La caminada

Maria Torra

Descalça, trepitjo la sorra dispersa de l’apartament, escales i passeig, abans de tocar la platja i atansar-me a la vora del mar. Dones i homes vestits amb roba d’esport corren i van en bicicleta o patins pel passeig, amunt i avall, amb el mateix objectiu que m’ha empès sortir sola i baixar a fer una caminada. Amb el recent aparegut sol a l’esquena, la inicio tranquil·la amb l’únic interès de guanyar-me l’esmorzar compartit quan el xic hagi donat la nit per acabada. L’ombra davant meu canvia de color una vegada i una altra. Espuma blanca als meus peus, quan trenca l’onada i es desfà, refresca i endureix la sorra mullada. Coloms i gavines busquen el menjar que algú ha descuidat a la sorra deixant les seves petjades a la sorra plana. Blau fosc i un altre clar separen mar i cel a l’horitzó llunyà. Boies grogues són punts de contrast entre el verd i el blau del mar, més proper a aquelles hores primerenques. Barques, patins i planxes de surf descansen sobre el beix de la sorra seca i esperen que els seus tripulants despertin i naveguin amb elles. Un espavilat matiner que no ha passat per taquilla és escridassat pel xiulet del vigilant dels tobogans inflables que suren al mar. Alguns fan flexions abans de nedar després de la suada. Em creuo amb caminants que van a marxa ràpida i auriculars que els priven de sentir la música compassada de les ones del mar. Canvio de sentit i, amb el sol de cara, penso que abans que això s’ompli, és hora de tornar a casa.