Futbol i tsunamis

Jordi Parellada

Com ja he mencionat altres vegades, el futbol és la vàlvula que tenen els governs per entretenir i distreure la població. Possiblement existeixen seguidors i entusiastes d’equips de tota la vida que tenen certa –o molta– il·lusió per gaudir d’una estona d’un bon partit i sortir del camp amb una victòria per als de casa. Però quan veus les xifres milionàries i els embolics al voltant dels clubs, dels fitxatges, de les federacions, de “la Liga”, les televisions, etc., hauríem de ser capaços de pensar quina evolució ha patit aquest esport i en què s’ha convertit.

Quan escric aquestes ratlles no s’haurà jugat encara “el clàssic”, però com que és tan mediàtic, importarà poc, ja que fa ja uns dos mesos que no es parla d’altra cosa. Diuen que veuran el partit uns 600 milions d’espectadors. Sincerament, és indignant saber les xifres que es paguen per veure córrer 22 jugadors durant una hora i mitja. Uns jugadors que tenen la vida resolta amb un sou mínim reconegut de 155.000€ anuals. Si, he dit mínim! Això sí, n’hi ha –força– que cobren bastant més (uns quants milions). I dic que és indignant per l’aportació que fan a la societat –perdó, si que en fan: distreuen–, pel que representen sense cap esforç més que el físic, i per la repercussió que generen arreu quan fan això o allò. 

Quan es paga a un bon metge per fer la seva feina? I a un bomber per arriscar la seva vida? Sabeu quin és el salari mínim interprofessional de l’any 2019? Doncs 900€ bruts mensuals.

A sobre, sense voler-ho –o amb tota la intenció, mai ho sabrem– davant de les possibles incidències de celebració del partit quan tocava –el dissabte 26 d’octubre– pel fet que hi havia prevista la manifestació per la sentència del procés aquella tarda, un senyor d’un despatx de Madrid va decidir que s’havia d’ajornar.

Però, vet-ho aquí que allò que pretenia evitar coincidències, ara se n’ha fet més ressò que mai i, com era d’esperar, el tsunami democràtic ho ha aprofitat.

Per tant, aquesta setmana haurem vist com mai abans centenars i centenars de policies utilitzant els mitjans més sofisticats i remenant per les clavegueres –podrien netejar-les de corrupteles polítiques, ja que ho escorcollen–. Potser en lloc de seguir el partit 600 milions, se n’hi afegeix algun milió més. I és que centenars i centenars de ciutadans, amants o no del futbol, també confluiran al voltant del camp.

No sé si és bo o és dolent. Per una banda el món sabrà –si és que així s’explica– que a Catalunya es viu amb repressió policial per un Estat no democràtic. Per l’altra, intentaran vendre que els catalans –socis i seguidors del Barça inclosos– som perillosos, i que el partit és d’alt risc i que per això cal tanta policia.

Que el tsunami democràtic mencioni en tots els seus missatges que les seves accions sempre s’emmarquen en la més estricta no-violència i garanteixen la seguretat de tothom no ho hauran tingut en compte, i no sortirà enlloc.

Així doncs, que guanyi el Barça i que Catalunya sigui lliure i independent ben aviat.