“Els infants són el públic més exigent que hi ha”

Imatge del grup. Foto: El Pot Petit
Judit Benages
13/09/2019 - 10:56h

Entrevistem Helena Bagué, cantant del grup de música familiar El Pot Petit

Siddartha Vargas i Helena Bagué són el Pau i la Jana dins el grup El Pot Petit. Aquests gironins van començar a lluitar fa deu anys per tenir un nom propi en la música familiar. I no només ho han aconseguit, sinó que ara són un autèntic fenomen dins els espectacles familiars. Van començar amb una guitarra, fent versions clàssiques per a nens i nenes, tasca que combinaven amb les seves feines. Ara es dediquen exclusivament al seu somni, són una quinzena de professionals dalt l’escenari i algun dels seus discs s’ha posicionat a iTunes per davant de Pablo Alborán o Manolo García. A Vilafranca van omplir la rambla de Sant Francesc per festa major. De la seva trajectòria n’hem parlat amb Helena Bagué.

PUBLICITAT

Quan i com va començar a caminar, El Pot Petit?
Enguany fem deu anys. La proposta va néixer de les ganes de combinar el món de l’educació amb l’art dramàtic musical. Tant a en Siddartha com a mi ens va cridar l’atenció barrejar la nostra part pedagògica amb l’artística. Vam començar amb molt poca cosa, guitarra i veu, per provar què passava. Ho combinàvem amb la feina, i sembla que va funcionar. Ara ja fa tres anys que vam decidir dedicar-nos al 100% a la nostra companyia, perquè si fas mil coses no les pots fer totes bé. I vam prioritzar el grup.

Ara són imprescindibles en el sector dels espectacles familiars. Com estan vivint aquesta evolució?
Ha estat sorprenent, però les ganes de seguir creixent i les hores de feina han fet que el treball hagi valgut la pena. La logística no és fàcil perquè ara som molta gent, però les ganes i l’amor que sentim pel que fem ens fan tirar endavant.

Han vist créixer molts nens i nenes.
Oi tant! Hem vist mares embarassades i després hem conegut el nen o nena, que hem vist fer-se grans. Hem vist moltes famílies créixer, i això és preciós.

Han arribat al capdamunt sense cap padrí que els promocioni?
Exacte. Ni padrí ni mitjans de comunicació. Les xarxes socials ens han servit moltíssim, i és que sense no hauríem pogut donar a conèixer la nostra feina. Fins ara, els mitjans de comunicació no s’han interessat mai per la nostra feina perquè no tenen interès pels grups de música familiar, tot i que ha de ser igual o més professional que la que va dirigida als adults. Però sempre diuen: “Bé, això és per a nens”. I amb aquesta frase resten importància al que estem fent.

Els infants són un públic exigent?
És el més exigent! Pensa que si no els convenç el teu espectacle no tenen cap problema a plorar, cridar, marxar o dir obertament que no els agrada.
Quin és el secret per connectar amb els més petits?
T’ha d’agradar el que fas i posar-te al lloc dels nens i nenes. Pensar què els agrada i amb què s’ho poden passar bé. Connectem amb ells perquè ens posem al seu lloc.

PUBLICITAT

Els seus temes són d’elaboració pròpia?
Vam començar cantant cançons populars infantils catalanes, però ara la gran majoria són de creació pròpia. Ara bé, també cantem algun tema popular que tothom coneix, és clar. Combinem música amb teatre i titelles, representades per la fauna que viu dins del pot petit. Volíem crear un producte vistós, festiu i màgic. I sembla que ho hem aconseguit.

Em deia que ningú els dona veu, però cada cop és més habitual llegir entrevistes seves, oi?
Ara sí. Hem aŀlucinat perquè hem passat de zero entrevistes a fer-ne una o dues cada dia. També vull posar en valor la feina que han fet grups com ara Dàmaris Gelabert o Reggae per Xics, que han picat també molta pedra perquè els mitjans s’interessin pels nostres espectacles. Però queda molta feina per fer, perquè encara ara, quan traiem un disc, ningú ens truca per convidar-nos per parlar-ne. Esperem que de mica en mica tinguem les mateixes oportunitats que té el sector no familiar.

Els comparen amb el Club Super3. Això els agrada?
Al principi hi havia gent que ens deia que érem un producte subvencionat com el Club Super3, cosa que no és així, perquè mai no hem rebut cap recurs públic. A mi el Club Super3 m’encantava, quan era petita, i està molt bé que existeixi, però crec que, com a mínim la televisió pública, hauria de tenir espai per a altres grups, amb més diversitat, ja que s’està fent molt bona feina. I no parlo només de nosaltres. Hauríem de tenir més veu.

També et pot interessar

Comentaris