“Vaig entrar a les Carmelites perquè responia a les meves inquietuds”

06/02/2019 - 12:19h

Centenars de vendrellencs la coneixen com l”hermana’ Valentina, com l’anomenaven al parvulari, entre els anys 1967 i 1980.

Valentina Orea, monja carmelita va estar al Col·legi del Sagrat Cor del Vendrell, va arribar des del Col·legi del Carme de Tarragona i va marxar destinada al Col·legi de la Mercè de Montblanc (Conca de Barberà). Nascuda a Casas de Lázaro (Albacete), el 29 de desembre passat va fer 90 anys, aquesta religiosa que ara viu amb altres germanes carmelites jubilades al Vendrell, manté una memòria i una vitalitat envejables. I cada matí encara s’acosta a donar un cop de mà a l’escola de la carretera de Valls.

Quan va arribar a Catalunya?
L’any 1953. Venia del noviciat de Madrid i, abans d’arribar al Vendrell, vaig estar 9 anys amb nens de parvulari a la Colònia Güell i a Tarragona. Al Vendrell vaig agafar primer una classe de 55 nens de 4 i 5 anys que després anaven al col·legi dels ‘Nacionals’. Eren formals i educats.

Com eren les seves classes?
Ensenyava als nens a sumar i restar i a llegir. M’estimaven molt i jo a ells. Tot i que n’hi havia algun de més mogut, eren, pobrets, molt bons. Després de 6 anys només amb nens, vaig començar a tenir nenes de 4 anys. M’agradaven molt el joc i l’esport i, per exemple, els feia jugar a futbol i fer gimnàstica. I també els agradava pintar, dibuixar, els treballs manuals i fèiem una comèdia a final de curs.

Eren moltes germanes a l’escola?
Sí, més de 18 fins a final d’educació primària i també teníem un mòdul de formació professional. Jo sempre vaig estar a pàrvuls.

Tinc entès que molts d’aquells nens i nenes encara la saluden…
I tant! Alguns em venen a veure a l’escola amb els seus fills, m’expliquen què fan, de què treballen i m’abracen. He cuidat molt les relacions amb els exalumnes, recordo com es diuen tots i els seus fills també m’abracen. Cada matí vaig al col·legi a ajudar a preparar el menjador i també vaig a cuidar malalts i dono la comunió a la Policlínica. M’agrada tractar amb ‘carinyo’ la gent malalta i també acompanyar i animar la gent que està sola.

Tenia algun secret a l’hora de tractar els seus alumnes?
No. Els ensenyava que ens havíem d’estimar tots i com havien de contestar i també quina mena de tracte havien de tenir entre ells i amb mi.

Com és que viu al Vendrell si va deixar-lo als 13 anys d’arribar-hi?
Perquè vaig tornar per viure en un pis on residim 8 germanes carmelites després d’haver estat 6 anys en un col·legi de Montblanc i 17 més en una casa de menors protegits per la Generalitat a Barcelona.

La veig perfecte per tenir 90 anys…
Només demano que el Senyor em conservi el que vulgui com estic fins que arribi la meva hora. La meva satisfacció és ajudar la gent i no m’he cansat mai ni he estat mai malalta.

I comprovo que conserva molt la memòria…
Em recordo de quan tenia només 4 o 5 anys. Als 6, va morir la meva mare, que va tenir 10 fills, tot i que dos van morir molt petits, com el germà bessó que va néixer amb mi. Jo era la número 5 de 4 nens i 4 nenes i ara només quedem una germana més petita que viu a Albacete i jo.

Troba moltes diferències entre l’escola dels seus anys i l’actual?
Els nens i nenes d’abans me’ls trobava més educats. Ara estan més consentits i alguns manen més a casa que abans. Penso que costarà molt d’arreglar això. Jo només demano que tothom estiguem sempre en pau i tranquil·litat i que a ningú no li falti de res.

I el Vendrell, ha canviat molt suposo…
I tant! Quan jo era al Sagrat Cor era un poble petit, d’uns 8.000 habitants, i ens coneixíem tots. Després ha crescut molt. El que més m’agradava aleshores era la gent, senzilla i amable, i també les tradicions com el Pa Beneït o les comèdies i les nadales de la Lira.

Parlant de tradicions, quines aficions ha tingut vostè?
Els Pastorets, la música, per exemple, de les sarsueles; havia jugat a bàsquet i a futbol de nena i també m’agrada veure les notícies i llegir els diaris, cosa que encara faig cada dia. Com que no hi sento bé, per escoltar les notícies em poso els audiòfons.

Com és que es va fer germana carmelita?
Perquè estimava Jesús i volia dedicar-me als altres. Un capellà em va dir que patiria amb els nens i jo li vaig respondre que més va patir Jesús. Vaig entrar a les Carmelites perquè sempre he estat molt religiosa, coneixia l’orde i aquesta responia a les meves inquietuds.

Li fa por la mort?
No. Quan era jove, resava molt i llegia llibres de sants i m’agradava imitar-los en les seves gestes bones. Jo volia morir-me com Jesús, als 33 anys, però després ja m’ha estat bé que em deixés uns anys per fer el bé. Al final, mira, he arribat als 90 anys.

També et pot interessar

Comentaris