Martina i Martí

22/09/2019 - 10:42h

Mariona Rios

“Què ha passat, què s’ha trencat?”, es pregunta la Martina mirant un vespre grisós per la finestra. S’imagina una tassa de porcellana caient a càmera lenta sobre un terra de marbre blanc i com, lentament, s’esmicola en infinits trossos de formes aleatòries que surten disparades. Metralla brillant; en alguns trossos encara es pot veure la sanefa daurada. Sospira. La tassa és la seva relació amb el Martí. El marbre blanc que fa que tot es trenqui, no ho sap, però està tacat de vi, cervesa i qualsevol destiŀlat. Gira el cap, es mira el Martí, estirat al llit panxa avall, dormint la mona, respirant per la boca i deixant anar un sospir cada cop que exhala. S’han canviat de l’habitació 44, la Martina ha decidit finalment que volia llits separats. Aquesta és la 23, i aquest número ja no li agrada tant. Torna la mirada a un horitzó cada cop més fosc, però no per delectar-se amb les vistes d’aquesta ciutat nova, sinó per poder deixar-se endur més fàcilment pels pensaments. Si es queda mirant el Martí ja no li ploren els ulls, però ho fa el cor de tanta pena.


La Martina vol recordar però la memòria no li dona una escena exacta. En quin moment va començar tot? És que els alcohòlics tenen una data fixa en què de cop i volta, s’hi tornen? O és que poc a poc s’hi van tornant i ni la resta de l’entorn ni un mateix se n’adona fins que no s’està ofegant amb la pròpia merda? I se n’adona? Ella havia parlat vàries vegades d’això amb el Martí: “Que penso que beus una mica massa sovint. Que potser no cal celebrar-ho tot amb una copa, entrar a un supermercat i veure només les ofertes de cervesa o esmorzar sempre amb un got de vi”. I llavors discutien i l’última paraula sempre la tenia ell aŀlegant que “no n’hi ha per a tant”. “I ara mira”, pensa trista, la Martina. El Martí havia crescut en una família com tantes: cava per brindar i vi per dinar. Vermut per començar, carajillo per acabar. I un licor d’herbes o ratafia per tirar-ho tot avall. La família de la Martina podríem dir que només treien les ampolles de cava quan hi havia una celebració important.


Ella es mirava espantada –no només el Martí, també totes aquelles persones del seu entorn que ho feien– aquell desfici, aquella necessitat imperiosa d’afegir alcohol a cada excusa possible. Aquella prohibició de tenir la copa buida i aquell beure tan ràpid que si en una hora un es podia beure tres cerveses, millor que una. Se sentia malament quan compartia aquestes preocupacions, se sentia una exagerada: ningú se la prenia seriosament. Té certa lògica, tenint en compte que l’alcohol està tan socialment acceptat a casa nostra. No ens adonem de com de perillós pot arribar a ser. El Martí tenia amics amb problemes d’alcohol i drogues. Havia perdut persones més o menys properes en què a la seva mort l’alcohol havia jugat unes cartes. Però tot i així, res el feia reaccionar.


La Martina no el deixava perquè tenia l’esperança que es recuperaria, que el podria ajudar. Però si el Martí no reconeixia que ell era el primer que tenia un problema, res podia canviar: només podia empitjorar. Se n’havien anat de vacances, ella amb la intenció de poder separar-lo d’una rutina buida que només podia omplir amb ampolles. De res havia servit a l’hora de sopar al restaurant. Quin abisme tan gran tenen dins aquestes persones, que només l’alcohol els calma la por que els fa només imaginar-ne el buit? Quant profund és aquest pou, que ni l’amor dels qui els estimen serveix per fer-los obrir els ulls?

“Què ha passat, què s’ha trencat?” Es pregunta la Martina mirant un vespre grisós per la finestra. S’imagina una tassa de porcellana caient a càmera lenta sobre un terra de marbre blanc i com, lentament, s’esmicola en infinits trossos de formes aleatòries que surten disparades. Metralla brillant, en alguns trossos encara es pot veure la sanefa daurada. Sospira.

La tassa és la seva relació amb el Martí. El marbre blanc que fa que tot es trenqui, no ho sap, però està tacat de vi, cervesa i qualsevol destil·lat. Gira el cap, es mira el Martí, estirat al llit panxa avall, dormint la mona, respirant per la boca i deixant anar un sospir cada cop que exhala. S’han canviat de l’habitació 44, la Martina ha decidit finalment que volia llits separats. Aquesta és la 23, i aquest número, ja no li agrada tant. Torna la mirada a un horitzó cada cop més fosc, però no per deleitar-se amb les vistes d’aquesta ciutat nova, sinó per poder deixar-se endur més fàcilment pels pensaments. Si es queda mirant el Martí ja no li ploren els ulls, però ho fa el cor de tanta pena.La Martina vol recordar però la memòria no li dóna una escena exacta, en quin moment va començar tot? És que els alcohòlics tenen una data fixa en que de cop i volta, s’hi tornen? O és que poc a poc s’hi van tornant i ni la resta de l’entorn ni un mateix se n’adona fins que no s’està ofegant amb la propia merda? I se n’adona? Ella havia parlat vàries vegades d’això amb el Martí “Que penso que beus una mica massa sovint.

Que potser no cal celebrar-ho tot amb una copa, entrar a un supermercat i veure només les ofertes de cervesa o esmorzar sempre amb un got de vi” I llavors discutien i l’última paraula sempre la tenia ell al·legant que “no n’hi ha per tant”. I ara mira, pensa trista, la Martina. El Martí havia crescut en una familia com tantes del Penedès: cava per brindar i vi per dinar. Vermut per començar, carajillo per acabar. I un licor d’herbes o ratafia per tirar-ho tot avall. La familia de la Martina, podríem dir que no feia créixer tant en negoci enològic de la comarca, i només treien les ampolles quan hi havia una celebació important. Ella es mirava espantada- no només el Martí, també totes aquelles persones del seu entorn que ho feien- aquell desfici, aquella necessitat imperiosa d’afegir alcohol a cada excusa possible.

Aquella prohibició de tenir la copa buida i aquell beure tan ràpid que si en una hora un es podia beure tres cerveses, millor que una. Se sentia malament quan compartia aquestes preocupacions, se sentia una exagerada: ningú se la prenia seriosament. Té certa lògica tenint en compte que l’alcohol està tant socialment acceptat. No ens n’adonem del perillós que pot arribar a ser. El Martí tenia amics amb problemes d’alcohol i drogues, havia perdut persones més o menys properes en que a la seva mort, l’alcohol hi havia jugat unes cartes. Però tot i així, res el feia reaccionar. La Martina no el deixava perquè tenia l’esperança que es recuperaria, que el podria ajudar. Però si el Martí no reconeixia que ell era el primer que tenia un problema, res podia canviar: només podia empitjorar. Se n’havien anat de vacances, ella amb l’intenció de poder separar-lo d’una rutina buida que només podia omplir amb ampolles. De res havia servit a l’hora de sopar al restaurant. Quin abisme tant gran tenen dins aquestes persones que només l’alcohol els calma la por que els fa només imaginar-ne el buit? Quant prodund és aquest pou que ni l’amor dels qui els estimen serveix per fer-los obrir els ulls?

També et pot interessar

Comentaris