Quin futur!

Laia Estragué

Vilafranca

Set joves d’uns divuit anys feien passar la tarda asseguts a la terrassa d’un bar. La seva taula estava ornamentada amb una quinzena de mitjanes, un cendrer ple fins dalt i una música ambient que semblava que hagués de rebentar l’altaveu del mòbil. Jo m’ho mirava amb perspectiva, com els dos senyors que hi havia a la taula del meu costat, que ho observaven amb cara d’incomoditat. Un d’ells es va manifestar bufant fort, l’altre ho va fer dient: Quin jovent!, quin futur! No tenen respecte per res…

Aquelles paraules em van arribar al fons de l’ànima i em van provocar una impotència i una ràbia immenses, perquè m’indigna que es generalitzi l’actitud de tots els adolescents i que se’ls posi en el mateix sac. Com si joventut fos sinònim de mala educació. Potser, com a societat, hauríem de començar per autoculpar-nos de la situació de marginalitat i desmotivació en la qual es troben alguns joves i buscar solucions per cobrir les necessitats que reclamen.

Sí, l’educació és cosa de tots! Així com tenir present que són molts els joves que volen estudiar i no poden perquè les matrícules dels graus són vergonyosament elevades, que se’ls demana cursar màsters que superen els 3.000 euros anuals, per poder sortir de la universitat amb algun títol que tingui una mica de cara i ulls.

Tot i així, no s’asseguren cap futur laboral digne. Ah! I si es manifesten per exigir la rebaixa del 30% en les taxes universitàries, són uns indisciplinats sense causa que no tenen res més a fer amb la seva vida!

Penso que, a vegades, val més ser indisciplinat que no pas mirar-se les coses des de la poltrona i amb els braços creuats. Els senyors van marxar i, malauradament, no els ho vaig poder vomitar, tot això. Però un pessic de la meva ràbia havia desaparegut, satisfeta de pensar que hi ha joves esperançadors que busquen solucions per al seu futur. I, només per això, mereixen respecte.