Lluita a la corda
Toio Ribas
Vilafranca
Esteu fets uns pedagogs els de Vilafranca!
Ho engalta un barceloní en veure l’estirada de corda de diumenge dins el programa de les festes de Sant Raimon.
–Què fan?
Pregunta un no vilatà. I s’explica el cas: “Entre els actes de les festes de Sant Raimon hi ha una competició d’estirada de corda a la rambla. Fa catorze anys que es fa”.
–Per un vilafranquí ja és tradició!
Potser sí. Però el vilatà pregunta perquè li etziben això de pedagogs.
–És pel que té d’exemplar o al·legòric el joc d’estirar la corda. Vivim uns dies en què tot s’extrema.
I surten exemples. Pedro Sánchez i el discurs de fa una setmana: voteu-me els pressupostos. Tiba la corda dels seus votants independentistes i en comptes de dir-los amoretes els hi tira per la cara que són quatre gats mal avinguts…
Els independentistes també li tiben la corda a Sánchez tot fent el romancer a les seves cantúries i cercar-li trencacolls: pactes dels presos, taules de diàleg, etc.
–I entre ells també se la tiben!, fa un altre.
–I tant. Cada dia se’n sap una de nova del tripijoc que es porten els de Puigdemont, els del PDCat, ERC, els cappares de Lledoners, els de Suïssa, els candidats a les municipals… “Estiracordetes!”.
En el plànol estatal, la tensió és màxima després del vot andalús. Ara rebrota dins el PP entre els pro ultres i els discrepants, entre els que pugen i els que baixen en les candidatures, i entre els tres del bloc de la dreta. I en l’àmbit de l’esquerra afloren les tensions entre tots i cada un dels grups que integren l’amalgama de Podem…
–I hi ha una màxima tensió entre el bloc de la dreta i el de l’esquerra. “Hi seré fins el 2020. Aguanteu-vos!” els diu el Sánchez, i els altres li responen: eleccions, eleccions, eleccions. “I 155!”, mai se n’obliden.
En el camp judicial ja és sabut el tens moment que es viu per mor del procés al procés. I serà en aquest àmbit on augmentarà la temperatura que es mesurarà en graus de duresa o d’humanitat fins arribar a la sentència. Aquest escenari adquireix un to escatològic –de judici final no pas de la femta que també comprèn el mot escatologia– força semblant als 89 poemes bíblics de lamentacions.
–I el món? Trump i els demòcrates, Macron i els armilles grogues, Brasil! A Europa, Itàlia amb Polònia plantant cara a Brussel·les. Les properes eleccions a la UE seran a cara o creu. Putin embolicant la troca i assajant míssils, Turquia,…
–I al Regne Unit amb la seva disputa sobre el Brexit i la derrota de May amb amics i rivals que es porten l’oli.
–Com mai, Londres és un bon paradigma mundial d’estirar la corda.
Estirar la corda, doncs, esdevé un exercici d’alta política.
–Va ser esport olímpic de 1900 a 1920, els britànics són els qui hi feren més medalles i existeix una federació internacional: Tug of War International Fed.
Es diu lluita a la corda, per adobar-ho.
