No serà un altre 14 d’abril

18/05/2019 - 10:25h

Jaume Claramunt

Vilafranca

Si hi ha unes eleccions on les propostes haurien de manar sobre qualsevol altra cosa, aquestes són les eleccions municipals. No hi ha res més proper, més entenedor, més immediat que els problemes que com a ciutadà ens toca patir diàriament. Deixant de banda alguna formació que duu els candidats de fora i que amb prou feines sabria anomenar els carrers principals de la vila, em sembla que tots plegats s’han esforçat en cercar aquells punts, no ja que siguin conflictius, sinó que tinguin bon cartell. Vull dir que sovint les propostes no són tan reals com imaginades, que són més propaganda que política.

Més enllà de les iniciatives que pretenen salvar el món des de Vilafranca i resoldre problemes amb els que la humanitat fa segles que s’hi baralla, podem observar com l’agosarament programàtic és directament proporcional a la probabilitat de governar. I això que aquí ningú no passa comptes de res i pots prometre la felicitat beatífica amb el convenciment que ningú no te’n demanarà explicacions.

PUBLICITAT

Una de les causes principals que els partits facin propostes sense sentit a tort i dret –a banda que vivim en una societat de pusil·lànimes– és el fet curiós que ningú no ha d’explicar com les pensa finançar. Com si l’ajuntament tingués unes arques infinites que, tal manà republicà, ragen inesgotablement.

Ja caldrà que reflexionem ben bé, perquè els vilafranquins independentistes tenim un panorama que fa feredat.

D’una banda els eixamplabase que volen aprofitar l’embranzida per assaltar la casa de la Vila per primer cop des del 31 amb una campanya tan insistent i llarga que fa témer que no hi hagi més pa que formatge.
D’una altra els panxacontents que tant els fa pactar amb el 155 com amb el sum-sum corda i que amb quatre anys potser sí que han complert el seu programa però la sensació és que Vilafranca és tan trista com en els anys de plom socialista.

PUBLICITAT

I, finalment, els feliços que han vingut a aquest món per canviar-ho tot sense canviar res, mirant-s’ho tot des de la comoditat d’una oposició permanent.
Aquestes havien de ser unes eleccions en clau nacional, però entre els que s’esperen a què siguem més i els que no arrisquen la cadira ni que els matin, ens haurem d’acontentar que siguin municipals. De moment la república no vindrà, es veu.

També et pot interessar

Comentaris