Algun dia tot se sabrà i ningú quedarà impune
jordiparellada.com
A mitjans d’agost de l’any passat escrivia en aquesta mateixa secció que ja feia un any del gravíssim atemptat a Barcelona i Cambrils. Deia que per una mena de premonició, el 17A havia evitat estar a la zona de la massacre quan, en aquelles èpoques, la freqüentava per qüestions de feina. També comentava que els herois en la resolució de la situació per la seva efectivitat, rapidesa i generositat havien estat els Mossos d’Esquadra, amb el major Trapero al capdavant, el conseller Joaquim Forn i tots els serveis d’emergències qui hi van participar.
El meu text continuava ressaltant els contrasentits de la tasca d’aquells herois amb la continuada persecució ignominiosa de l’Estat per processar-los per rebel·lió, sedició, pertinença a organització criminal i no sé quantes coses més, amb relació a l’1 d’octubre.
Algun dia tot se sabrà i ningú quedarà impune
I finalitzava l’article assegurant que “Algun dia tot se sabrà i ningú quedarà impune”.
Aquesta setmana hem llegit els diaris d’aquí, tant a la premsa escrita com a la digital –i a tots els mitjans sense excepció– l’existència d’una més que evident sospita que el CNI era al darrere dels atemptats.
El diari Público.es, com ja ha fet en altres ocasions en casos similars (recordeu el documental Las cloacas de Interior, ha realitzat una investigació i aporta proves sobre el seguiment que estava fent el CNI als terroristes.
El fet que abans mencionava que tota la premsa d’aquí ho esmentava (i, en canvi, la d’allà no) té un significat prou evident que allà es vol silenciar. I si no vols parlar d’una cosa, potser és que la vols amagar.
Segurament no soc l’únic que considera aquestes evidències. De fet, aquest dissabte passat, al Terra Estelada de les Gunyoles, en Lluís Llach opinava el mateix.
Quan un arbre està malalt i podrit per dins deixa de donar fruits, perd les fulles i tard o d’hora se li assequen les branques. Va quedant esquifit i acaba tombat a terra, ple d’insectes.
Mentrestant, aquí, la classe política catalana intenta mantenir l’arbre dret a l’espera que rebroti i potser torni a donar algun fruit, malgrat que pugui ser podrit, com la història sempre ens ha demostrat.
Senyors, dediquem-nos a cuidar la nostra terra amb unitat i els fruits vindran sols, sense haver de recórrer a pactar amb arbres “tocats”.
