucions que van intentar boicotejar la presentació del meu llibre per no ferir la sensibilitat dels franquistes locals. Una era un ajuntament gestionat pels socialistes.
Va ser el primer escriptor que no va rebre el premi Sant Jordi de mans del president d’Òmnium Jordi Cuixart, que està empresonat. Ha parlat amb ell?
Ens vam escriure cartes. M’agradaria que algun dia, quan ell surti de la presó, puguem fer una trobada entre tots els premiats a les Nits de Santa Llúcia. Seria una manera de visualitzar els efectes de la repressió antidemocràtica espanyola contra la cultura catalana.
