Digueu-me maquiavèl·lic

César Martín

Vilafranca

Dels llibres que superen la prova del temps sense envellir en diem “clàssics”. Es caracteritzen perquè les seves idees no només tenen valor per als homes de l’època en què es van escriure, sinó també per a les generacions que han viscut després. I perquè, a més, estan expressades per mitjà d’uns personatges, uns relats, una perspectiva, un to i unes metàfores que tampoc mai no caduquen. Els clàssics mereixen aquest nom perquè ens expliquen amb un llenguatge perenne com és i com actua la naturalesa humana.
L’estudi de la política –és a dir, inicialment, dels problemes que generen les relacions socials que tenen a veure amb el govern de la polis, de la ciutat– va ser objecte de la reflexió dels grecs i els romans. Hi van aprofundir amb tanta saviesa que després no hem fet res més que endinsar-nos –i sovint perdre’ns– per les rutes que van traçar.
Aquests dies estic llegint un llibre ben curiós. El seu autor és un dels grans clàssic de la política, Maquiavel, i es basa en l’obra d’un altre clàssic, Titus Livi, qui en temps de l’emperador August –qui va viure quinze segles abans que Maquiavel– va escriure una monumental  Història de Roma estructurada en 142 volums, dels quals només 35 han arribat als nostres dies.
El llibre de Maquiavel es titula Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi i al llarg de les seves pàgines es fa palès que, malgrat els mil cinc-cents anys transcorreguts des de la crònica de Titus Livi, el comportament dels homes es regia per les mateixes regles.
El capítol 53è porta aquest epígraf: “El poble molts cops desitja la ruïna, enganyat per una falsa mena de bé; i com se’l commou fàcilment amb grans esperances i arriscades promeses”. En llegir-lo no he pogut deixar de relacionar-lo amb els cants de sirena que entonen els secessionistes.
La tesi de Maquiavel és que els pobles es deixen persuadir pels demagogs bé quan aquests fan promeses de guanys immediats –malgrat que amaguin una pèrdua–, bé quan proposen accions que el poble considera valeroses  –ni que suposin la ruïna de la república–. Per demostrar la seva tesi presenta diversos exemples i conclou que “no hi ha camí més fàcil per arruïnar una república en què el poble tingui autoritat, que embarcar-la en empreses temeràries, perquè si el poble té algun poder en les deliberacions, les acceptarà sempre, i qui defensi l’opinió contrària no podrà posar-hi remei de cap manera. Però si això causa la ruïna de la ciutat, causa també, i amb més freqüència, la ruïna dels que es posen al capdavant d’aquestes empreses, perquè com que el poble ha donat per suposada la victòria, quan arriba el fracàs no en fa culpable la fortuna, sinó la maldat o la ignorància dels dirigents”.
Falsa mena de bé, grans esperances i arriscades promeses, empreses temeràries, acceptació acrítica del poble, menyspreu dels discrepants… Digueu-me maquiavèŀlic: aquestes són algunes de les eines que fa servir avui el secessionisme català.