“El meu avi, essent un analfabet, admirava profundament García Lorca”

Ricard Vinyals
03/05/2019 - 12:45h

Entrevista a Víctor Amela, periodista i escriptor, autor de “Jo hauria pogut salvar Lorca”.

Nascut a Barcelona l’any 1960, aquest periodista i escriptor, molt conegut per ser un dels tres autors de ‘La contra’ que des de fa més de vint anys ocupa la darrera pàgina del diari La Vanguardia, és crític de televisió des del 1984 i autor de diverses novel·les. Entre aquestes hi trobem La filla del capità groc, guardonada amb el Premi Ramon Llull (2016); i l’última que va publicar la darrera tardor: Yo pude salvar a Lorca -traduïda al català amb el títol Jo hauria pogut salvar Lorca- i que recrea la història de Manuel Bonilla, avi matern d’Amela i que és la frase que, sense afegir res més, l’home va dir al seu net quan era tot just un infant de 10 anys i “no vaig entendre res ni vaig preguntar res”, diu l’autor, que la setmana passada va presentar el llibre en una conversa pública amb el vendrellenc José Luis Espina.

Quin criteri segueixen per triar els personatges per a ‘La Contra’?
Cadascun de nosaltres els tria en funció dels seus interessos personals i, per tant, no està pactat. A l’Ima li agraden més les coses de compromís social, d’ecologia, de salut; a l’Amiguet, els personatges de política, economia, sociologia; i a mi m’agraden més els que estan a la frontera de la ciència, de l’art, l’aventura i de la recerca.

Quant de temps dedica a cada entrevista?
Una jornada laboral sencera perquè entre documentar-te, anar a veure el personatge i tornar ja són potser dues hores, fer l’entrevista em suposa una hora llarga i després per escriure-la m’hi estic 5 o 6 hores més entre posar-la a la pàgina, quadrar-la, arreglar-la, titular-la i fer-hi alguns canvis.

PUBLICITAT

Tothom té una ‘contra’?
Tothom, perquè tots nosaltres som una història i venim d’unes històries, dels pares i dels avis. Per tant, com a mínim cadascú té una ‘contra’ i algunes persones, potser més interessants, fins i tot 2 o 3.

Quin tipus de personatge li agrada més?
Els que els han passat coses. A banda que hagin fet coses o hagin batut un rècord o aconseguit una fita o hagin fet una obra d’art, que a sobre hagin viscut per dins experiències que els han transformat i canviat. M’agrada aconseguir i valoro que ho expliquin perquè això pugui ser inspirador per al lector o per a mi mateix.

Em pot recordar algun entrevistat, pel que sigui?
Per exemple, un noi d’uns 20 anys, paralític cerebral i que em pensava que seria una persona amb dificultats d’expressió i raonament i, en canvi, era tot el contrari. Tenia dificultats motores i espasmes, però un cervell privilegiat. Tenint moltes dificultats, aquell noi era capaç de gaudir de les coses de la vida i era feliç perquè valorava que surti el sol cada matí, poder mastegar, caminar una mica, respirar i poder llegir. Havia llegit més que jo i em va explicar una frase de Ramon Llull que se suposa que jo havia de saber més que ell, perquè era suís: “Ja que som vius, alegrem-nos-en”. Des de llavors és un lema que tinc per mi.

Vostè lamenta no haver preguntat coses al seu avi. Creu que la gent acostuma a preguntar?
Ens cal aprendre a interessar-nos pels altres i a fer preguntes, respectuoses, però que donin peu a què l’altre parli. Perquè quan l’altre parla explica coses que et seran útils i que t’ajudaran, sobretot si és una persona propera, com un parent, que et donarà una mica de context d’on vens. Crec que la salut mental, en part, prové de saber d’on venim, qui som. Per tant, és molt important la pràctica de la pregunta. Potser ja hauríem d’ensinistrar els més petits a fer preguntes i, atenció, a escoltar la resposta. Una escolta activa et permet repreguntar i és el que un entrevistador com jo intento fer.

PUBLICITAT

Per què li agrada tant la història i entrevistar gent que va viure la Guerra Civil?
Perquè vaig començar a adonar-me de jove que no sóc un bolet que ha aparegut casualment aquí en un moment i no en un altre lloc i moment. És a dir, que sóc fruit d’unes experiències i vivències anteriors a la meva i, quan miro enrere, veig que vinc de tragèdies, drames, misèries i grandeses i em pica la curiositat de llegir, investigar i fer entrevistes.

De què se sent més cofoi del darrer llibre?
Estic molt orgullós d’haver pogut explicar-me a mi mateix i compartir amb la gent com un home analfabet i humilíssim, Manuel Bonilla, que serà el meu avi, s’implica en una cosa que el supera -una guerra amb interessos dels quals ell no té ni idea-, però que ho fa per un compromís íntim, personal i per una fe religiosa. De seguida es troba amb persones que pensen diferent, però s’adona que les persones que tenen cultura, que llegeixen i que tenen sensibilitat poètica són especials. Són superiors i com àngels que se’ls ha de protegir, cuidar i intentar ajudar.

Com seria el cas de Federico García Lorca?
El meu avi, essent analfabet, admirava profundament Lorca perquè entenia que era una persona superior. Va tenir la sensibilitat d’entendre-ho i va estar disposat a arriscar la seva vida per ajudar aquell home que era especial. Aquesta sensibilitat que té un home analfabet és el que he intentat que quedi plasmada a la novel·la.
Té la sensació d’haver quedat en pau amb si mateix?
Absolutament. Escrivint aquesta història del meu avi pensava que no la podia deixar a mitges i complir-ho m’ha alleugerit.

També et pot interessar

Comentaris