“La informació judicial és complicada, però també ho són l’econòmica i la política”

Ricard Vinyals
03/05/2019 - 13:52h

Entrevista a Fàtima Llambrich, periodista de Televisió de Catalunya llicenciada en Criminologia.

Llicenciada en Periodisme i Criminologia i amb un màster en Seguretat i Prevenció per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), aquesta periodista nascuda a l’Ametlla de Mar (Baix Ebre) és de les cares més conegudes de Televisió de Catalunya pel que fa les informacions d’àmbit policial i judicial. És coautora del documental “El cos del delicte” i del reportatge “No tinc por!”, i autora del llibre “Sense cadàver” (2016) sobre un cas real: l’homicidi protagonitzat per Ramon Laso, empresonat des del 2012 i que va ser condemnat a 30 anys de presó tot i que no es va trobar mai el cadàver de la víctima.
Recentment, Llambrich ha estat al Vendrell per participar en una de les ponències de la trobada anual dels cossos de policies locals de Catalunya.

Ha tingut sempre vocació de periodista?
No. Quan em vaig haver de decidir què estudiaria a la universitat, el periodisme em feia gràcia perquè era una feina dinàmica, però no tenia pensat si fer ràdio, televisió o premsa escrita. Com que no em desagradava escriure, vaig pensar que podia ser una bona sortida, però sense cap aura d’una gran vocació a la vida ni res d’això.

I l’especialització en temes policials i judicials li ha vingut durant la feina?
Fent les pràctiques de Periodisme a la delegació de TV3 a Tarragona, l’Agustí Forné em va enviar a fer el tema de Fernando Adalid, condemnat per haver mort Glòria Sanz, la seva parella, i vaig pensar que havia d’anar per primer cop a un judici. Aleshores vaig buscar un llibre sobre judicis i periodistes, no em va desagradar i com que els temes delinqüencials i policials m’interessaven vaig decidir estudiar Criminologia. Més que la Psicologia, està enfocada en el Dret i em donava unes pinzellades de dret penal i processal que necessitava. Ja va ser així com a la feina van veure també que potser era més el meu àmbit.

PUBLICITAT

Quin aspecte li agrada més de la feina que fa?
El que més m’agrada és poder tenir prou informació com perquè allò que expliques a la ciutadania quan no tens tota la informació, sigui semblant al que li diries si la tinguessis tota. És a dir, crec que el que ens passa als periodistes és que els nostres tempos no són els mateixos dels policies i ni molt menys els dels jutges i llavors, moltes vegades, tens molt poca informació quan pots donar una notícia de tema delinqüencial, per exemple, i es tracta que el que expliques a la gent no canviï massa del que explicaràs quan tinguis tota la informació.

Vostè explica qüestions complexes i tècniques de manera molt planera…
Si els periodistes entenem el que ens expliquen sabem explicar-ho, més o menys i un dia amb més facilitat que d’altres, de forma planera. Si no entenem allò que ens diuen, en canvi, reproduïm les mateixes paraules.

Troba complicada la investigació policial i judicial?
Sí. Per un jutge, per les conseqüències que tenen les seves decisions i pels policies perquè, al cap i a la fi, el que no aconsegueixin saber amb la seva investigació no ho aconseguirà ningú.

On és la barrera en la relació que manté amb policies i jutges?
La posen ells sempre que no volen explicar res (riu). Són barreres altes, tot i que és cert que la barrera ha d’existir. Per exemple, si hi ha secret de sumari en un cas d’homicidi no pot ser que expliquin i nosaltres publiquem segons què i que això rebenti una investigació policial. Una altra cosa és en temes de prevaricació per part de policies i jutges, que sort que surten perquè, si no, quedarien amagats. Ara bé, en la informació general del dia a dia juguem en aquells tempos diferents i tots en som conscients i ho hem d’assumir.

PUBLICITAT

Per què hi ha crims més mediàtics que d’altres?
Per la novetat i altres factors, però l’audiència rep el que li proporcionem. Si li proporcionéssim alguna cosa millor, li agradaria més. A vegades ens és molt còmode i fàcil pensar que qualsevol cosa serveix i no és així. El que passa és que l’audiència és benevolent amb el periodisme i ho accepta, però si li donem alguna cosa millor ho agrairà més. La gent no és tonta. A què ens porta fer un tuit i després una notícia d’un homicidi del qual no en sabem res?

L’audiència entén la informació judicial?
És complicada, però que no ho són també l’econòmica i la política? El que no és complicat per als periodistes és posar el micro davant d’un polític perquè digui el que vulgui. En el moment que s’entra a fer-li preguntes ja es complica. Per tant, tot és complicat o és fàcil en funció de qui ho treballa. Tot ben explicat pot ser fàcil i la dificultat del periodista és tenir el ‘back-ground’ per poder explicar-ho bé.

Recordi’m algun crim que recordi especialment.
El que vaig treballar pel llibre ‘Sense cadàver’, que ja em va interessar d’entrada i que va acabar donant molt més del que es podia pensar.

S’assembla gaire el judici de l’1-O a un que no sigui mediàtic?
No hi sé establir cap comparació, però m’han decebut en negatiu algunes declaracions policials, de tots els cossos, perquè penso que sabien que seria un judici públic i se n’han fet valoracions molt poc professionals. I no parlo de dir mentides.

També et pot interessar

Comentaris