“El millor de fer les fotos del calendari de Mas Albornà ha estat veure les cares d’il·lusió”

18/01/2019 - 11:59h

Toni Galitó,  vilafranquí de 39 anys, porta tota la vida fent de fotògraf.  Graduat en fotografia i creació digital per la UPC, explica que després de passar els primers anys de feina a l’estudi fent fotografia de productes aquests últims està fent un canvi cap a les persones. L’atrau la part més humana de la fotografia, les persones, de com ens deixem fotografiar, per això està centrat actualment en un projecte d’autoretrat. Des de fa tres anys, imparteix un Grau Superior de Disseny i Fotografia en una escola de Barcelona i abans ho havia fet a l’Arsenal de Vilafranca. Col·labora amb algunes revistes i també al Surtdecasa. Ell ha estat el responsable de les fotografies del calendari de Mas Albornà.

Com ha anat l’experiència de realitzar les fotografies per al calendari solidari de Mas Albornà?
M’ho he passat molt bé. És bonic contemplar la il·lusió que tenen la gent de Mas Albornà de participar en el projecte i això es nota a la sessió de fotos i espero que es reflexi en el calendari. Aquesta energia que hi posaven s’encomanava i no hauria parat de fer fotos. Per mi el millor ha estat veure les cares d’il·lusió que feien les persones que hi van participar.

Com es van escollir els dotze escenaris del calendari?
Vam mirar tots els possibles espais, però sobretot allò que es volia mostrar per part de Mas Albornà i més en un any que celebrava els 50 anys. Calia mostrar alguns espais concrets.

Tot va anar molt ràpid.
Per temes d’agenda del Quim, disposàvem d’un sol dia de sessió de fotos. Tot i aquest contratemps, la bona organització de l’equip de Mas Albornà i la bona predisposició dels participants van fer possible acabar fent tot el que estava previst. Després de la primera selecció teníem unes 140 fotos i se’n varen disparar prop d’un miler.

Tot i fer moltes fotos, la tria va ser fàcil i ràpida?
Cadascú té uns objectius i uns punts de vista i cal fer unes quantes variants de cada foto, ni que sigui per poder descartar-les, però al final sempre acaba sortint la més espontània. La foto bona es veu ràpid. Com que són fotos amb molta gent, costa que tothom estigui bé al mateix moment. A més, tenir el Quim Masferrer de costat posa més pressió als participants de la foto.

D’on li ve aquesta passió per la fotografia?
Jo tenia clar que no volia treballar en una oficina i la fotografia era la millor fórmula. El que no comptava és que un dia desapareixerien els carrets i tot seria digital, de tal manera que m’he hagut de passar moltes hores davant l’ordinador. Amb la fotografia analògica no s’acabava la feina al disparar però sí part de la teva feina com a fotògraf, ara amb el digital tens el control de tot el procés i conseqüentment moltes més opcions i també més feina.

Però al darrere d’una fotografia hi ha tot un treball.
Veure i fer la fotografia és una part de la feina, l’altra part és a l’ordinador. L’ordinador dóna unes possibilitats i permet un control de la imatge que abans era més complicat de fer, tot i que la foto la veus amb els ulls i la vas a buscar amb la càmera, l’ordinador és un acabat.

La festa major de Vilafranca és un esdeveniment interessant per a un fotògraf?
Qualsevol lloc on passen coses és interessant i a la festa major n’hi passen moltes. Un any, per la Kinzena poètica vàrem fer un adhesiu que deia “el lloc és la gent”, doncs això, la FM és la gent, tota la gent que hi participa, la que s’ho mira, tothom qui ho fa possible. Es nota que és una festa viscuda, cadascú des del seu lloc i a la seva mida. És agradable fer fotos en aquest entorn de gent que s’ho passa bé. De fet, fer fotos a la FM és com ser un espectador privilegiat tot i que també està bé deixar la càmera de tant en tant i viure-la en primera persona, no només veient com la viuen els altres.

I quan li diuen que té molta sort perquè va a tots els actes i concerts, què respon?
Doncs m’hi trobo sovint. Jo els responc que tot ho estic veient a través de la càmera i que no gaudeixo de l’acte. Per trobar una bona fotografia has d’estar pendent de l’entorn, preveure què pot passar i estar esperant-ho: quan obre la boca el cantant o quan fa aquell gest característic, esperar a que el tècnic de llum posi la llum bona i creuar els dits per que el protagonista s’hi posi bé.

Porta sempre la càmera al damunt?
Avui dia tothom porta una càmera al telèfon. Precisament aquests dies he fet que els meus alumnes sortissin al carrer a fer fotos amb el mòbil per enquadrar i mirar l’entorn de forma diferent amb la facilitat del telèfon, per trencar la barrera tècnica i veure que sempre hi ha coses boniques al nostre entorn. Aprendre a mirar i a veure-hi és molt maco! Reconec que abans potser sí que em maleïa quan veia una foto i no duia la càmera però ara gaudeixo del que veig, no cal fotografiar-ho tot: millor viure-ho!!

Algun projecte entre mans?
Ara és època de poca feina per mi, tinc algun projecte personal entre mans i les feines que tenen continuïtat però cap gran projecte. Suposo que a partir del febrer-març començaran a sortir coses i a l’abril serà un boom d’actes.

També et pot interessar

Comentaris