Invents

Cati Morell

Vilafranca

Una vegada, fa prop de vint anys, vaig anar a entrevistar una gran cuinera, molt reconeguda i prestigiada i em va dir que s’havia inventat un plat: pa sucat amb maduixots del Maresme per acompanyar l’embotit artesà.  Deia que era més refrescant que el tradicional pa amb tomàquet i que així feia valer un dels productes estrelles de la comarca.
Sincerament, a mi em va sorprendre el que em va dir i me’n vaig anar feliç perquè tenia la sensació d’haver après alguna cosa important i, a més, tenia un bon titular. Quan vaig arribar a la redacció i vaig explicar la gran troballa, els meus companys (tots del Maresme) es van posar a riure: es veu que la gran invenció era una solució tradicional que els pagesos de la zona havien usat tota la vida per aprofitar un dels productes més conreats quan començava a fer-se malbé… Vaig quedar decebuda de la meva ignorància, i admirada de la grandesa de qui m’havia fet el gol sense immutar-se.
Aquesta setmana, els ajuntaments de Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú han decidit unir, en un plat,dos dels seus productes estrella: el gall negre del Penedès i la gamba de Vilanova. Aquí no hi ha cap invent. És una clara operació de màrqueting amb un objectiu molt clar: fer promoció conjunta per atraure visitants a la zona i, sobretot, omplir algun forat als blocs i les revistes gastronòmiques de referència. I de retruc, han trobat un espai en aquesta secció, també.
El gran mestre de periodistes, Manuel Cuyàs (que cuina els millors pèsols de la floreta que he tastat mai), sempre diu que, a la cuina, el secret és la qualitat del producte de base. I això és, precisament, el que volen vendre Vilanova i Vilafranca amb aquest nou model de promoció. Estic d’acord amb el missatge de fons, però a mi, personalment, m’agraden més altres models de campanya: més divertits i desenfadats. Celebro, però, que finalment les dues capitals s’hagin posat d’acord per fer alguna cosa conjuntament, encara que sigui un tradicional mar i muntanya.
En una època de crisi econòmica, política i social com la que ens ha tocat viure, fa goig veure que encara hi ha algun moment per donar-nos la mà amb el veí, ni que sigui una mica encarcarats, sense mirar-nos gaire, i per interès. Però estaria millor si en el fons de tot això hi hagués una base de qualitat, un pòsit sobre una manera diferent de fer les coses: compartint més i limitant menys. Això sí que seria un gran invent. Oi que sí Ruscalleda?